26 de nov. 2007

Vivències d'un inusual extracomunitari

Fa quatre anys, el 2003, mentre fruïa d’unes desitjades vacances d’estiu a Coma-ruga, en plena canícula, ben solet, com m’agrada estar alguna vegada, em trucà el meu germà.

Em digué que per una paperassa de casa havia d’anar cap a una comissaria de la Policia Nacional, per demanar el document d’identificació per a estrangers no residents, el NIE.

El NIE és un suplici que els andorrans, tant els d’origen com els d’adopció, entre els quals m’hi trobo, hem de passar cada cop que generem paperassa a l’estat espanyol, i suposo que també a qualsevol país de la Unió Europea. Els andorrans, als ulls dels espanyols, per molts tractats bilaterals que se signin, som extracomunitaris. De la mateixa manera que ho són els gambians, els vietnamites, els bolivians i els egipcis.

Aquella mateixa nit vaig trucar a un amic meu de Barcelona, demanant-li per una comissaria de la Policia Nacional. M’indicà la que es troba al carrer Balmes, damunt mateix de l’encreuament amb l’avinguda Diagonal.

L’endemà, vaig agafar el rodalies fins a Barcelona i a les nou en punt ja era a la porta de la comissaria. Un cop a dins, vaig perdre uns cinc minuts buscant algun rètol que m’indiqués, entre tanta fotografia penjada de bascos buscats per la policia espanyola, en quin lloc s’expedia el NIE.

Al final, per manca de més informació que no fos la dels membres buscats d’ETA, vaig apuntar-me en una cua de les moltes que hi havia. Sort de l’aire condicionat, perquè al carrer ja hi treia el nas la calor.

Deu minuts més tard, arribava a la taquilla, en la qual, una senyora amb aspecte i accent de ser de Sòria, m’indicà molt amablement que m’havia equivocat de cua i de lloc.

M’indicà que l’expedició del NIE era en el mateix edifici, però al cantó oposat, i que s’hi entrava per un carrer adjacent a Balmes.

"I com trobo l’entrada de l’edifici?" – Li vaig dir.

La resposta de la funcionària, fou prou indicativa, era impossible de perdre’s i de no trobar la porta.

"Ya vera usted la cola" – M’indicà.

En efecte, un cop vaig sortir de la comissaria de les fotos de la paret, vaig girar per la primera cantonada i no m’ho podia creure. Recordeu aquelles cues tan mítiques que es veuen a la tele, en les quals només hi han ciutadans extracomunitaris a la recerca de permisos? Doncs aquella n’era una.

I no semblava tenir final, girava dues cantonades i entrava pel cantó oposat, al mateix edifici de la comissaria. No m’ho podia creure.

Sense ànims de fer cua i perdre més temps, la vaig rodejar, i de seguida em vaig trobar amb un agent de la Policia Nacional, amb la seva gorra de visera i les ulleres de sempre. Em vaig adreçar cap a ell indicant voler saber que havia de fer per treure’m el NIE.

Em respongué amb un marcial:

"A la cola!" – tot assenyalant-me aquella cua que semblava eterna.

Quatre hores és el temps que vaig viure en aquella cua multicultural d’extracomunitaris, la majoria d’ells sudamericans, antics súbdits del país dels policies nacionals que de tant en tant sortien de la comissaria, equipats amb roba antidisturbis, amb la porra a la mà, per estepar a la gent que no s’assegués al carrer, ni damunt dels cotxes i que mantinguessin la filera en forma índia.

Qui ho havia de dir, jo allà dins, un nacionalista català, que un bon dia vaig renunciar a ser espanyol i que ara em trobava a Barcelona, la capital del meu país, Catalunya, fent cua amb els estrangers.

Un català estranger a la seva terra, sona malament. No? Doncs és veritat. I el més inversemblant de tot és que per mi, un nacionalista, aquells policies que tractaven amb tanta poca educació als nouvinguts que estaven esperant per arreglar la paperassa, eren els més estrangers de tots. Quina ironia.

Qui ho havia de dir.

Després d’esperar més de quatre hores a peu dret, fos per les temperatures i la xafogor, en una garita que hi havia en la darrera cantonada em van donar tanda i de seguida vaig entrar un altre cop a l’edifici, però per la banda oposada, aquest vegada en una sala sense parets i molt vidriada, on t’anaven cridant pel número que tenies.

El funcionari que m’atengué era un xicot tan inexpressiu com el taulell de marbre que tenia al davant, semblava de Palència, aquella capital de província que mai hi passa res.

"Señor, esto no es aquí, los de Andorra se tienen que desplazar a otra comisaría. "– m’indicà.

