La Microhistòria i la memòria històrica

Els reis d’Espanya han visitat Ceuta i els marroquís es mostren molestos perquè consideren que les ciutats espanyoles situades a l’Àfrica els pertanyen. D’altra banda, els espanyols, fent ús de la seva sobirania sobre aquests territoris, han recobert els carrers de Ceuta de “rojigualdas” i de gent que no parava de victorejar els monarques hispànics. Quin món aquest.

Les actuals possessions espanyoles al continent africà no són fruit directe de l’acció colonialista dels estats europeus del segle XIX, però si que ho era el protectorat espanyol del Marroc, una zona de l’actual estat magribí, la del nord, que estava sota la protecció del Regne d’Espanya.

De sempre, la història de les possessions espanyoles a l’Àfrica durant el segle XIX, i sobretot durant la primera meitat del segle XX venen acompanyades de conflictes bèl·lics com la Guerra del Rif, en la qual els rifenys, comandats per Abd el-Krim, s’alçaren contra els espanyols.

Dos són les fites a destacar pels espanyols en aquest conflicte, l’un es diu Annual i l’altre Alhucemas. El primer, que tingué lloc el 22 de juliol del 1921, fou un dels pitjors desastres de la història militar d’Espanya, prop de 12.000 morts, i el segon, que tingué lloc el vuit d’agost del 1925, una de les victòries més importants mai esdevingudes per l’exèrcit espanyol.

Annual també fou una de les primeres batalles en què la infanteria va ser transportada massivament d’un lloc a un altre amb barcasses motoritzades, i la primera en què es transportaren carros de combat per primer cop (Renault FT model 1917). En aquest èxit de l’acció bèl·lica i de la tàctica militar va ser destacat el suport de la marina de guerra de França.

D’altra banda, aquesta guerra, amagada dels llibres d’història de les escoles d’Espanya, va ser pionera en tot el món en la utilització d’armes químiques contra la població civil, en aquest cas els habitants del Rif, de llengua i cultura berbers.

Molts són els noms dels comandaments que prengueren part en aquestes missions, en la seva direcció i execució, i que en resultaren llorejats per l’opinió pública espanyola del moment, com Miguel Primo de Rivera, Sanjurjo, Saro Marín, Fernández Pérez, Franco, Campins, Goded, Vara, Martín, entre altres.

La història d’Espanya guarda un lloc d’honor per aquests estrategs i tàctics que protagonitzaren per molta gent un episodi més de la grandesa i la unitat de la nació de la pell de brau.

La història, a través dels annals i de les cròniques, ha tractat els grans generals i les seves destreses per damunt de la vivència del soldat, que sovint, com passà a la Guerra del Rif, anà a la guerra obligat. Cada recluta portava amb ell una vivència particular, una existència que fins fa poc no havia interessat al gran públic i a molts historiadors. Les anècdotes i peripècies dels grans generals eren més importants que les d’un ximplet de províncies que enviaven a lluitar contra els moros.

Fa uns anys que dins de la historiografia existeix un corrent, anomenat Microhistòria, que estudia allò que passa inadvertit per la majoria dels investigadors, com les vivències dels individus, allò particular que es pot projectar cap al que és més gran i estructural.

En l’estudi d’aquesta individualitat hi compta l’experiència d’un parent meu, un germà del meu padrí, que el meu pare i els meus oncles no pogueren conèixer mai. Era en Francisco Miró i Brichs (Cisco), el segon de tres germans que, sense pare de feia poc, amb la mare vídua, el germà gran al servei militar a Madrid i el petit que era un marrec, li tocà anar a guerrejar a Melilla. La casa quedà sola, sense ingressos, però en Cisco havia de servir a la pàtria.

Participà al Desembarcament d’Alhucemas, en el sector que estava sota el comandament directe de Franco i Campins. Després, quan acabà la guerra el llicenciaren, tornà al poble, però per poc temps, les seqüeles del conflicte minaren la seva salut, provocant que la seva la seva vida finís en un sanatori abans de la Guerra Civil.

L’oncle Cisco mai pogué veure els seus germans casats, ni conegué els seus tres nebots, morí en la solitud i l’oblit d’aquella pàtria que encara no reclama la seva memòria, o millor dit, que només recorda aquella que vol, les de les grans gestes, les dels generals i no les vivències dels soldats que patiren, i lluitaren, sovint perquè no hi havia cap altra solució, en les files dels exèrcits.

