Santes Creus

El monestir de Santes Creus apareix al viatger en una faldada, damunt del Gaià, entre vinyers i camps de blat, i com no, sota un cel blau mediterrani. L’arquitectura cirstercenca del recinte medieval, es caracteritza per la robustesa d’uns murs, amb poques obertures, i com no, plens de senzillesa i austeritat. Darrere l’absis de l’església principal, un antic cementiri farcit d’esbarzeres, i acompanyat de restes d’edificis i d’una esglesiola romànica, donen al viatger, certa ànsia d’estar en ple segle XIX, quan el romanticisme renaixentista glosava els orígens medievals d’una nació delerosa de llibertat. Dins de l’església de l’abadia, la fredor de la manca d’ornaments i mobles, possiblement de fruit dels anys d’abandó i de les fogueres dels anarquistes espanyols, ens presenten dos mausoleus reials, els de Pere el Gran i de Jaume II, membres d’una dinastia oblidada, amb bressol als Pirineus, les muntanyes albes que veieren néixer tot un país.

Em va captivar el primer de tots dos, per la seva majestuositat, emplaçat en una de les bandes del creuer, vigilat de prop, en un costat, pel sepulcre aterrat d’un dels cavallers més nobles de la nació catalana, Roger de Llúria.

El cavaller, cabdill i militar a Sicília, va ser el principal artífex de la derrota de la croada papal contra la Corona d’Aragó: la Batalla naval de les illes Formigues i la del coll de Panissars.

Com un àngel de la guarda, el noble, un lloctinent al servei reial, esguarda el seu rei i el destí de tota una terra, sotmesa en l’actualitat, als designis d’una dinastia usurpadora i forastera.