La processó del Divendres Sant a la Seu d’Urgell constitueix el colofó de la Setmana Santa a aquesta petita ciutat de la vall del Segre. De petit recordo encara com els meus pares em portaven a veure la professó, com em feien guardar silenci davant els passos, sobretot el dels penitents; i com m’ensenyaren a estimar una altra tradició de la meva terra, encara que ningú de la família en prengués part. Nosaltres sortíem per Pasqua, a cantar i a seguir les Caramelles, començava la primavera.
Uns quatre anys després d’haver vist per darrer cop la processó, he pogut comprovar el canvi d’aquest auto religiós, sobretot del primer de tots els passos, el dels armats, romans o jueus, tal com em dèiem a casa.
Acostumat a presenciar els retocs dels tambors i de les cornetes, i el repicar de les llances, els armats de la Seu sortien pels carrers amb una marcialitat pròpia de la tradició castrense amb la qual estava integrada la ciutat dels bisbes prínceps. Els cascs, els coltells, les llances, tota la indumentària estava fabricada i era reparada per artesans locals, sovint vinculats als propis participants.
Aquest any, els romans han estrenat indumentària, pel que es veu fabricada al País Valencià, del mateix lloc on cremen els ninots per Sant Josep. Els cascs lluïen com si estiguessin netejats amb “Netol”, de fet semblaven més romans de pel·lícula aquests que els tradicionals, els de la processó de "tota la vida", però vaja, em quedo amb els d’abans.
Com sabem, una processó té quelcom de tradicional i no s’ha d’avenir exactament amb la realitat. Suposo que per aquest motiu, enguany han incorporat al pas de les cohorts de Pompeu dos centurions asseguts damunt d’uns formosos cavalls engalanats amb emblemes medievals. Vaja, semblava una barreja de Ben Hur i d’Ivanhoe. D’altra banda, els tradicionals hebreus que acompanyaven els llancers han desaparegut, i en el seu lloc han eclosionat una munió de soldats romanovalencians de petita estatura i edat, tot un exèrcit de canalla proveïts de cascs i coltells.
De fet, una processó no sempre ha de ser estàtica, i amb el pas dels anys presencia com molts passos desapareixen, d’altres es modifiquen i uns darrers s’afegeixen, com per exemple el de la Germandat de Sant Sebastià, un dels més nous, que enguany no ha pogut sortir per manca de voluntaris, només en mancaven set per arribar als 27, xifra mínima de portadors per aixecar i trasnportar en un mínim de condicions el pas de Ponç Pilat. Espero que l’any vinent siguin una bona colla per tornar a sortir de nou. A vegades cal una decisió com la que van prendre divendres, per conscienciar els associats que tots són necessaris, i no només per pagar la quota.
La societat canvia i també la processó, l’una s’adapta a l’altra i viceversa. Res queda estàtic i intocable. Els que vindran, els nostres successors, ja hauran fet seus i tradicionals els cavalls de Robin Hood i les cuirasses del Túria.
Uns quatre anys després d’haver vist per darrer cop la processó, he pogut comprovar el canvi d’aquest auto religiós, sobretot del primer de tots els passos, el dels armats, romans o jueus, tal com em dèiem a casa.
Acostumat a presenciar els retocs dels tambors i de les cornetes, i el repicar de les llances, els armats de la Seu sortien pels carrers amb una marcialitat pròpia de la tradició castrense amb la qual estava integrada la ciutat dels bisbes prínceps. Els cascs, els coltells, les llances, tota la indumentària estava fabricada i era reparada per artesans locals, sovint vinculats als propis participants.
Aquest any, els romans han estrenat indumentària, pel que es veu fabricada al País Valencià, del mateix lloc on cremen els ninots per Sant Josep. Els cascs lluïen com si estiguessin netejats amb “Netol”, de fet semblaven més romans de pel·lícula aquests que els tradicionals, els de la processó de "tota la vida", però vaja, em quedo amb els d’abans.
Com sabem, una processó té quelcom de tradicional i no s’ha d’avenir exactament amb la realitat. Suposo que per aquest motiu, enguany han incorporat al pas de les cohorts de Pompeu dos centurions asseguts damunt d’uns formosos cavalls engalanats amb emblemes medievals. Vaja, semblava una barreja de Ben Hur i d’Ivanhoe. D’altra banda, els tradicionals hebreus que acompanyaven els llancers han desaparegut, i en el seu lloc han eclosionat una munió de soldats romanovalencians de petita estatura i edat, tot un exèrcit de canalla proveïts de cascs i coltells.
De fet, una processó no sempre ha de ser estàtica, i amb el pas dels anys presencia com molts passos desapareixen, d’altres es modifiquen i uns darrers s’afegeixen, com per exemple el de la Germandat de Sant Sebastià, un dels més nous, que enguany no ha pogut sortir per manca de voluntaris, només en mancaven set per arribar als 27, xifra mínima de portadors per aixecar i trasnportar en un mínim de condicions el pas de Ponç Pilat. Espero que l’any vinent siguin una bona colla per tornar a sortir de nou. A vegades cal una decisió com la que van prendre divendres, per conscienciar els associats que tots són necessaris, i no només per pagar la quota.
La societat canvia i també la processó, l’una s’adapta a l’altra i viceversa. Res queda estàtic i intocable. Els que vindran, els nostres successors, ja hauran fet seus i tradicionals els cavalls de Robin Hood i les cuirasses del Túria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada