30 de des. 2008

Pau

Canalla en un punt d'intercanvi a Jericó (Cisjordània)
(Fotografia de l'autor)


Quina por depara el present per a molts habitants del Pròxim Orient, educats sota el foc dels fusells, el soroll del bombardejos i l’extremisme de les interpretacions. Ara, quan el dogma esdevé veritat suprema i converteix la raó en fum dissipat, encara hi ha un petit bocí de claror per a l'esperança i la vida, sí, la vida.

Hi ha un mot amb molta càrrega simbòlica i significativa anomenat llibertat, que en requereix un altre, amb unes característiques tan fortes com l'anterior, la convivència.

Llibertat i convivència poden esdevenir conegudes, companyes, amigues i mares d’una altra paraula: pau.

La llibertat i la convivència condueixen a la pau.

Pot ser tan fàcil?

27 de des. 2008

Tabac

Avui he rebut una invitació al Facebook perquè m'agregués a una causa: Una llei antitabac.

Molta gent pensa que el tabac es mereix un respecte en la nostra història, i de fet tenen raó: el conreu de la tana, el contraban i l’estraperlo, les fàbriques i tallers de producció de cigars i cigarretes, les botigues o les ajudes als conreadors, en constitueixen un bon exemple. És per aquest motiu que a Sant Julià de Lòria, la ciutat universitària (sic) i vila tabaquera per excel·lència, hi existeix un museu al seu honor i el dibuix d’una fulla de tabac composa la totalitat del logotip del Centre de Congressos Lauredià. El tabac va convertir l’agricultura andorrana en un preuat monocultiu i va promoure el naixement d’un sector secundari centrat en la indústria de la seva transformació.

Fins aquí, tothom hi està d’acord.

Però tots aquests factors no han de ser un repulsiu perquè les valls d’Andorra quedin enrere en la protecció de la seva ciutadania pel consum d’aquesta droga. Una cosa no treu l’altra.

Deixant de banda els factors negatius i mortals que el tabac té sobre la salut dels seus consumidors; també hi ha el dret de la salvaguarda de la salut dels ciutadans que no fumen. De moment no es pot fumar a l’administració, les escoles, els centres sanitaris i a pocs llocs de l’empresa privada, com la Pizzeria Angelo. Però, tret d'aquesta excepció, encara es fuma - i molt - a la immensa majoria dels bars, restaurants, discoteques i botigues d'Andorra.

Demanar una zona lliure de fum per menjar, arribar a casa sense fer pudor de tabac, poder ballar sense patir cremades i bafarades de cendrer.... conformen tot un dret que en aquest país, Andorra, també s’ha de respectar.

I això ho diu un fumador.

24 de des. 2008

Ego sum lux mundi

Al començament, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu. Estava amb Déu al començament. Totes les coses han vingut de l’existència per mitjà d’ella, i ni una sola de les que han vingut de l’existència no hi ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la Vida era la Llum dels homes; i la llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l’hagin pogut atènyer mai. (Jo 1:1-5)

In principio erat Verbum et Verbum erat apud Deum, et Deus erat Verbum. Hoc erat in principio apud Deum. Omnia per ipsum facta sunt et sine ipso factum, est nihil quod factum est. In ipso vita erat et vita erat lux hominum; et lux in tenebris lucet et tenebrae eam non conprehenderunt. (Io 1:1-5)



Copyright: Antònia Camats i Ribera

22 de des. 2008

San Ildefonso

Ho sento, porto unes setmanes de sarcasme.

neroneeee norene..... i d'aquesta manera, la cantarella s'eternitza en els nostres caps des dels transistors i les teles. Cada 22 de desembre els nens de San Ildefonso desfilen amb els seus tratges d'escola privada dels anys setanta, davant de dos immensos bombos farcits de boles que representen els números dels bitllets de loteria. La mateixa escenografia de sempre, els mobles foscos de fullola, les tauletes amb la repisa de moqueta verda, les copes de gelat que fan de receptacle de les boles, les cadiretes on seuen els interventors, els emmotllats de fusta de les parets, les cortines marrons, la bandera d'Espanya, el logotip de l'entitat, els bitllets que semblen estampetes de la Marededéu, la taula dels secretaris que juguen als mots encreuats, el públic, els tarats que es disfressen, les càmeres, els tratges emmidonats, els llums esgrogueïts... cada any el mateix, com la reposició del doctor Zhivago per televisió, tòpics del Nadal contemporani.

Mentrestant, la cantarella de la canalla de San Ildefonso ha hagut de canviar i adaptar-se a la desaparició de la pesseta i acostumar-se a l'europeu Euro. Una quitxalla sobre els quals pesa un gran rumor: De qui són fills? A casa sempre m'havien dit que el Col·legi de San Ildefonso era un hospici. Però de quin tipus d'orfanat es tracta? És veritat? Quins pares tan insensibles poden deixar els seus fills en un lloc com aquest?

Quan era un vailet, els cantors dels números eren tot un exèrcit de nens, amb clenxa o serrell, que encorbatats, i sovint portant calça curta, tenien la missió d'obrir l'esperança a molts espanyols sota la mirada amenaçant dels emmostatxats interventors de Loterías y Apuestas del Estado. Després s'hi van incorporar nenes, més endavant veies un dels components amb el color de la pell ben negra, més cap aquí en el temps ja era fàcil trobar-hi canalla amb unes faccions que delataven el seu origen amerindi.

