Planchart

És un avi d'aspecte trencadís, no gaire alt, i molt escarladenc. Vesteix mudat, sempre impecable, totalment d'acord amb l'elegància d'un oficinista d'aquells que militaven al CADCI a principis de Segle. Amb els seus noranta anys fets, en Josep Planchart i Martori, president d'Estat Català, és un dels darrers testimonis vius, conjuntament amb en Martí Torrent i en Ventura Niubó, del separatisme d'abans de la Guerra dels Tres Anys.

En el seu imaginari, i en el dels pocs militants de la seva organització, l'ordre i el respecte s'acompanyen amb l'abnegació i la lluita. Molts pensen que és el darrer relleu de la generació que va veure Macià, la que lluïa camises caqui, si eren d'Estat; o verd oliva, si eren de Nosaltres Sols. Miquel Badia ocupa l'eix central del seu pensament, i de fet, sempre ha procurat que els joves que té sota la seva custòdia el recordin i l'imitin, conjuntament amb aquells escamots que s'escampaven per Eramprunyà, o que desfilaven per Montjuïc, sota la refilada mirada envejosa dels enemics.

Els seus ulls clars i la seva veu d'ancià no només alberguen pau i bonhomia. Sota aquesta pacífica aparença senil s'amaga tot un soldat català, exemple a seguir, testimoni de l'ahir per a les generacions de joves.

Ferms!

Cuixà, a l'ombra de Protasi

La copa d'un xiprer, el campanar i el Canigó, sota la nau, el que queda del claustre

Després de dinar a Prada, sota la calentor dels ferros reblegats pel sol dels barracons de la cantina del Liceu Renouvier, i mentre esperàvem que comencés l'acte d'homenate a Viusà, ens vam engrescar per anar cap a Sant Miquel de Cuixà. Aquest monestir es troba prop de la capital del Conflent, al costat d'un riberal que baixa frondós del Canigó. D'aquells que et conviden a fer un anunci d'aigua mineral. Enguany, amb les altes temperatures, el lloc no semblava gens plàcid, i qualsevol ombra no ha estat prou valenta per calmar el nostre abatiment i aixafament solar. Què hi farem. Poca visió lírica que en destaqui la bellesa li haurem de donar, primer és la supervivència.

La torre, l'església, el que queda del claustre, i les vivendes annexes on hi viuen els monjos provinents de Montserrat ens donen la benvinguda. Ja dins, a la cripta, sota unes voltes soterrades, s'hi està bé, no hi fa calor. Hi faríem vida. És el lloc ideal per curar un bon cava, pensaria un penedesenc. La frescor, amiga de la foscor, convida a seure al terra i a un repòs ideal per provocar la migdiada. Llàstima de la humitat, sinó hi jauria, allunyat d'aquestes temperatures caniculars, encara que estiguem a finals d'agost, dignes de qualsevol lloc del Marroc.

Protasi, provinent de l'Eixalada, segons uns, vingué d'Urgell per fundar aquest cenobi, qui sap. Avui, prop de Cuixà, també hi hem trobat una colla de gent provinent d'Urgell, concretament d'Andorra. De retorn cap a Prada, per assistir a la conferència d'homenatge al Viusà, pensem, en l'apocalipsi, com ho deuria fer Protasi, però aquest cop, amb el pensament centrat en el canvi climàtic i la destresa humana, més que en la justícia divina.

L'escola de família

López-Tena i Morera parlant amb una assistent a la UCE

Amb aquest nom m'agradaria definir la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), darrer resquisi d'aquella que fou en els darrers anys del franquisme i d'aquella falsa transició. Avui, encara rep molts d'aquells estudiants, aleshores de llarga cabellera negra; i ara, senyors de closques grisenques i d'ulls vidriats. Reunió de generacions, Prada aplega en un ambient que barreja aires de caserna, vida comunitària de falansteri, i casal de colònies del Ripollès, aquests padrins idealistes, els seus fills, i una colla de canalla, els seus néts. Padrins i fills funcionaris, sobretot de l'ensenyament, que es poden permetre el luxe de passar 15 dies l'any al Liceu Renouvier de la capital del Conflent. La resta d'assistents són joves, estudiants de les universitats catalanes, molts dels quals són becats, que van a les classes de tot tipus per aconseguir crèdits de lliure elecció. Molts cursos tenen un rigor acadèmic, i alguns altres, semblen trets d'un ateneu de capital de comarca. De fet, i no tinc perquè negar-ho, m'agrada aquest ambient, m'hi trobo bé. I si tingués prou temps, hi passaria uns quants dies, però com que aquest factor equival a l'or, amb un jorn ja faig compte.

En aquesta línia, Prada, més que una Universitat d'Estiu, és el punt de trobada de bona part de la intel•lectualitat més combativa i radical de l'independentisme català, la qual, entre dies i lliçons, rep visites de polítics de tota mena.

Enguany, després de passar per Elna, A Prada ens esperaven el Lluís Morera, l'Oriol de Mollet, i la Mireia. Allà hi vam trobar el Pol, la Mach, el Pasques, l'Agustinet Barrera -el fill del militant de Nosaltres Sols amic de l'Esteve Albert-, la Sílvia i els seus astres, els periodistes d'Andorra, el Sastre, el Guia, el Vera, el Laporta, el Tena i l'Uriel, i tanta més gent, tota diferent, que sempre podem trobar en aquell lloc de tranquil•litat i de diàleg.

La calor potent d'un migdia d'estiu, acompanyada de la xafogor de l'onada nord-africana, es concentren sobretot dins dels barracons del liceu que fan de menjador i de cuina. Una immensa cantina escolar, més digna d'una caserna que d'un col•legi, acull uns comensals en aquest ambient de casal de colònies intergeneracional. Entre mossegada i glopada, els estudiants i els professors, amb les seves respectives famílies, parlen tranquil•lament de les seves idees i dels seus projectes. L'estiu sembla no acabar, però la UCE s'ha d'afanyar, pel setembre comencen les classes i toca treballar.

Elna

El dia del martiri de la Diada d'Andorra a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), em vaig atansar a Prada per saludar els companys de les valls, i assistir a una conferència d'homenatge a Manuel Viusà. Hi vaig pujar amb un company de la Facultat, amb el qual compartim vel•leïtats culturals i socials. Prada només era una parada en una jornada destinada a conèixer un mica més les comarques de la Catalunya del Nord. A part de l'estada a la UCE, ens vam plantejar de visitar Elna i Sant Miquel de Cuixà. Com es pot comprovat, tot un dia dedicat a l'art medieval.

D'Elna, antiga capital episcopal, ja des del Baix Imperi, em podríem estar parlant molta estona: La seva catedral, amb clares analogies estilístiques amb la d'Urgell; la trama urbanística, amb la seva doble composició, amb una vila alta i una altra de baixa; amb les restes del murallam; i amb la tranquil•litat, la llum, i la humanitat típiques de totes les poblacions rosselloneses. De fet, Elna no s'escapa d'aquell flaire floral d'herbes aromàtiques, que s'escampa per les riberes del Tec i del Tet.

Des del pla de la Seu, el que els oriünds anomenen Plaça de les Garrafes, entrant en silenci i traient el cap per damunt dels murs, guaitant sense vertigen i guiant les orelles cap als carrers de la vila baixa, encara es possible sentir converses en català, de gent entrada en anys, els darrers testimonis d'una cultura que aviat desapareixerà.

Al costat de les Garrafes, dins del temple romànic de la que fou catedral, vam iniciar un encuriosit tomb per l'interior que ens refrescà del sol i ens conduí a temps pretèrits, de quan els ciris encesos s'acompanyaven de precs, resos, i rosaris de molts i molt feligresos. Tombes de bisbes, una ara romànica molt ben conservada, inscripcions i làpides, altars barrocs, retaules gòtics i creus amb impromperis, poden resumir amb pocs mots el seu fosc i fresc interior. Antiga catedral, avui església, i amb un capellà d'espardenyes de veta, que ens va obrir les portes del seu temple, aquella casa de Déu, tot parlant-nos un fluid català del Rosselló.

