Eduard Tell i Nohet, el nostre Draude.

El dia dos va fer 10 anys que l'Eduard Tell i Nohet, el Draude, emprengué aquell camí que el destí ens depara, i que tant suc ha donat a totes les societats humanes. El Draude era tot un gentleman, alt, amb planta, "de jove era guapo" -sempre ens deia-, un lluitador incansable, un patriota català, un amant de la justícia social, del debat, de la polèmica i com no, de la veritat. Una veritat democràtica que defensava aferrissadament arreu, des del seu exili belga, a Bolívia, a la Kabília, al Congo, a Barcelona o al Pla de Campllong.

La seva manera de ser, li valgué l'ostracisme de tots aquells acomodats polítics de partit, de qualsevol dels que tenen representació parlamentària. Sociòleg, politòleg, professor de la prestigiosa Universitat Lliure de Brussel•les o a París, era tot un homenot, que per una banda lluïa la seva sapiència en un donar de franc als altres, i per l'altra, la dispersava, sense publicar mai res.

La seva biblioteca, farcida d'obres de tota mena, anava minvant a mesura que la malaltia i la misèria se'l cruspien. Mentre, no gaire lluny, aquella Catalunya fenícia de sector negocis, anava xuclant d'on podia, amb sobresous i martingales de Palau. Tot per la pàtria! I el pobre Draude, escudat sobre les seves idees, lluitant fins al final.

Les seves darreres paraules cap a mi, per telèfon, just abans que se l'enduguessin en ambulància cap a l'hospital on morí van ser:

Climent, ara si que me'n vaig. Adéu-siau.

Draude, un dos de febrer ens deixares, no t'oblidarem mentre visquem.

La Rimaia

Aquest matí, els Mossos d'Esquadra, amb una ordre judicial a la mà, han desallotjat la Universitat Lliure la Rimaia. És el que passa amb els edificis ocupats, els seus amos sempre en reclamen la propietat, fins i tot en temps de crisi, quan la bombolla ha petat i tot està més que ensabonat. No vull parlar de drets de propietat, ben legítima, sinó de diàleg per part de les autoritats municipals i catalanes, amb tota aquesta colla de col•lectius que no fan més que construir xarxes de contacte social, d'intercanvi de pensament, de coneixement, i com no, d'humanitat. Ells no voldran un Estat, ni un govern i tampoc unes institucions, però s'estimen una societat dinàmica i participativa. I això és el que no vol la partitocràcia, que la gent pensi, opini i decideixi. Encara ens trobem en els temps de la tan criticada indústria cultural d'Adorno, un món teledirigit i mastegat, com els programes de televisió, les pel•lícules del cinema, o les crispetes i hamburgueses del Mac. Un temps en què la llei té diferents mesuradors: segons qui sigui, se n'endú un, o cap.

Suposo que molts veïns han après d'aquests col•lectius socials, propers i constructius, i com no, allunyats dels institucionalismes i dels patronatges egoistes. Convé parlar, i fort, d'una societat millor. Comencem a pensar.

Barcelona Exprés

Avui, venint cap a casa, m'ha anat just que una persona no m'atropellés amb una bicicleta. De fet, aquest problema comença a ser usual a la ciutat de Vicky i Cristina, la multicultural i internacional Barcelona. Per la nit, en ple centre, has d'anar en molt de compte, en qualsevol moment, un venedor ambulant de begudes et pot investir, i sovint de mala manera. Els de drogues, no cal que en parlem. Si t'atraquen, els lladres tenen les de guanyar, i pobres de vosaltres que els enganxeu in fraganti, encara visitareu la presó. Ah! I no se us acudeixi mai de fer cap denúncia. Si us posen el ganivet al coll, i voleu cridar els Mossos, primer heu de passar per l'hospital, encara que no porteu cap rascada, el lladre i delinqüent té sempre l'esquena coberta, i si és un nouvingut, els drets es multipliquen. El sospitós no és el malfactor, sovint sembla més que ho sigui el denunciant, o el pobre policia que l'interroga. Aquesta és la Barcelona de l'Hereu, la postolímpica, la que fa diners amb els turistes de mala manera, com amb uns familiars meus, que es van retardar 20 minuts en un estacionament en zona blava. La Guàrdia Urbana, diligent com és, no va dubtar en fer servir la grua. Els operaris municipals no van deixar cap etiqueta ni senyal que indiqués el destí del vehicle, que per cert, era de matrícula andorrana. L'ensurt dels familiars va ser impressionant, fins i tot van iniciar els tràmits per denunciar la desaparició del vehicle als Mossos d'Esquadra. Sort que la policia de Catalunya va trucar abans a la Guàrdia Urbana. Tot va ser un ensurt. Una estona després, mentre els meus familiars estaven pagant una caríssima sanció al dipòsit municipal, la grues no hi paraven d'entrar, sempre amb un cotxe de matrícula estrangera al darrere. Clar! El parc temàtic de Barcelona té un preu.