Alguna tarda els he vist a la plaça de Catalunya, en aquell tros de carrer que enllaça les dues rambles, i que passa prop del Zurich i del Triangle. Sota les poques ombres vegetals i damunt dels pedrissos d'algunes jardineres els pots trobar, es tracta dels escacaires que provinents de qui sap on, alguns semblen de Sud Amèrica i altres de l'Est d'Europa, s'apleguen per convicció a composar partides i estratègies, entre silencis condescendents, mirades que indiquen assentiment i rictus labials que mostren el grau d'acord amb la tàctica utilitzada.
Els turistes no els fotografien, com ho fan a les horroroses estàtues de les Rambles; la Vicky i la Cristina passen de llarg amb les seves bicis llogades; i els carteristes segur que no hi fan l'agost. Aquesta nova silueta de la ciutat m'agrada, però també deixa entreveure la mancança dins del mapa urbà d'aquells locals que només subsisteixen a certes capitals comarcals: aquells cafès, casinos i ateneus caducs, aplecs de jugadors de la Botifarra, Solitaris, i com no, també dels escacs. Aquells grans i espaiosos cafès de columnes de ferro, taules de marbres i sostres alts per on el fum del tabac s'acumula i s'uneix amb les colònies i massatges dels clients.
La multiculturalitat no els ha deixat lloc, com si sobressin entre tanta sorollosa botiga de roba, aplecs de turistes badocs, equilibristes i contorsionistes de cap de setmana. La Barcelona del XXI també ha creat un lloc per a aquests nous pàries orfes de locals, una nova imatge del present, diferent i discreta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada