Prada

Avui dissabte, 23 d’agost, ha tingut lloc a la Universitat Catalana d’Estiu, que se celebra al liceu de Prada de Conflent, la “Jornada andorrana”, que d’ençà una colla d’anys organitza la Societat Andorrana de Ciències, la SAC.

Anar fins a la capital de la comarca del Conflent, a una de les trobades estiuenques més emblemàtiques del món acadèmic català, constituïa fins fa poc, tota una airejada fresca enmig de la xafogor. Passar la Perxa i tota l’esfilagarsada carretera que uneix la Cerdanya amb el Rosselló, amb els seus infinits revolts, era l’únic obstacle que em separava dels actes que organitzava la SAC dins de la Universitat Catalana d’Estiu.

Cada any durant la “Jornada andorrana”, un número elevat de ponents disserten magistralment sobre un tema que es proposa, enguany ha estat el de “l’andorranitat”, molt eloqüent i evocador de moltes conferències de transfons diferents.

Any rere any, més de 20 ponències es desenvolupen en poc més de set hores, un temps limitat per l’horari i l’organització. Aquestes han de ser debatudes i enteses pels oients, assistents i participants a la jornada. És per aquest motiu, que l’organització destina uns espais concrets i tabulats de temps per al debat. Aquestos, han de possibilitar una oportunitat per discernir i entendre, alhora que també han d’enriquir les ponències i facilitar l’intercanvi d’opinions i de parers. Però en el cas que ens ocupa, el de la “Jornada andorrana”, cap d’aquestes característiques semblen constituir-ne l’objectiu primordial.

El motiu és el poc temps que hi ha per realitzar el col·loqui, al matí només quinze minuts, un espai que enmig de tantes conferències, és irrisori i ridícul. I encara més aquest any, en què el paper del moderador no ha estat el més apropiat ni respectuós cap a la meva persona, però d’això en parlaré més endavant. Com bé deia, un debat, i encara més si té lloc en un ambient acadèmic – hem de recordar que estem a la UCE -, constitueix la pedra angular d’una conferència, el moment en què l’espectador, l’oient o l’alumne, pot intervenir, sigui per aigualir possibles dubtes, per rebatre amb arguments la tesi exposada, o simplement per donar la simple opinió. En tant poca estona i enmig de tantes conferències, el debat, no només inexisteix per la manca de temps per al seu desenvolupament, sinó que també, l’atenció dels assistents baixa. Amb pocs moments per al descans, en unes cadires petites, en una sala poc ventilada, la “Jornada andorrana” es converteix en una veritable sessió de tortura per a les dissortades esquenes i ossamentes dels desplaçats cap a Prada.

Unes conferències tabulades en el temps, un espai ínfim per al debat, una munió de ponències, no són més que algunes de les causes de tanta deserció d’oients que no volen repetir més aquestes àrdues sessions. Caldria que, des de l’organització es plantegés la continuïtat d’aquesta Jornada, bo i renovant-ne el continguts, escurçant-ne el nombre d’exposicions, i facilitant-ne el debat i la conversa, en definitiva, el coneixement. D’aquesta manera, la gent repetiria l’assistència amb més assiduïtat, sense que aquesta s’hagués de limitar a la figura dels ponents i dels seus acompanyants. Cal que la Jornada tingui un ressò en l’assistència, no només en els diaris i la tele d’Andorra, i aquesta s’aconsegueix impulsant el debat i alleugerint la quantitat de conferències, tot i que la majoria són de molt bona qualitat. Ja m’està bé que el seu contingut es publiqui en un llibre, de la mateixa manera que també ho seria que es publiqués a Internet, encara tindria molt més ressó. Però convé que en certa porció del món del coneixement, el que es pot desenvolupar a tots els racons d’aquell liceu de Prada, també en tingui, cosa que actualment no passa. Quants professors universitaris de fora d’Andorra que assisteixen any rere any a Prada, entre els quals hi ha més d’un catedràtic, s’apuntarien als actes organitzats per la SAC, si aquests fossin més àgils.

En una universitat, com bé estic escrivint, flueix el coneixement, de la mateixa manera que també ho fa la saviesa. I aquesta és la clau de volta amb la qual la nostra societat sembla avançar a través del temps. Sense aquesta expansió del coneixement, tornaríem a l’ostracisme medieval, a la foscor, al mateix lloc on sembla viure el moderador de la jornada, una patum entonada, que lluny de demostrar certa agilitat en l’organització de l’acte i del seu objectiu, destaca més com a emissari de l'exclusió. Un moderador, per una banda dóna la paraula i la treu, però també ha d’obrar amb equanimitat, i això significa entendre que després d’una rèplica, existeix una contrarèplica. I per una altra banda, en el seu enteniment, també hi ha d’haver un petit lloc pel respecte: moderar no és sinònim d’arbitri. Un respecte que ha d’anar dirigit a tothom, tant per als ponents, com per als participants, sense distincions ni estatus.

Entenc que la meva intervenció al debat, intentant anar més enllà en el concepte d’integració, no ha estat ben explicat i potser m’he dispersat. Per aquest motiu, assistents al debat, com la Jael i el seu marit, han entès el meu missatge d’una manera contrària a la meva explicació. M’ha calgut ser sintètic, el temps és escàs, però no cal que el moderador, en cap moment, em deixi en ridícul, traient-me la paraula en un torn de rèplica i limitant la meva intervenció a una frase. Una actitud equivocada, burleta i poc respectuosa, que ha arrossegat la meva dignitat pel terra.

Em sap greu, he volgut passar desapercebut i al final he resultat ser un polemista. El que fa ser concís.

Durant el transcurs de la jornada, molts assistents se m’han atansat per transmetre’m el seu acord amb la meva opinió, mal entesa per mal explicada, però que per culpa del temps i de l’actitud d’aquest homenet, de mires tancades, provincianes, i de poca volada, no he pogut transmetre.

La paraula comunica, i aquesta es pot concebre i entendre de moltes maneres diferents, com molt bé, avui, amb la Jael i el seu marit hem demostrat. Però aquesta no pot restar arraconada, ni tampoc marginada, com el moderador sembla voler cap a mi. Una marginació social, de les que et posen l’esparadrap a la boca, d’aquelles que no et deixen participar en la societat, que eviten la cohesió, la integració en diuen uns, la societat en si, en dic jo. Una persona, pel simple fet d’estar vivint en un lloc, ja en forma part, ja hi intervé. La Jael ha esmentat el cas d’una amiga, que no ha volgut sentir-se andorrana per una sèrie de motius que l’han empès a veure’s exclosa de la societat en què ha nascut. Motius expedits per gent amb actitud excloent com la del moderador de la jornada d’enguany.

És per tot això, que si la Jornada no canvia, no comptarà gaire amb la meva presència, més m’estimo una bona excursió o una bona xerrada a la fresca, sense voler polemitzar. Si volem debat i parlar, cal que encetem una nova manera de tractar aquesta diada, sense tant estrès horari i de conferències, i amb més paciència i equanimitat per part del moderador. Tot i això, m’agradaria felicitar a la SAC per l’organització, i com no, pel fet que tot i la densitat, es pugui parlar, encara que sigui breument, de coses d’Andorra, fora de les seves fronteres.