Gràcies a la Microhistòria, a l’interès per les particularitats, avui podem reconstruir fets i vivències com la del Cisco i moltes altres, de totes les guerres i conflictes com el del Rif.

Gràcies a la tossuderia del meu padrí de guardar tots els documents, l’any passat, mentre desembarassava la seva casa per arreglar-la, vaig trobar en un racó de la seva tauleta de nit, una cartera que contenia documentació del seu germà. L’existència de la cartera era un secret que ningú coneixia, 20 després de la seva mort, la vaig trobar. Ell sabia que algun dia algú miraria tot allò hi ho tindria en compte, perquè es sabés, que el seu germà també hi era, com altres 10.000, que patiren amb ell les atrocitats d’una guerra en una terra llunyana de casa.

En una proper post us parlaré amb més exactitud de tot el que passà amb en Cisco a Annual.

Andorra no és Conca

La part vella de la capital d’Andorra possibilita una cura de tranquil·litat als veïns d’altres zones de la vila i estableix un punt de partida a tots aquells andorrans que han perdut el nord i no saben cap on volen tirar. Sobretot els més entonats, els que viuen en un núvol Kíngdom, més a prop del país de les meravelles que d’una vall de muntanya que s’ha urbanitzat en pocs anys. “Qui perd els orígens perd la identitat”, i qui no en té se l’ha de construir recercant en diferents substrats, un dels quals és aquesta zona.

Andorra la Vella és la única població de les valls que està enturonada i urbanitzada a l’entorn d’uns paratges que avui ja han desaparegut, com la llacuna, o altres que resten amagats, el Pui, el de l’entorn de la Casa de la Vall i el Pujalt, l’altra zona elevada, un raval situat a l’est del nucli vell. La pròpia topografia i l’existència de la casa forta de la Vall conferien un espai defensiu de certa importància estratègica. Andorra la Vella no estava encastellada però el seu entorn geogràfic la protegia.

Perquè la majoria de poblacions andorranes no estan enturonades i Andorra si?

La situació de la vila permetia, fins la meitat del segle vint, que vista des de l’obac, la població destaqués en la faldada de la muntanya i de la roques d’Enclar, damunt d’un basser que descansava sobre els camps i prats que vorejaven la Valira. Sens dubte era una vista peculiar i espectacular, no tant com la de la ciutat de Conca, amb les seves cases penjades, però deuria tenir la seva gràcia. Tot el conjunt tenia una perspectiva que estava dominada per la imponent Casa de la Vall.

Des de Tobira fins a la plaça, tota la vila s’alineava damunt del replà que s’aixecava en el cingle que ascendia del fons de la vall i es perfilava entre els contorns del Pui, un pujol que per la seva centralitat en el casc antic deu amagar moltes històries. Les feixes, amb els seus horts, que antigament eren assolellades vinyes, s’anaven escampant en aquest sector definit pels petits espais que la pendent del precipici en permetia el conreu.

Poques són les cases que han conservat la seva estructura original, moltes foren elevades durant els anys cinquanta i seixanta, quan l’ascendent economia i els guanys que reportà procuraren que la gent s’arreglés la llar, adoptant en la construcció materials moderns i funcionals que no s’avenien amb l’entorn rústic. D’aquesta manera els edificis prengueren aquest aspecte esprimatxat i allargassat.

En aquells anys, la manca d’una política de patrimoni i també urbanística no facilità la perdurabilitat d’aquell entorn arquitectònic i paisatgístic que anava de Tobira fins a l’església de Sant Esteve. Amb el temps, s’han aixecat molts edificis, per tot arreu, que involuntàriament han malmès el que podia haver estat un atractiu turístic més de tot el país: la vista de la part vella, enturonada damunt la roca.

Si ara, amb tota la conscienciació que tenim, ens haguéssim trobat amb un espai com era aquell, l’hauríem preservat. Però s’ha d’admetre, que en el seu moment les necessitats dels andorrans eren unes altres, i aquelles visions arquitectòniques podien resultar desagradables. Cada època té el seu gust i les seves valoracions estètiques.

La demolició de l’Hotel Mirador i el desmunt que ha d’encabir la nova seu del Consell i de la Justícia, han posat el punt i final a les restes que quedaven d’aquesta imatge que ja era irrecuperable de per si. La nova configuració urbanística de la zona potser donarà a la Casa de la Vall i el seu entorn, amb l’ampliada Plaça del Poble, un flaire afrancesat de Segon Imperi, el de Napoleó III, quan es reurbanitzà tot París. Esperem uns anys per admirar, o no, el nou entorn. Igual haurà pagat la pena transformar tota la zona.

