Missions de pau

Avui, lluny de parlar de pensament o d’històries singulars, he cregut oportú parlar de diners, o millor dit, en quins llocs van a parar els diners dels impostos dels espanyols.

Un exèrcit té una funció militar clàssica, de defensa del territori, de la seva integritat, de mantenir la unitat de la nació en un marc territorial concret.

Durant aquest segle, les diferents unitats militars dels països occidentals s’han destacat per la defensa de la societat democràtica, amb tots els seus defectes i totes les seves virtuts: els cascos blaus, les forces de l’OTAN desplegades a Bòsnia, entre d’altres, en serien el paradigma.

Cada país disposa d’unes unitats militars d’elit, moltes amb passat colonial - com la Legió Estrangera - que amb més o menys fortuna s’han integrat a les necessitats de la societat europea contemporània, bo i sense oblidar la seva missió de caire més patriòtic o nacional.

Una altra d’aquestes unitats, són els “Tercios” espanyols, coneguts popularment amb el nom de “legionarios”, pel fet que els seus fundadors, Franco i Millán Astray, s’inspiraren del cos francès per fer front a la revolta berber del protectorat espanyol del Marroc. Eren temps en què Espanya estava duent a terme una guerra al nord de l'Àfrica, amb moltes baixes, amb un referent trist, el Desastre d'Annual, i un altre de victoriós, el Desembarcament d'Alhucemas, en el qual hi participà un oncle meu. M'agradaria afegir, que la majoria de soldats desplaçats a aquella guerra, la primera en què s'utilitzà armament químic contra població civil, eren catalans, una realitat amagada per la historiografia militar espanyola, massa ocupada en mostrar les gestes de generals castellans que no pas les d'aquella tropa catalana que fou utilitzada com a carnassa. Els mals records posteriors, amb efectes "rambo", com l'internament de molts soldats en sanatoris psiquiàtrics, s'endinsà a la memòria popular: durant la guerra civil les tropes republicanes situades a Catalunya tenien la regla no escrita de no fer presoners musulmans. Cal recordar que la croada de Franco es realitzà amb un contingent molt fort de tropa musulmana. Quina contradicció. No?

Però tornem al tema principal.

Amb alts i baixos, la legió ha perviscut fins avui, transformada en un cos d’elit modern, acumulant grans fites en la seva història com les lluites contra les guerrilles berberisques, els miners asturians i l’exèrcit popular republicà.

A la xarxa he trobat unes quantes imatges, prou al·lusives de com diferents unitats d’aquest cos d’elit utilitzen el seu temps lliure quan no estan en cap missió internacional. M’agradaria destacar que prop del 25 % dels seus membres són musulmans.