Nadal 2009

Ara que acaba el dia de Nadal, me n’adono que encara no havia escrit un trist post que servís de felicitació o de nadala. I no és per la crisi que no tingui cap gana d’escriure, no ho sé, potser el fred, o la foscor que tot ho domina.

El dia d’avui, de pas de pardal, com diu la dita, se’ns ha presentat com un oasi entre la pluja i el fred. Un oasi de cel blau, que a la Seu, aquesta ciutat que estimo i enyoro tant, enlluerna l’aire dels seus carrers, enguany xops d’una aigua nascuda del blanc mantell dels dies de la vigília.

A la Seu, el Nadal és diferent, allà hi fem cap tota la família, lluny dels nostres llocs de treball i de les llars que ara ens acullen. La Seu és el nostre terrer, i l’Urgellet la nostra soca. És la terra dels padrins, del pare, de la infància, de l’anar i venir pel passeig....

El Nadal de la Seu és tornar a néixer.

Bon Nadal

L'arc del Teatre

Quan fa fred a Barcelona, no hi ha millor guariment que una bona passejada per la part vella, el Raval i l'anomenat Gòtic. Diuen que el fred mata microbis, puces i polls, i pel que sembla, també arremolina les gentades dins de les seves llars. Els sorolls, les cridòries, els merders i tota altra forma de determinació de vida humana, fugen. Aquestes circumstàncies, i l'ajut d'una bona bufanda i una dosi d'avorriment, conformen el moment oportú per iniciar una passejada de diumenge tarda. I així va ser.

La Rambla del Raval va ser el punt de partida d'un itinerari sense rumb fix, guiat per la intuïció, i les ganes de descobrir el que no es coneix. Caminant, em vaig apropar a Sant Pau del Camp, un meravellós oasis romànic, entre edificis i carrers. Un jardí l'envolta i el rodeja, donant-li encara més personalitat. Una singularitat dins d'un món canviant, farcit de locutoris i carnisseries islàmiques.

Després vaig tornar cap a l'interior del Raval, entaforant-me en carrers que no coneixia, però que en la descoberta se'm presentaven tal com són, atrotinats i malgirbats. Ara aquest, després aquell altre, era un sense acabar. Aquest amunt i avall, sense guia ni brúixola, em va obrir els ulls de l'estat d'abandó en què es veuen sotmesos certs carrers d'aquest barri, buits d'esperit humà, de sorolls i d'il•lusió; els millors condicionants per a un diumenge de tarda hivernal, fred i gris.

Sembla que els processos de gentrificació impulsats per l'Ajuntament i altres institucions no han arrelat prou en zones properes al carrer de l'Arc del Teatre, un llarg desert atrotinat entre altes cases abandonades. Les zones alliberades al ciment no han reeixit en vida, i la introducció d'empreses del sector terciari i algun hotel de luxe no hi han aportat cap alenada d'aire jovenívol i net. En el trajecte per aquesta via, la solitud, es trencava per la commiseració i la por, sobretot en veure uns toxicòmans, arremolinats en una vorera. Aquelles víctimes del nostre món, s'hi estaven preparant la poció màgica que els enganxa a la mort, mentre els fa creure que poden volar. No gaire lluny, el silenci es trencava de nou, aquest cop pels pensaments en veu alta d'una dona bruna, bruta i desdentegada. La pobre, tot malgirbada, remenava una safata feta amb un cartró, farcida de restes de carn, destinada a atipar uns famèlics gatets que malvivien en un solà. La caritat de la senyora, s'escolava per la porta d'aquell desert interior, rodejat d'un mur ple de guixades i cartells. Al final del carrer, com si fos un horitzó, aparegué un arc, al costat del darrer de l'abandonat Teatre Principal, el degà de les sales artístiques de Barcelona, antic competidor del Liceu, vella llar de la desapareguda burgesia aristocràtica, un cadàver agònic de les arts escèniques que espera una resurrecció cristiana.

Passar per sota la voltada de l'arc, significa canviar de món i entrar a la Ciutat Comtal de cartró pedra, la glosada per la Vickie i la Cristina, a través del prisma del cineasta Woody Allen, amb la subvenció de Jaume Roures, veritable fera del diner. És la Barcelona del turista de cap de setmana, el que arriba amb el vol barat i se'n va amb la ressaca del dilluns, la que potencia el diner i ignora el món trist i real de darrere el Teatre Principal.

El pati de l'Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu

En ple Raval, allà on molt abans hi havia convents, després cases de gent senzilla, fàbriques i un bullidor d'idealismes de tota mena que esclatava quan la mosca arribava al nas de la gent planera, es troba el conjunt arquitectònic de l'antic Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu.

L'edifici, d'un esplendorós gòtic civil d'estil català, és una mostra vivent de com era aquella Barcelona medieval, bastida amb un doble murallam que separava la ciutat en dues meitats per una rambla que abocava al mar les aigües provinents de la part superior del pla. Aquest monument, únic per la seva singularitat, és un antic hospital que funcionà fins a principis del segle XX, alberga avui la Biblioteca de Catalunya, l'Acadèmia de Medicina, l'Institut d'Estudis Catalans, i l'Escola Massana, entre d'altres.

L'antic pati, obert com si fos un carrer més del Raval, ha perdut la seva funció originària i serveix de distribuïdor d'entrada de totes aquestes entitats allotjades sota les arcades gòtiques. Però el que teòricament hauria de ser un lloc tranquil, plàcid, i harmoniós entre tanta bellesa arquitectònica per admirar, és en realitat una mena de punt de trobada de toxicomans, de sense papers que malviuen al carrer, d'indigents, i de gent que abriga sota una bossa, una ampolla de cervesa. Els racons empedrats hi fan olor de pixum, les xeringues, les burilles, la brossa.... I tot això en un monument únic. El claustre pot estar obert, però no és un carrer qualsevol, és un monument de la ciutat, una joia que s'ha de preservar.