Ja a fora, al costat de les arrencades del que havia de ser un absis gòtic que mai veié la llum,hi trobàrem l'entrada dels claustres i del museu. Uns claustres que recorden l'esplendor del que havia estat aquella església, la central de la contrada durant una bona colla d'anys. Capitells decorats amb escenes de guerra, inspirades en la Bíblia, però esculpits a l'Edat Mitja, ordenen un espai restaurat que dóna entrada a una sala amb una breu explicació de la història de la vila. Una història que arrenca de la dominació romana, l'antiga Elena, i passa per l'ocupació goda, el ràpid passatge musulmà, i la conquesta franca. Una conquesta que centraria la vida episcopal de la plana rossellonesa, demostrada amb dibuixos, gravats moderns amb els plànols de les fortificacions, i tota una sèrie de pergamins ignorats per uns visitants que els troben il•legibles.

A una altra sala, situada sota el nivell del terra, s'hi poden contemplar restes del passat més remot de l'entorn, el pas de les cultures neolítiques, les del ferro, i com no, la dels ibers que habitaren la zona. Unes peixeres exposen el que els arqueòlegs han trobat. Unes vidrieres que per la disposició, l'olor de romàtic, i l'esgrogueïment dels retolets i cartellets, em recorden a aquells museus locals que escenifiquen cert folklorisme, com el de Ripoll. En aquest cas, però, tot i la vellúria de l'exposició i de la disposició museística, la missió didàctica s'acompleix: El visitant recorre en aquest espai tota la història d'Elna i de l'entorn.

Ja sortint, els afables guies, gent del terrer, que s'esforça en parlar la llengua perduda dels seus avis, us atendran amb una correcció absoluta. En el nostre cas, vam estar parlant de capitells i del bonic claustre una bona estona. La seva formació i atenció haurien de ser exemple de molts guies de grans museus, emmandrits de subvencions i de falses seguretats laborals.

Aquesta imatge d'Elna, amb aquest blau celestial, d'un sol rostidor que fa madurar la vinya rossellonesa, vam emprendre el camí cap a Prada, i d'aquí a Sant Miquel de Cuixà.

L'antiga escola dels jueus

Molt a prop del Palau de la Generalitat, en un cau de l'antic Call, s'alça el que queda de la desapareguda sinagoga major de Barcelona, o dit d'una altra manera, de l'escola dels jueus. Entre cases de carreus, carrers estrets, i portals adovellats, la trobarem. Cal entrar-hi per una petita porta, d'aquelles baixes, on tot acotant el cap, passes per sota d'un tapís on hi posa l'inscripció xalom en hebreu. Després de baixar uns pocs esgraons, arribes a les restes visitables d'aquella antiga escola de saber: a la part més inferior, s'hi veuen unes pedres d'època baiximperial; al mig, unes de medievals, i la volta, ja és d'època moderna.

L'interior és auster, preparat per a la visita de turistes i curiosos, on després de pagar una petita quantitat monetària, només 2 euros, la guia explica la història del lloc, bé esmentant dos conceptes que s'han de tenir en compte: el primer, l'existència d'una comunitat jueva a la Barcelona medieval, majoritàriament proveïda de gent procedent d'occitània, encara que es tingui constància de la persistència de gent d'aquesta religió des de temps més pretèrits, com després de l'any 1000. I el segon, és l'adscripció nacional catalana dels membres d'aquesta comunitat. Encara que la gent de l'Edat Mitja no entengués d'això, i tot es valia cap a la fidelitat al senyor i la pertinença a un credo, els jueus de Barcelona, als ulls d'un contemporani del Segle XXI, eren catalans, atesa que aquesta era la seva llengua. Com ho són també els administradors d'aquest lloc, i així m'ho van voler fer constar: nosaltres som catalans de religió jueva. I així és.