"Com? Però si l’home de Harrelson de la gorra, el Policia Nacional, m’ha dit, a la cola” – Li vaig increpar sense perdre els estreps.

Sortint, atrafegat i amb els ploms per fondre en qualsevol moment, encara vaig tenir temps de tornar a trobar el policia del "a la cola". Li vaig indicar que gràcies a la seva mala informació vaig perdre un matí de les meves vacances.

L’home quedà encongit dins la vestimenta, vergonya a perdre i em donà llargues. Els Policies Nacionals tenen l’acadèmia en una ciutat que encara viu asfixiada per unes muralles medievals, en la qual Santa Teresa patí visions i al·lucinacions, Àvila.

Bé, podem acabar la història aquí. No?

Al final vaig haver d’interrompre més les vacances i pujar a la Seu, anar a aquella comissaria dels anys setanta i poder treure’m el maleït NIE.

Sovint, cal que passi una anècdota com aquesta per comprovar com es poden sentir moltes persones que venen a Europa per treballar i viure més dignament que als seus països. Com andorrà sóc extracomunitari i vaig veure i patir com tracten de malament els nouvinguts. A les autoritats espanyoles se’ls hauria de caure la cara de vergonya que hi hagi aquestes cues inhumanes.

Jo sabia que ho tenia fàcil, era qüestió que arribés la nit i que, de nou, al pis de la platja, prenent una cerveseta sota la lluna, pensés que estava de vacances i que després em tocava anar a treballar de nou. Mentre que els meus companys de cua, encara haurien de patir més vexacions com aquelles.

Puc parlar des de l’egoisme del qui sap que la seva situació és transitòria, que sóc un extracomunitari inusual, i que aquell dia tenia plat calent a taula i cotxe, mentre que els altres, els coneguts de la filera, encara haurien de patir situacions com aquella més temps, abans no poguessin viure i treballar dignament i en la legalitat.

També em va trencar esquemes, com el que les ratlles estatals no han preservat els pobles, jo estava al meu país, l’estranger era el policia. O el del respecte, per què es tracta malament al nouvingut? Pensem que la primera imatge que s’endu del nostre país és aquesta, la d’una comissaria de policia o d’una oficina d’immigració.

Convido als lectors que perdin un matí i es posin en qualsevol cua per estrangers d’una comissaria, és al·lucinant.

Estiguem o no d’acord amb la immigració, cal que el sistema públic, en aquest cas espanyol, doni exemple de civisme, i tracti com cal a tota la gent que administra, sigui quin sigui el seu origen. Darrera de cada company de cua hi havia una història, una dignitat, una raó pel canvi de vida. Si us plau, una mica de respecte.

Amb aquesta història verídica, no he pretès realitzar un apol·legètic a favor de la immigració, que s’hauria de regular, sinó una mostra de com la dignitat humana, que sempre es la mateixa per a tothom, es tractada diferent si estàs o no en una cua.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola!

Primer de tot, felicitats pel blog. M'encanta!

En segon lloc, crec que també podríem parlar de les cues a les oficines d'"immigració" a Andorra.

En aquests dos casos, ambdós països haurien d'optimitzar i apostar, per fi, pel DNI digigal (o la targeta de residència digital) o per les gestions a través del telèfon o internet. On s'ha vist? Per què fer cua si tot es pot fer per telèfon o per internet? Tan desconfien de les persones que estan a la cua?

Ningú és Perfecte ha dit...

ja tens raó, ja...
Recordo la meva època a TV3 on per poder treballar m'havien de contractar com una empresa forània que sub-arerndava els meus serveis...uf.

Anònim ha dit...

Aquesta situació és perquè no volem associar-nos amb la Unió Europea, cosa que inevitablement haurem de fer un dia o altre. I quin gust que dóna que als teus papers ja no hi surtin banderes ni països estrangers, veritat?

Climent Miró i Tuset ha dit...

Gràcies pels comentaris, però sovint es parla de les situacions dels espanyols a Andorra, però no les dels andorrans a Espanya.

A Andorra a Immigracó encara no surt la policia amb porres a acollonir a la gent que fa cua.

Salvador, si entressim a la UE no passaria això, com tampoc passaria si els espanyols o els francesos ens envaissin.

El kits de la qüestió de l'article són el mal tracte que percebem els andorrans quan estem administrats per segons quins organismes oficials espanyols, el trauma de la immigració dels països subdesenvolupats i les idioteses de certes fronteres, sobretot quan els més estrangers de tots eren els que m'administraven.

Suposo que aviat s'arreglarà aquest problema i altres que ens succeeixen als andorrans quan som administrats a l'estat espanyol.