Cal Caixer

Aquests dies de fred, tothom va més atrafegat, i poca és la gent que allarga el vespre als carrers. Tothom enfila cap a casa, fins i tot el captaire i passant, que sense sostre, aprofita el caliu d'un caixer automàtic d'una caixa d'estalvis per anar a dormir ben aviat. No són les set, però la temperatura i la lluminària de la sucursal, el terra llis de mosaic, i les parets farcides de cartells amb cara de felicitat hipotecada, s'acaben de convertir en la casa del sense sostre, que de manera endreçada, obre la seva motxilla, de la qual en treu un sac de dormir. Encara no han passat cinc minuts, que l'home jau dins del seu llit, improvisat en una llar nocturna efímera que comptarà amb sobtades visites de gent ociosa de diners. Tot mentre ell dorm i somnia en el demà.

No gaire lluny, els socis d'una ONG demanen diners per a una de tantes merescudes caravanes solidàries, que mirant horitzó enllà, oblida els pobres de casa, pobres de solemnitat.

Gran Hermano

Ahir vaig veure Gran Hermano, i us puc assegurar que mai he tingut la impressió d'haver perdut tant el temps. En aquest xou, la dignitat humana s'ensorra, quan setze persones es converteixen en una colla de hàmsters, essent observats dia i nit per una munió de càmeres. Setze persones que falsegen i lluiten entre elles per sobreviure, capaces de manipular el seu entorn, de sostreure's de qualsevol ètica i moral, i de capacitar el seu enginy per guanyar una bona suma de diners. Tot s'ho val.

Viure en un pis farcit de càmeres durant prop de cinc mesos no deixa de ser un gran repte, és aïllar-se de la realitat, mentre que aquesta t'envolta i et controla en tot moment. Així es pot comprovar en l'instant de sortir de la "casa" de qualsevol concursant eliminat: està totalment desequilibrat emocionalment, no sap el que és realitat i el que no, no pot arribar a comprendre -o potser sí- que la seva vida dins d'aquells contenidors ha estat un xou televisiu que ha distret a molt gent afamada de" voyeurisme". Ahir una dona, finalista, en ser eliminada li va dir a la presentadora que la seva raó d'existir havia estat ser concursant de Gran Hermano. I tenir fills? I casar-se? I fruir de la natura? o menjar? No ho és? Tan important és viure cinc mesos dins d'un terrari?

Amb Gran Hermano em venen al cap la pel•lícula El Show de Truman, i el llibre 1984, de George Orwell. En la primera obra, el jove protagonista no sap que participa, d'ençà la seva naixença, en un programa televisiu com el de Mercedes Milà. Truman viu en un món preparat per una audiència, com el programa de Tele 5, però amb la diferència que ell desconeix la realitat, i els concursants del Gran Hermano, sí. De fet, la seva realitat és el programa, el seu món, el seu univers. Però de quina realitat estic parlant? Estar al programa no ho és? Caldria veure quan comença una realitat, la de la nostra vida, i acaba l'altra, la de la casa farcida de càmeres. Potser les dues ho són de debò.

1984, la novel•la de George Orwell guarda també un parell de similituds amb el programa presentat per l'arrebaganada Mercedes Milà: per una banda, les càmeres ho controlen tot, i per l'altra, al contrari del cas de Truman, la gent n'és conscient i ho sap. Tant a 1984 com al programa de Tele 5, els habitants i els concursants viuen sotmesos al control absolut del líder de darrera la càmera anomenat "Gran Germà". Suposo que el creador del programa es va inspirar amb Orwell, el nom ho diu tot.

No sé fins a quin punt aquest tipus de programes haurien de ser emesos. Sota el meu parer, no arriben ni a entretenir, són escombraria de puresa absoluta, dignes de ser prohibits per qualsevol consell d'assessorament televisiu: Quins són els límits de l'ètica de la caixa tonta? Trobo molt més ètica una pel•lícula pornogràfica que el Gran Hermano, amb els comentaris de puta de les Rambles de la Milà inclosos. No tot ha de ser "voyeurisme" : pensem i existim.

Montbau

L'altre dia vaig haver de pujar a Montbau. Tothom hi ha passat a prop, amb cotxe, per les rondes, o alguna vegada quan per alguna raó s'hagi hagut d'anar a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Però qui hi entra? Només els seus habitants i algun passant que per alguna obligació hi ha d'anar.

Enlairat damunt de Barcelona i ajagut a la falda de Collserola, més que un barri és tot un poble construït durant la dècada dels seixanta del Segle XX. Els jardins i els espais verds són el millor condicionant als pendents carrers que s'enfilen muntanya amunt. L' amplada de la zona enjardinada competeix amb l'alçada d'alguns edificis, que com a gratacels fan honor a aquest nom: cases altes, per encabir-hi gent nouvinguda d'un temps pretèrit, i ara catalans de debò. Gent endreçada, polida, senzilla i que encara no ha perdut el gest social de saludar-se quan es creuen, parlar mentre fan cua a la caixa d'estalvis, o interessar-se per la salut d'un padrí malalt. Per aquestes raons, Montbau és tot un poble.

Les vistes a la Mediterrània són l'enveja de molta gent, sobretot de la que viu atonyinada i estressada en la mal anomenada "zona alta", la classista; i no la real, aquesta de Montbau i els veïnats de Canyelles, la Verge del Camí, i Roquetes, entre d'altres.

Allunyat del cor de la ciutat, del centre i de la zona de negocis, Montbau, tot altiu, presencia l'esguard de la ciutat, com si en fos el seu sentinella.

Sant Antoni de les bèsties

Sant Antoni a la Seu és tota una tradició. Les seves arrels s' esmunyeixen en el temps. Recordo de petit, l'escudellada o calderada, tota una concentració de gent amb cassoles que feia cua al passeig, el nostre fòrum que uneix la ciutat medieval i la contemporània. La gentada, de totes les edats, abrigada, i amb la típica ironia dels urgellencs d'aquella ciutat militaritzada i encara en blanc i negre, es permetia el luxe de deixar les tasques i feines, per esperar una bona estona per carregar uns quants cullerots d'escudella i vianda. A casa, n'havíem pres fins què un any ens va fer mal. Suposo que va ser més per l'engolafrada que per la qualitat de la menja. Però la qüestió, ni la mare ni la padrina, es posaren mai més a fer cua al passeig.

Sant Antoni començava abans, els darrers dies de Nadal, quan per les cases passava un padrí, amb les butlletes de la rifa del porc. Diuen allò de "donar més voltes que el porc de Sant Antoni", i a la Seu era ben veritat. Casa rere casa, i pis rere pis, rebien la visita del portador dels números de la rifa del porc de Sant Antoni, el dels pagesos.

I el porc? On és? I si ens toca? Estava viu o mort?-Pensava jo.

De ser viu i tocar-nos, nosaltres no tindríem cap problema, el nostre padrí el cuidaria fins a la matança, i de fet, la majoria de la gent de la ciutat, tampoc. Tothom tenia un parent pagès o un tros de terra amb una borda o una barraca per cuidar la bèstia fins als darrers dies de la seva existència.

Abans de la calderada, la jornada començava amb la Missa i els Tres Tombs. En l'ofici, que jo no hi podia anar perquè era a classe als Hermanos, la padrina sempre hi recollia el panet, perfumat amb un flaire d'anís i fornat a les velles fleques de llenya de la nostra ciutat.

Al migdia, quan sortíem d'aquella mena de "camp de concentració" per nens, anomenat La Salle, corríem cap a la Calderada. La corredissa la fèiem tots plegats, els que vivíem a la part nova o els que residien a les velles cases porxades. Tots abrigats amb anoracs, jerseis de coll alt, i molts amb una mena de gorra de llana que cobria tot el cap i que deixava només visible un tros de cara, era el "verdugo". Allà hi trobàvem la mare d'un, o el pare d'un altre fent cua. En el meu cas, no hi veia ningú, encara pervivia el record d'aquell empatx. Però jo m'acontentava goitant la munió de gent fent cua, com si es trobés davant d'un racionament d'aquells que anys més tard es veien per la televisió, en els països de l'Est d'Europa. Davant, envoltats per les baranes i tanques, els de la Confraria de Sant Antoni, pagesos i altres que s'esforçaven en replegar una mica d'aquí i d'allà, per cuinar aquella vianda amb uns calders de ferro, enmig del passeig, sobre unes vermelles brases, damunt de l'atrotinat ciment del nostre fòrum.

També era l'hora de la pujada al pal. Canalla de cul lleuger i bons braços, s'enfilava per aquell post de pi encerat, situat davant del Cafè Univers, al capdamunt del qual, sota una corriola encordada des de l'Andria, hi havia una cistella que amagava una gallina, el millor condiment del caldo. Recordo un company de classe, fill de Taús, aleshores intern als Hermanos, que any rere any s'enduia tres gallines. Encara em venen al cap aquelles bèsties de plomalls blancs i unes crestes envermellides que treien el cap per aquell cistell encordat.

Després, era l'hora de dinar, la mare ens havia preparat escudella, de la que feia a casa, inoblidable. Més endavant, venia l'hora de tornar al nostre Treblinka particular, a pair l'escudella mentre resàvem el rosari i l'hermano ens atemoria amb el foc etern de l'infern. Però nosaltres, aquell dia, només pensàvem amb les brases de l'escudella del passeig i la pujada al pal, que convertia el nostre company de classe en l'orgull de tots plegats.

Celda 211

Celda 211 és un intel•ligent guió (sic), amb algunes escenes de sang i unes altres un tant reals, del que deu ser el món penitenciari espanyol. La trama es desenvolupa tota dins d'una presó, en la qual s'han revoltat els presos més perillosos, tots localitzats en una galeria. El motiu no és cap altre que les males condicions de vida en el centre. De fet, la pel•lícula,no deixa de ser una crítica a la política penitenciària de l'Estat Espanyol, amb una població reclusa creixent i pel que sembla, no gaire ben atipada. El film permet descansar l'espectador, és tota una tragèdia, en la qual el destí i la casualitat són peces claus i fonamentals. Fins i tot, en aquest aspecte, té certa semblança en la Cabina, d'Antonio Mercero.

El protagonista, Juan (Alberto Ammann) representa un jove que ha guanyat oposicions a funcionari de presons, que no dubta en fer servir la intel•ligència per sobreviure, creant un delinqüent del no-res, el Calzones, el qual anirà esdevenint cada cop més real. El dolent, Malamadre, interpretat per un insuperable Luís Tosar, és un condemnat a viure a la presó durant la resta de la seva vida, un personatge sense futur, agressiu, tot un antiheroi, capaç de liderar els reus i de ser noble amb ells.

El film té una sèrie de caracteritzacions secundàries, com Utrilla (Antonio Resines), i Almansa (un Manuel Morón igualet al Jorge Javier Vázquez de Tele5), que representen allò que se'n diu la tripa de l'Estat: el primer, el funcionari dur i sense escrúpols; i el segon, el negociador "implacable" del Ministeri d'Interior, acostumat als cops baixos i pel sota-ventre, vaja, un individu capaç de vendre's la seva mare per aconseguir el seu objectiu, això sí, amb un expedient laboral immillorable.

El que no entenc, és el paper en la pel•lícula dels presoners pertanyents a ETA, els quals són presos com a hostatges pels amotinats. Se'ls presenta com a una elit intel•lectual, que viu separada de la resta dels presos i en millors condicions. No cal anar gaire lluny, per comprovar que la realitat és una altra ben diferent. Aquesta pinzellada no sé a què treu compte, la pel•lícula podia haver estat la mateixa sense els independentistes bascos. O pot ser s'havia de parlar d'ells? Sense orelles, però vius.

Els reis

A casa, el Tió o l’afrancesat Pare Nadal no han tingut mai l’exclusiva dels regals per a la canalla. Recordo, de petit, que ens venia a veure el rei Gaspar, el qual portava les mateixes sabates que la muller d’un cosí del meu pare. Aquell home, abillat amb una llarga túnica que li arribava als turmells, tenia un posat cerimoniós, típic d’una persona de nissaga reial, i parlava amb una veu molt profunda, amb una llengua que barrejava mots catalans, castellans i francesos, una mena d’estranya koiné màgica, en la qual s’hi ajuntaven uns sons intel·ligibles, com si fossin àrabs. Després del discurs reial i majestuós, el monarca posava la mà en un sac i començava a treure regals. Els nostres ulls, en aquells moments, s’enlluernaven d’admiració i sorpresa, i com no, d’estima innocent.

El rei Gaspar que venia a casa, portava també unes ulleres fosques, que amb la llarga cabellera castanya, li impedien que les faccions del seu rostre poguessin ser vistes pel que jo era abans, un innocent infant, com aquells que deuria fer matar l’Herodes.

El nostre rei Gaspar sempre arribava disposat a portar-nos els seus regals durant la vigília de l’Epifania. Un any, quan ja vivíem al pis de Salòria, aleshores General Mola, després del típic discurs, ens portà un obsequi inesperat: carbó. Ens digué que aquell any ens havíem portat malament. Nosaltres ens quedarem parats, no deixà sortir cap altre paquet del sac.

Tant bon punt travessà la porta, ens posarem a tocar aquell carbó de sucre, apte per a les càries i les dents corcades. Ai! I després els nostres plors i els retrets de la mare: “Si us haguéssiu portat bé, us haurien dut joguets”, ens deia.

Una estona després, tocaren el timbre de casa, i anàrem a obrir. Aparegué la dona del cosí del meu pare, amb els seus fills, també cosins nostres, i quina va ser la sorpresa: estaven carregats de regals. Ens digueren que els reis havien deixat allò a casa seva, però que no es corresponien amb els seus noms. I era veritat. Els regals duien els noms dels meus germans i el meu. Clar! Un lapsus. I el carbó? Possiblement hauria anat destinat a altra canalla, o qui sap. Quina coincidència, aquella dona que compartia sabates amb Gaspar, i que sempre ens feia jugar i riure, va ser la receptora d’unes joguines de destinatari extraviat.

La il·lusió i la innocència de la canalla haurien de durar tota la vida, i com no, també l’esperit juganer de molts adults, que no han deixat mai de transmetre a la canalla, un futur esperançador i feliç.