13 de set. 2010

L'escola de família

López-Tena i Morera parlant amb una assistent a la UCE

Amb aquest nom m'agradaria definir la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), darrer resquisi d'aquella que fou en els darrers anys del franquisme i d'aquella falsa transició. Avui, encara rep molts d'aquells estudiants, aleshores de llarga cabellera negra; i ara, senyors de closques grisenques i d'ulls vidriats. Reunió de generacions, Prada aplega en un ambient que barreja aires de caserna, vida comunitària de falansteri, i casal de colònies del Ripollès, aquests padrins idealistes, els seus fills, i una colla de canalla, els seus néts. Padrins i fills funcionaris, sobretot de l'ensenyament, que es poden permetre el luxe de passar 15 dies l'any al Liceu Renouvier de la capital del Conflent. La resta d'assistents són joves, estudiants de les universitats catalanes, molts dels quals són becats, que van a les classes de tot tipus per aconseguir crèdits de lliure elecció. Molts cursos tenen un rigor acadèmic, i alguns altres, semblen trets d'un ateneu de capital de comarca. De fet, i no tinc perquè negar-ho, m'agrada aquest ambient, m'hi trobo bé. I si tingués prou temps, hi passaria uns quants dies, però com que aquest factor equival a l'or, amb un jorn ja faig compte.

En aquesta línia, Prada, més que una Universitat d'Estiu, és el punt de trobada de bona part de la intel•lectualitat més combativa i radical de l'independentisme català, la qual, entre dies i lliçons, rep visites de polítics de tota mena.

Enguany, després de passar per Elna, A Prada ens esperaven el Lluís Morera, l'Oriol de Mollet, i la Mireia. Allà hi vam trobar el Pol, la Mach, el Pasques, l'Agustinet Barrera -el fill del militant de Nosaltres Sols amic de l'Esteve Albert-, la Sílvia i els seus astres, els periodistes d'Andorra, el Sastre, el Guia, el Vera, el Laporta, el Tena i l'Uriel, i tanta més gent, tota diferent, que sempre podem trobar en aquell lloc de tranquil•litat i de diàleg.

La calor potent d'un migdia d'estiu, acompanyada de la xafogor de l'onada nord-africana, es concentren sobretot dins dels barracons del liceu que fan de menjador i de cuina. Una immensa cantina escolar, més digna d'una caserna que d'un col•legi, acull uns comensals en aquest ambient de casal de colònies intergeneracional. Entre mossegada i glopada, els estudiants i els professors, amb les seves respectives famílies, parlen tranquil•lament de les seves idees i dels seus projectes. L'estiu sembla no acabar, però la UCE s'ha d'afanyar, pel setembre comencen les classes i toca treballar.