Sota el verd

Una ampla, fonda i espessa catifa de fulles verdes s’alça molt per sobre dels nostres caps, al capdamunt de les brancades dels centenaris plàtans que confegeixen al Passeig un tarannà de vila mediterrània, no gaire llunyana de la costa; o potser de població mitjana del Rosselló o del proper migdia llenguadocià. El sol, conjuminat amb la fresca de l’ombra, hi guarda molta relació.

Tot i les males jugades de la febrada especulativa que ha despoblat els entorns de places i de cafès, el Passeig continua bategant aquell ritme d’estiu diferent, que sota el verd del fullam procura un microclima únic a la petita urbs que amara els dos rius.

La terrassa, les parades de gelats, la font, els bancs, l’aigua de les rigueres, l’avet, el panell del cinema, i el de l’Ajuntament: tot és Passeig. Com ho era i continua en el record, amb els enyors de la xurreria, de l’oficina de turisme, dels escapçats boixos del peu, de l’Alsina, del Quarter; i com no, de les passejades de militars, gent endiumenjada, i de tota mena i condició.

Ai l’avet, que despunta per l’hivern, quan els plàtans despullats pel fred s’encongeixen; i que per l’estiu, quan empatxen verdor i alçada, sembla encongit. El Passeig és també una talaia, un merlet per conèixer l’actualitat de la petita ciutat a través del quiosc de premsa, la parada de taxi, els pocs cafès que l’esguarden, i el dia a dia lacònic de l’hospital.

El Passeig ha estat testimoni de vida, del va i ve de la gent en un sentit circular, dels cotxes de línia, de les processons de Divendres Sant, de desfilades militars, de sabres i manifestacions,  i de celebracions esportives, com quan el Barça guanya un títol, o de quan vingué la Flama Olímpica, l'any 1992. El Passeig ha estat teatre, ball, envelat, cobla de sardanes, cursa de llits i cros de primavera.

El Passeig és també un cau de jubilats, que el temps relleva. Recordo la gent gran que se’n va, com aquesta aigua que baixa des del Valira, amb força, com la de la font, i que s’escola per la triada de rigueres, per seguir avall, com la vida que passa, escolant-se davant de l’hospital i per anar a morir al Segre pel molí, el de la baixada.

 

Quan plou, l’aigua no hi vol entrar; quan fa calor, hi fresqueja;quan un està trist o sol, hi troba algú. És el fòrum d’aquella ciutat que albirava un segle de progrés, i que avui, desplaçat per l’urbanisme que s’ha cruspit l’Horta del Valira, rememora el passat i medita l’incert devenir.