Fa temps, abans de la dictadura del gallec, era típic i popular que durant els carnestoltes la gent tingués llicència pel desori i per la gresca escrita en lletra grossa. Això no agradava a segons qui, i aquest motiu va ser suficient perquè aquesta festivitat,arrelada de paganisme i ironia, quasi desaparegués durant els prop de quaranta anys de feixisme que convisqueren a l'Estat Espanyol. A la ruralia de Catalunya, avesada a celebrar un bon carnestoltes, la dictadura en provocà la quasi desaparició. Els pobles i viles es veieren sotmesos a una mena de quaresma perpètua, però que en comptes d'anar tapada i endolada, duia uniforme blau i parlava castellà.
Després, amb la mort del gallec,i fins i tot abans, els carnestoltes començaren a ressorgir, encara que molt tocats. La majoria, desorientats a més no poder, es revestiren de samba i biquini, amb carrosses tropicals incloses. En molts llocs, el carnaval no ressuscità, i perdurà només amb els concursos de disfresses de moltes escoles, i en altres casos, ni això. Parlar de carnestoltes, en molts pobles encara és sinònim de cutre. Sense anar més lluny, les frases típiques de:" jo ja vaig disfressat tot l'any", no són sinó que tares d'aquella quaresma nacionalcatòlica que encara resten al cap de molta gent.
Del poc que no va poder tocar el règim, i valgui la redundància, va ser la gastronomia d'aquests dies, basada en la carn de porc. El porc era el contrari dels dejunis quaresmals de la majoria de mortals, per aquesta raó hi abundaven plats com: el farcit, la botifarra d'ou, o el ranxo de moltes viles. A vegades. Amb la gastronomia hi trobem una correspondència amb tradicions i costums extints, que ja no es recorden. Quan mengem un plat de carnestoltes, sempre hem de pensar en el seu significat, la seva potència calòrica no era més que l'efecte per a comensals d'uns dies de disbauxa, amb rondes, cançons, disfresses, jocs, mentre la vella quaresma esperava el divendres per poder arrencar a córrer.