San Idefonso s'ha anat mundialitzant, pero mai ha perdut aquell caràcter isabelí i conservador que el converteix en el paradigma de l'explotació infantil. Si la canalla de l'Índia no pot cosir pilotes de cuir, els menors de Madrid tampoc es poden dedicar a treballar a les timbes i apostes de l'Estat espanyol. Només en un país, on les loteries i juguesques tenen dedicat un palau, pot succeir una fet tan lamentable.

Després venen les altres imatges: la gent il·lusionada que ha guanyat alguna cosa; el ruc que no va comprar el bitllet però que aprofita l'ocasió per engatar-se i sortir a TV3, saltant d'alegria i tirant cava a tota cuca viva; el que tenia deutes; el que podrà pagar part de la hipoteca; el fenici de l'agència d'estalvis; el venedor de cotxes; el que anirà a veure les nenes del Carib; i el ximplet de Sort - sí, el del coet.

- Com? Aquest cop no ha tocat al Pallars? Vaja, un tòpic menys.



16 de des. 2008

Swiss Air i l'alcabota Díez

Rosa Díez és un personatge que sempre s'ha arrossegat en els conflictes, cercant hostilitats, obrint ferides i fent-ne de noves, allà on regna la cordialitat. L'antiga militant del PSOE del GAL, farta de sembrar odi i crispació al País Basc, molta més que les bombes i els atemptats d'ETA, se'n tornà al seu país, Espanya, aquest cop per fundar una mena d'agrupació de desvalguts i ximples, que no tenen cap altra raó de viure que sembrar l'odi allà on existeix la diferència.

Accions com la seva i la del seu partit de tarats - aquest nom s'escau millor que friquis - no fan cap altra cosa que la bona gent de Catalunya es conscienciï encara més sobre l'ús del català, una llengua que no se sentirà més per la megafonia de Swiss Air, gràcies als curts de gambals del partit d'aquesta carallot.

La solució?

Tornar a informar a Swiss Air de la necessitat de posar el nostre idioma en la seva megafonia i que es deixin de ximpleries i de tarats. Si aquesta gent no vol viatjar en un avió que el seu servei de vol utiltizi la nostra llengua, que viatgin en ruc, amb el seu "Platero" particular, que menja carrotes pagades pels catalans, perquè si fos per ells, la bèstia és moriria de gana.





10 de des. 2008

Betània

Mentre preparo el text del darrer dia del meu dietari de Terra Santa, he pensat en posar-ne un bocí al Propense, així anireu fent boca. Es correspon a unes anotacions efectuades dins del bus, mentre sortíem de Betània cap a Jericó:

Sos carrers bruts, empolsimats, deixats i embrossats, així com daurats per un sol potent que rosteix les cases i esgrogueeix l’herba.

La gent senzilla de Betània camina per aquests carrers, que com les voreres farcides d’estris i trastos, no condueixen enlloc, simplement resisteixen el pas de la humanitat dels seus habitants, fills de déu, humils, senzills i detentors de la veritat.

L’horror del lleó d’Israel encercla el seu horitzó, però saben que la llum de déu els il·lumina.

La tomba de Llàtzer, és avui l’esperança del poble Palestí, la seva resurrecció és la seva llibertat.

- Llàtzer, aixeca’t!!!!

- Betània, viu!!!





3 de des. 2008

Patum

Al diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ens ofereixen una bona definició del que és una patum: “Persona que frueix d’una gran consideració més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pels seus mèrits reals i presents”.

Andorra, a desgrat de la ciutadania, té un gran nombre de patums, persones que encara viuen de la glòria amb que foren coronats per sectors de la societat, minoritaris però influents. Gent que té l’origen del seu immerescut prestigi en col·legis, com el Sant Ermengol, amb un antic professorat massa avesat a mirar els cognoms i els càrrecs dels progenitors.

Un bon currículum, botit en una escola com la situada al Roc de Sant Pere de la capital, era suficient per passar sense pena ni glòria en una prova de selectivitat. Una mala nota en aquell examen era compensada per la del batxillerat, farcida d’excel·lents i de notables. La universitat, per moltes patums, es convertí en un exercici de saber, pausat i encarat al futur comandament de la societat. Una mena d’aprenentatge de “burgesos il·lustrats”, orientat a conduir política i intel·lectualment l’esquerra del país. El seu “jo opino”, de seguida va ser respectat per una massa de votants, poc conscienciada, però amb el suficient poder per catapultar-los a la glòria patumaire.

Mentre, a Andorra, centenars de joves, amb pares sense càrrec, per viure, han hagut de lluitar, primer a les escoles, i després a la societat, molt sovint compaginant la feina amb els estudis i sense que les seves idees i propostes puguin ésser considerades per aquesta elit entonada de capacitat neuronal i de saber.

Resulta trist que la societat andorrana, amb el pas dels anys i l’esperat augment dels ciutadans amb dret a vot, encara no hagi estat capaç de girar full, o millor dit, d’estripar-lo, i posar les patums al seu lloc.

Per quan un canvi d’aquesta immerescuda classe intel·lectual?