El Vaticà i la caritat

Una altra història de Roma.

Només el Vaticà semblà salvar-se de l’exclusió de visitar esglésies en pro d’una excursió més centrada en la temàtica de l’Antiga Roma.

Quan érem prop de la plaça de Sant Pere, una munió de gent sortia del petit estat del Vaticà després d’haver sentit un missatge quaresmal del Sant Pare, Benet XVI. Imaginem-nos, salvant les distàncies, quan s’acaba un partit del Barça i els aficionats abandonen l’estadi, doncs aquella marea humana era similar, però sense banderes blaugranes i amb moltes cares de satisfacció dels assistents, vaja, com si els culers haguessin guanyat per cinc a zero al Real Madrid.

Tota aquella immensa gentada, assenyada i feliç, abandonava les immediacions de Sant Pere, desplaçant-se pels amples carrers que rodegen l’estat catòlic. Anant a contra corrent, intentant d’arribar a la plaça, topàrem amb un indigent, invàlid, que romania ajagut damunt d’una vorera. El captaire demanava, però la munió no semblava veure’l i passava de llarg. Em vaig fixar en una monja, entrada amb anys que al veure l’indigent, s’aturà i amb tota la parsimònia del món es tragué d’una butxaqueta un moneder, d’aquells rodons que portaven les nostres àvies. Recordo que abocà a les mans del pidolaire tots els diners que hi duia, molt pocs, però tots. El moneder quedà ben buit.

L’acció de la monja em recordà el que ens deia un mestre dels Germans de La Salle, l’hermano José, un religiós que encara duia hàbit, el darrer d’aquell col·legi de la Seu d’Urgell. Un cop, l’hermano ens parlà de la caritat, recordo que ens digué que qui realment en feia era aquella persona que, disposant de pocs diners, ho lliurava tot als pobres, mentre que els rics, que només donaven una part minúscula de la seva fortuna, fent molt de soroll, no en feien. Al contrari, els seu gest estava farcit d’egoisme.

Quina acció més honrosa la d’aquella senyora, donà tot el que portava a aquell pobre senyor. I els altres?

Quan arribàrem a les portes de la plaça uns guàrdies ens digueren que l’accés estava tancat fins que la gent abandonés del tot la plaça, una mitja hora més tard.

Com que el temps se’ns queia sobre, decidírem tornar a travessar el Tíber, bo i sense oblidar que la millor visita al Vaticà és la que vaig presenciar en aquell carrer amb l’acció de verdadera caritat d’aquella monja velleta.

Molt sovint no calen grans manifestacions de fe i d’acció si no es veu allò senzill i petit, realitzat per gent senzilla i anònima, molt més important i d'acord amb el que diuen els evangelis.