27-J

Sovint els pots veure pel carrer, amb tarannà solitari, o caminant amb parella, la seva mirada impetuosa, cercant alguna cosa, destarota a qualsevol altre home que es creui amb ells. Les samarretes arrapades, de tres talles menys de les habituals, els pantalons cenyits, el cabell curt, una barba de tres dies, ulleres de sol i una constància malaltisa en perpetuitzar la joventut poden ser alguns dels seus trets definitoris.

A vegades en trobes pel gimnàs, entrenant i seguint una dieta rigorista que els encaixona en un difícil i estragós culte al cos, emparentat amb aquesta perpetuitat de la joventut que cerca en el passat la por cap a un incert futur.

Ahir era el seu sant, o el dia del seu patró, o el que fos, celebraven la seva festa, amb soroll, carrosses, disfresses i carnaval absolut. Ahir era el seu dia, com el Primer de Maig ho és per als sindicalistes, l'11 de Setembre per als indepes, el 12 d'octubre per als espanyols o un altre que no recordo per als gitanos del meu poble, quan s'ajuntava tot el clan i començaven a cantar i ballar fins a altes hores de la matinada. Ahir era el dia en què es treien la màscara de l'exclusió que no els deixa ser, que serveix per demostrar a la resta de ciutadans la seva existència i que són una colla, capaç de fer molt soroll.

La tarda prometia avorriment. Tothom havia guillat de la ciutat. Jo sortia de prendre un cafè prop del Mercat, i el soroll mecànic de la rua em va encuriosir a què m'hi apropés. La música era estronadora i mecànica. I allò? Quin espectacle, similar a una processó de Setmana Santa, però amb un to festiu i sense caputxes, i com no, sense cap mena de solemnitat social: ara passaven els grassos i peluts, després els d'una discoteca de pastilleros, en acabat la representació d'un local de prostituts, més endavant una empresa dedicada a la pornografia, poca estona després els d'un bar de copes. Alguns homes anaven amb banyador, lluïnt els muscles ciclats amb anabolitzants, uns altres semblaven llenyataires, n'hi havia un amb tanga, a prop, desfilaven unes transexuals, i no gaire lluny, unes senyores que es petonejaven. Tot entre soroll, un ambient festiu, i algun resquici reivindicatiu del que havia estat la seva marginació social. Una marginació que va tenir el seu guetto en la Barcelona dels primers anys del Segle XX, al carrer de l'Arc del Teatre, en locals desapareguts per les bombes de l'aviació italiana, llocs proscrits per a segons quins socis del Cercle Eqüestre, i d'alliberament per a altra gent, com la Criolla.

Prop, la gent dels balcons, les finestres i alguns vianants, com jo, ens ho miràvem embaladits, callats, i com no encuriosits. Érem els convidats del pedra d'una altra estampa de la ciutat de Barcelona.