El diumenge passat, 18 d’agost, va tenir lloc a
la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, comarca del Conflent, la 26a Diada d’Andorra,
que com ja sabem, any rere any organitza la Societat Andorrana de Ciències.
Enguany els ponents i convidats van tractar un tema candent, el de la “nacionalitat”.
Amb l’amic Lluís Obiols vam presentar la
ponència: “Batlles, veguers i síndics. Els càrrecs de govern de la Ciutat d’Urgell
i Andorra en el procés de consolidació de la nacionalitat”. Una de les
conclusions de la nostra exposició se centrà en el fet que part de la singularitat
nacional de les Valls d’Andorra es produeix quan el seu entorn perd la
possibilitat d’administrar-se i d’exercir el poder. Els Estats Nacionals de l’Època
Moderna i la posterior consolidació de la democràcia contemporània amb l’Estat Liberal, en seran una de les principals causes.
Aquesta singularitat, que avui veiem, pot perdre contingut si ens fixem en petits gestos que es produeixen encara avui en
aquest entorn territorial immediat. Es tracta d’uns gestos fugissers i
lacònics, però que encara tenen la suficient força per demostrar a qui sigui
que totes aquestes muntanyes tan homogènies d'avui, en un passat no
molt llunyà, conformaven tota una xarxa social. Cada vall configurava una comunitat i un centre
administratiu. Però tal com he escrit més amunt, en l’actualitat malden
desmanegades, sense força i empenta vital.
Sense anar més lluny, Olp rememorava el 15 d’agost, amb una representació teatral, el setge del 1484 que desembocà en la fi del
Comtat del Pallars Sobirà i el també mal acabament a Xàtiva de la vida del seu darrer
comte: Hug Roger. Els carrers d’aquest poble muntanyenc, de grans casals, amb
eres i pallers que rememoren segues infinites i ramats transhumants, estaven
plens de penons amb el símbol de l’àliga bicèfala, ensenya pallaresa per
antonomàsia que identifica encara avui els fills d’aquest antic país. El
contingut de l’obra teatral que s’hi representava endinsava l’espectador en un
territori que perdia la seva llibertat i independència. El Pallars perdia la
seva llibertat, però no la seva fonamentada personalitat.
Sense anar més lluny, a la vila de Castellbò,
uns penons, amb el símbol del vescomtat perdut de l’Alt Urgell, decoraven aquests
dies casalots i carrers d’aquesta població emblemàtica, antic centre d’un d’aquests
territoris amb personalitat pròpia: l’antiga Vall de Castellbò, avui convertida
en una pedania, una entitat municipal descentralitzada. Durant la festa major d’enguany,
es van recuperar danses populars, com el Ball Pla, i també es va inaugurar la
restauració de la seva antiga col·legiata. En el cas concret d’aquesta vall,
moltes d’aquestes accions de recuperació del patrimoni cultural tenen com a
protagonista l’Antoni Navinés i Miró, alcalde pedani i diputat provincial,
persona que està a l’alçada del llegat del qual n’és hereu. A la vila calia nervi i
impuls, i ara el tornen a tenir.
En aquest sentit, també podem veure cert
ressorgir en la Vall de la Vansa i a Tuixén, amb la festa de les
trementinaires; o a la veïna Cerdanya, amb el dia de la comarca, un jorn que
ajunta vilatans de banda i banda de la frontera. O en un altre aspecte, amb la
construcció de l’hospital transfronterer, impulsat per Joan Carretero
Grau, polític d’acció local, que sempre mira cap a l’horitzó català.
El territori va restar difuminat, però encara
existeix, cal que els seus habitants li tornin a donar sang, que el
revivifiquin i li donin aquell pols que un dia li van prendre. Ressorgiment de
Catalunya, clar que sí, però també d’aquest terrer antic, de les velles comunitats de muntanya i ramaderes, que dins de la nació conformen el nucli
dur, la part més vella, que no pot romandre silenciada.
No seran mai el que van ser, però cal que
restin vius, atès que conformen la nostra identitat, la qual ha de perdurar
també amb l’existència de la nacionalitat andorrana.
Representació de "Hug lo darrer comte" a Olp, Pallars Sobirà