No hem de culpabilitzar els nostres avantpassats d’errors que veuen els nostres ulls i que en el seu temps eren simples minúcies. Una ciutat que resta immòbil es mor, una que viu és aquella que està en constant transformació, també urbanística.

Neu redona, cel rogenc

Poc sovint, la llengua catalana presenta un corpus de coneixement allunyat de la politització que el nacionalisme li ha volgut donar amb els anys. No cal anar molt lluny per comprovar que llengua i nacionalisme són dues unitats que es relacionen contínuament. Parlar de llengua és parlar de Països Catalans i també a l’inversa. Una de les poques coneixences amb qui comparteixo el goig d’estimar la llengua que sap discernir aquestes dues unitats, és el Jordi Manent, un personatge que sense amagar la seva estima a Catalunya i a tots els territoris on es parla català, diferencia, des del respecte més absolut, la llengua i el seu estudi, del nacionalisme. Paral·lelament, també defensa la personalitat de les variades identitats nacionals del marc lingüístic davant de les aspiracions sobiranistes més maximalistes, que semblen imitar les dels estats jacobins que ens envolten, volent incloure en el seu si, realitats col·lectives molt antigues, com la valenciana.

El Jordi Manent és un estudiós de la llengua catalana en dues matèries diferents i interessants, la primera és el coneixement de la vida i obra de Pompeu Fabra, el seny ordenador del català, del qual ha escrit una biografia centrada en els darrers anys de la seva existència, durant l’estada en terres occitanes i al Conflent, als peus del Canigó, la muntanya glossada per Verdaguer, prop dels esperits de Guifré, el comte d’Urgell i Barcelona, el de les quatre barres.

L’altre aspecte de la llengua que treballa el Jordi és el de la dialectologia, a través de la recerca en diferents contrades dels noms dels fenòmens meteorològics. De fet, segueix el rastre del seu pare, l’Albert, que el va iniciar en aquest treball d’investigació i divulgació dels noms de les coses que passen al cel i que tenen efecte a la terra i a les nostres llars.

En l’actualitat, el Jordi ha finalitzat la recerca de mots per Andorra, amb prop de 100 entrevistes a padrins i gent gran, que s’han succeït en menjadors, cuines, botigues, caves, pallers i eres de les darreres cases de pagès de les valls. Els padrins sempre s’han mostrat afalagats i satisfets de col·laborar amb el Manent, saben amb escreix que són els darrers guardians d’aquell vent Aixalest, que porta un aire fresc; o el d’Aragó; o el de Port o de Nord. I què me’n dieu de les bromes? Aquella tan espessa, que en diuen Aterrada, o la Rogenca. I la neu Crespillada? I la Redona?

No tenint-ne prou amb entrevistar padrins dels pobles més grans, en Jordi ha pujat als masos, a les cases solitàries, a Ransol, a Soldeu, a la Cortinada... Feina de xinès en diuen, o de rateta. No ha deixat res, ni una casa en la que hi visquin padrins que encara guardin els secrets dels noms del fred i de la neu, que tanta misèria havien provocat a la gent de la muntanya en temps de vellúria i estretors. Tot per omplir de contingut “Noms de núvols, boires, vents i de la neu del Principat d’Andorra”, el títol del seu treball, que un cop publicat esdevindrà una referència de l’estudi dialectològic del català en aquestes contrades.

El Jordi s’ha trobat amb l’Andorra dels pastors dels ramats transhumants, la dels paquetaires, la dels picadors de fusta; i amb una terra poblada per uns homes de rostre marcat, arrugat, enrogit i torrat pel fred, la calor i el torb. Els vells andorrans no són parladors, es malfien del foraster en un principi, però la noblesa i l’hospitalitat els delaten, sobretot quan obren de bat a bat les portes de la casa als estudiosos com el Manent, que entre gratada i gratada a la seva memòria, treu de l’abisme d’un oblit, el record del cel, vist des del camp i de la pleta solitària en un prat de qualsevol vall andorrana.

Quan el Jordi Manent surt d’una casa, rere la porta resten els padrins, que eixerits, saben que el record perviurà a la seva vida i que les generacions dels andorrans que vinguin amb les anyades podran recollir el que ells han contat al jove estudiós.