Lo niu dels bandolers de Catalunya

Durant la dècada dels vuitanta, l’etnòleg Artur Blasco va aconseguir aplegar a la plaça d’Arsèguel tots els acordionistes que encara rondaven pels pobles i llogarrets de la muntanya catalana. Es tractava de gent del país, forjats per la terra que els va veure néixer,  a la qual hi estaven lligats per un grinyol, no apte per als gustos refinats, amb un nyigui-nyogui que encetà el segle XX musical a l’Urgellet i al Baridà.
 

L’acordió va venir de més enllà de les muntanyes. Els treballs de la vinya i de la verema, l’obertura de tota mena de carreteres i de línies de ferrocarril, i les explotacions mineres de ferro van atraure molta gent de les nostres contrades cap al Rosselló i el Llenguadoc. Solters, hereus, concos, mestresses, i molts emprenedors de les cases més humils, la gran majoria de les existents, van travessar la Perxa i la Quillana per guanyar diners per alimentar els de casa. La gran Guerra Europea va deixar França òrfena d’homes i calien mans per al treball rural.
 

Alguns van tornar a casa amb un raconet, acompanyat sovint de tota mena d’articles, massa cars o introbables als mercats catalans: cassoles de ferro colat, ensulfatadores, peces de roba i eines de tota mena. Altres van tornar carregats amb un nou instrument, cridaner i capaç d’arraconar les atrotinades orquestres que maldaven per aquests paratges. Estem parlant de l’acordió. Un home sol, carregat amb un mocador de farcell pels corriols i camins de ferradura de les valls i riberes del Segre,  era capaç de transformar el que duia en tota una orquestra. En poc temps, l’acordió va ser el protagonista de festes i aplecs de la muntanya catalana. Pràcticament a cada poble hi havia un acordionista.
 

El pas de les agulles del rellotge acceleraren l’envelliment dels acordionistes, que amb la seva sintonia, acompanyaren la decadència del nostre petit país: els joves guillaven per no tornar, els vells s’amaraven de l’olor de la terra, i les portes de les cases tancaven mentre els llosats s’ajeien.
 

Mentre això passava, i  abans que fos tot inevitable, l’Artur Blasco i una colla de gent, arreplegaren els acordionistes supervivents davant d’un públic fidel, compost per gent del terrer, a la plaça d’Arsèguel. La gent de la contrada hi anava per sentir els darreres espernetecs d’aquella vida de muntanya que moria amb la decadència d’aquesta terra, de la qual l’acordió n’era el notari. Arsèguel es va convertir en un punt d’aplec de referència per aficionats a aquella música, nostàlgics sense voler, d'una societat mil·lenària que es resistia a desaparèixer.
 

Centúries abans, aquest poble  va aplegar un seguit d’homes, també fills d’aquesta muntanya, avantpassats de molts urgellencs i cerdans, que un bon dia, seguint qui sap quina tradició, es van tornar bandolers, en el cas que ens ocupa sota el comandament  de Joan Cadell, senyor del castell d’Arsèguel. Potser entre els avantpassats d’aquells acordionistes i d’aquell públic fidel hi havia gent de partides i de bàndols, capaços de prendre si calia, el tret d'un pedrenyal. Els muntanyencs han estat sempre gent avesada a córrer amunt i avall, amb el seu posat murri quan cal, i obert quan convé. I com no, en cas de necessitat, amb enginy i un cop de geni, sortir endavant amb l'ajuda de la pòlvora o d'un cop del que sigui.
 

La disminució de les rendes senyorials, l’allunyament dels centres de decisió i el començament de la formació del que molt més tard serien els estats nacionals, van provocar que nissagues de petits barons, seguint costums antics, emprenguessin el camí del bandolerisme i de l’assalt de béns aliens, sempre acompanyats dels seus fidels. En poc temps, els seguidors de Joan Cadell s’anomenaren arreu de Catalunya els Cadell; i els d’una família contrària, senyors de Nyer, es coneixien com a Nyerros.
 

Lluís Obiols, historiador i arxiver de la Ciutat d’Urgell, igual que va fer l’Artur Blasco fa uns anys, però en l’àmbit de la recerca històrica, ha tret de l’oblit una realitat i ha emplaçat Arsèguel com el centre d’una senyoria que es va convertir al segle XVI en  “Lo Niu dels Bandolers de Catalunya”.
 

Obiols ha buscat en les arrels del conflicte que més tard va originar la partició del Principat de Catalunya en els dos grans bàndols esmentats. I ho ha fet indagant en fonts primàries que fins ara han restat inèdites per a la majoria de mortals. Els Cadell convertiren Arsèguel en l’epicentre de les seves accions polítiques i econòmiques (atracaments en tota regla).  Part d’aquesta investigació ha estat publicada en un llibre d’Edicions Salòria, de la Seu d’Urgell.
 

Aquesta recerca l’ha empès a conèixer encara més un país coronat pel niu d’Arsèguel, que s’estenia des d’Èvol (Conflent), fins a Cubells (Noguera). Conèixer el conflicte dels Nyerros i dels Cadell, significa comprendre l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Conflent.
 

 

Aquesta gènesi de la lluita de bàndols dels segles XVI i XVII ha estat sempre oblidada per la historiografia catalanista (sic), avesada al mític eix Barcelona – Ripoll – Vic. De fet, sempre ha girat l’esquena a aquesta terra. Parlen de Nyerros i Cadells, però obliden que tot es va originar a les  valls altes del Segre i del Tet: al Conflent, la Cerdanya i l’Alt Urgell.  El també historiador i amic, Carles Gascón, en la presentació del llibre d’Obiols, ho va remarcar davant d’un nombrós i interessat públic, concentrat a l’antiga església de la Immaculada.

 

 

El llibre d’Obiols desprèn un tarannà amè, de voluntat eminentment divulgativa, escrit amb una prosa senzilla i clara, seguint una mena de fil argumental, com si d’una novel·la es tractés, i que endinsa el lector en aquest marc històric, geogràfic i real de les lluites de bàndols. Esperem que sigui el preludi de més divulgacions de les seves recerques sobre els Guilla, els Boquet, els Cadell i els Nyer.
 

La cosa promet, i molt.
 

Arsèguel avui, amb cap acordionista dels antics viu, i amb cap ressò de pedrenyal dels Cadell, reviu entre les cendres del progrés allò que un dia va ser, tot un niu, un refugi d'aquesta terra tan magra que ens ha vist néixer.

 

Títol: Lo niu dels bandolers de Catalunya. Els setges del castell d'Arsèguel (1588-1592).
Autor: Lluís Obiols Perearnau.
Editorial: Edicions Salòria.

 

Lluís Obiols i Carles Gascón durant la presentació de "Lo niu dels bandolers de Catalunya"