gent de neu, gent del Pirineu

Una colla d’esquiadors de muntanya de la Seu d’Urgell han engegat un projecte prou engrescador, la web, www.esquialpinisme.com, en la qual els navegants i internautes apassionats en la pràctica d’aquest esport, poden publicar i consultar diferents itineraris d’ascensions i descensos amb esquís en l’àmbit de la serralada dels Pirineus. Tots els itineraris estan ressenyats per un bon text, fotos, informació de les dificultats, de la cartografia i dels desnivells. D’altra banda, el cibernauta es pot fer una idea del lloc per on transcorre l’ascensió i l’esquiada, amb una localització a través del Google.

En l’apartat Articles, hi cal ressenyar una entrevista en vídeo que dos dels creadors de la web, el Xavier Escribà i el Ricard Salvat, realitzen a un dels pioners de l’esquí de muntanya a casa nostra, l’Eleuteri Cirici, una persona bregada, una llegenda viva de noranta anys d’edat, que conegué l’esport de la neu a l’exèrcit, a una companyia d’esquiadors a Benasc; i més endavant a la Guerra Civil, a l’exèrcit republicà. Després de retirar-se a França i d’un altre llarg servei militar, l’Eleuteri s’establí al Pas de la Casa, aleshores una colla de cases, mig malgirbades, que conformaren el que avui és coneix com un dels nuclis més alts de població d’Europa. En aquell temps, l’esquí no només era un esport, sinó també, un mitjà de treball i de transport, amb el qual, la gent del Pas es comunicava amb Soldeu i l’Ospitalet.

L’entrevista està complementada amb fotografies personals i del Pas d’abans, i amb un article, que explica la biografia de l’Eleuteri Cirici, un home d’esperit inquiet, que encara es veuria capaç de tornar a baixar per la neu.

Premeu aquí per veure l’entrevista

La Processó

És divendres, i sembla que vol ploure....

La processó serpenteja any rere any els carrers més nobles de la ciutat: el Major, el de Sant Josep de Calassanç i el Passeig, en una intermitent corrua humana habillada de caputxes i túniques, i cada cop, amb més soroll de tambors, timbals i tabals. Els passos que representen la passió, amb el seu vaivé rítmic, originat per l’obertura dels armats i jueus, neixen i moren, en el capvespre i primer foscant de cada Divendres Sant.

De fet, la processó de la Seu d’Urgell, amarada de tradició i identitat, aplega en el seu si, a ciutadans de tota classe i condició, com: els descendents dels antics pagesos i basters, els estudiants, els de tota la vida i els nouvinguts, els gitanos, els burgesos, els artesans, els aturats i els que cerquen una argolla, com les que encara hi ha al carrer dels Canonges, a través de la qual es puguin lligar a aquest magma social, que és la capital dels Pirineus.

Abans de començar, l’antic Seminari Major, acull sota el seu repòs, la composició artística de figures i passos, degudament ornamentats, que desperten del seu silenci anual. Un sorollós espetec rítmic de llances, tambors i cornetes, amb estendards de passades cohorts, obre el camí d’aquesta serp humana, de vida efímera i anual.

La processó uneix la Seu, a tota la ciutadania, a tota una ciutat.... és un bon exemple de mostra de la convivència d’una societat oberta i unida.

L’art d’Aragó

El darrer episodi de la telesèrie de l’art aragonès que es troba al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida l’ha protagonitzat una mena de hooligan de la política provinciana de la capital del Segrià, el president de la "Diputación de Lérida" i militant d'ERC, Jaume Gilabert.

Gilabert és un dels personatges més destacats de la militància d'Esquerra de Ponent i un foribund defensor del centralisme de Lleida, una ciutat que controla, domina i vampiritza comarques tan llunyanes i diferents, com són les de l'Alt Pirineu. En un mal moment es va crear aquest monstre de província i bona part del territori encara en paga les males conseqüències.

En Jaume Gilabert, com a bon lleidatà, és també un amant del conflicte i de la depredació, en aquest cas artística, com bé es pot demostrar amb la recent compra, en una subhasta d’objectes antics, d’un retaule originari del poble aragonès de Benavarri. Aquesta adquisició es destinarà al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, com no podia ser de cap altra manera.

En aquest museu s’hi troben moltes peces que estan reclamades per l’església aragonesa. Tots els tribunals eclesiàstics han donat la raó als bisbats aragonesos, però les autoritats lleidatanes, sobretot la Diputació, retenen aquestes obres de mala manera, provocant un conflicte sense precedents amb els seus veïns més propers. Tot s'ha de dir, l'església de Lleida vol acatar les ordres del Vaticà, però els polítics com Gelabert la tenen acorralada, i la fan combregar amb rodes de molí.

Les comarques de l’Alt Pirineu, per desgràcia dependents de Lleida, han perdut, com les aragoneses, molt del seu patrimoni artístic. Les oportunitats de recuperació de l'art religiós pirinenc són poques, però existeixen. Moltes esglésies del bisbat d'Urgell, sobretot les situades a la muntanya, estan mig enrunades i requereixen obres d'estabilització i restauració. Sense anar més lluny, tenim l'exemple de la vall de Tost i el seu romànic. Amb els diners que s'han gastat amb la compra d'un retaule, es podia haver ajudat en la restauració d'una església romànica dels Pirineus catalans. Tanta falta feia comprar aquest retaule? Per quina raó la Diputació de Lleida ha de comprar art aragonès i es deixa perdre el català?

La Diputació es gastarà diners en art aragonès, pleitejant amb els veïns de la Franja, però no deixarà anar ni un euro perquè l’art de l’Alt Pirineu, el de la Catalunya Vella, retorni als seus llocs d’origen.

A Lleida ho volen tot.

Santes Creus

El monestir de Santes Creus apareix al viatger en una faldada, damunt del Gaià, entre vinyers i camps de blat, i com no, sota un cel blau mediterrani. L’arquitectura cirstercenca del recinte medieval, es caracteritza per la robustesa d’uns murs, amb poques obertures, i com no, plens de senzillesa i austeritat. Darrere l’absis de l’església principal, un antic cementiri farcit d’esbarzeres, i acompanyat de restes d’edificis i d’una esglesiola romànica, donen al viatger, certa ànsia d’estar en ple segle XIX, quan el romanticisme renaixentista glosava els orígens medievals d’una nació delerosa de llibertat. Dins de l’església de l’abadia, la fredor de la manca d’ornaments i mobles, possiblement de fruit dels anys d’abandó i de les fogueres dels anarquistes espanyols, ens presenten dos mausoleus reials, els de Pere el Gran i de Jaume II, membres d’una dinastia oblidada, amb bressol als Pirineus, les muntanyes albes que veieren néixer tot un país.

Em va captivar el primer de tots dos, per la seva majestuositat, emplaçat en una de les bandes del creuer, vigilat de prop, en un costat, pel sepulcre aterrat d’un dels cavallers més nobles de la nació catalana, Roger de Llúria.

El cavaller, cabdill i militar a Sicília, va ser el principal artífex de la derrota de la croada papal contra la Corona d’Aragó: la Batalla naval de les illes Formigues i la del coll de Panissars.

Com un àngel de la guarda, el noble, un lloctinent al servei reial, esguarda el seu rei i el destí de tota una terra, sotmesa en l’actualitat, als designis d’una dinastia usurpadora i forastera.