El dia del martiri de la Diada d'Andorra a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), em vaig atansar a Prada per saludar els companys de les valls, i assistir a una conferència d'homenatge a Manuel Viusà. Hi vaig pujar amb un company de la Facultat, amb el qual compartim vel•leïtats culturals i socials. Prada només era una parada en una jornada destinada a conèixer un mica més les comarques de la Catalunya del Nord. A part de l'estada a la UCE, ens vam plantejar de visitar Elna i Sant Miquel de Cuixà. Com es pot comprovat, tot un dia dedicat a l'art medieval.
D'Elna, antiga capital episcopal, ja des del Baix Imperi, em podríem estar parlant molta estona: La seva catedral, amb clares analogies estilístiques amb la d'Urgell; la trama urbanística, amb la seva doble composició, amb una vila alta i una altra de baixa; amb les restes del murallam; i amb la tranquil•litat, la llum, i la humanitat típiques de totes les poblacions rosselloneses. De fet, Elna no s'escapa d'aquell flaire floral d'herbes aromàtiques, que s'escampa per les riberes del Tec i del Tet.
Des del pla de la Seu, el que els oriünds anomenen Plaça de les Garrafes, entrant en silenci i traient el cap per damunt dels murs, guaitant sense vertigen i guiant les orelles cap als carrers de la vila baixa, encara es possible sentir converses en català, de gent entrada en anys, els darrers testimonis d'una cultura que aviat desapareixerà.
Al costat de les Garrafes, dins del temple romànic de la que fou catedral, vam iniciar un encuriosit tomb per l'interior que ens refrescà del sol i ens conduí a temps pretèrits, de quan els ciris encesos s'acompanyaven de precs, resos, i rosaris de molts i molt feligresos. Tombes de bisbes, una ara romànica molt ben conservada, inscripcions i làpides, altars barrocs, retaules gòtics i creus amb impromperis, poden resumir amb pocs mots el seu fosc i fresc interior. Antiga catedral, avui església, i amb un capellà d'espardenyes de veta, que ens va obrir les portes del seu temple, aquella casa de Déu, tot parlant-nos un fluid català del Rosselló.
Ja a fora, al costat de les arrencades del que havia de ser un absis gòtic que mai veié la llum,hi trobàrem l'entrada dels claustres i del museu. Uns claustres que recorden l'esplendor del que havia estat aquella església, la central de la contrada durant una bona colla d'anys. Capitells decorats amb escenes de guerra, inspirades en la Bíblia, però esculpits a l'Edat Mitja, ordenen un espai restaurat que dóna entrada a una sala amb una breu explicació de la història de la vila. Una història que arrenca de la dominació romana, l'antiga Elena, i passa per l'ocupació goda, el ràpid passatge musulmà, i la conquesta franca. Una conquesta que centraria la vida episcopal de la plana rossellonesa, demostrada amb dibuixos, gravats moderns amb els plànols de les fortificacions, i tota una sèrie de pergamins ignorats per uns visitants que els troben il•legibles.
A una altra sala, situada sota el nivell del terra, s'hi poden contemplar restes del passat més remot de l'entorn, el pas de les cultures neolítiques, les del ferro, i com no, la dels ibers que habitaren la zona. Unes peixeres exposen el que els arqueòlegs han trobat. Unes vidrieres que per la disposició, l'olor de romàtic, i l'esgrogueïment dels retolets i cartellets, em recorden a aquells museus locals que escenifiquen cert folklorisme, com el de Ripoll. En aquest cas, però, tot i la vellúria de l'exposició i de la disposició museística, la missió didàctica s'acompleix: El visitant recorre en aquest espai tota la història d'Elna i de l'entorn.
Ja sortint, els afables guies, gent del terrer, que s'esforça en parlar la llengua perduda dels seus avis, us atendran amb una correcció absoluta. En el nostre cas, vam estar parlant de capitells i del bonic claustre una bona estona. La seva formació i atenció haurien de ser exemple de molts guies de grans museus, emmandrits de subvencions i de falses seguretats laborals.
Aquesta imatge d'Elna, amb aquest blau celestial, d'un sol rostidor que fa madurar la vinya rossellonesa, vam emprendre el camí cap a Prada, i d'aquí a Sant Miquel de Cuixà.
