El Núria

Davant de Canaletes, hi trobarem el Núria, un cafè restaurant, que pel que sembla ha sobreviscut a les onades tsunàmiques del temps i del progrés. Tot i que és difícil trobar-hi una clientela indígena, el Núria encara conserva una mica d'aquella Barcelona xava i burgesa que tenia les Rambles com a espill de la seva voluntat de tirar endavant.

La Font de Canaletes, testimoni del passat, ha vist de tot, des de l'omplir de càntirs de les minyones, al guariment de la set dels passants de mitjans del Segle XX. La promesa de tornar a la Ciutat Comtal, pel qui beu de la seva aigua només es recordada pels visitants més conscienciats, l'elit dels turistes.

Sota de la porta adjacent al Núria, a peu de carrer, una placa de bronze ens recorda la memòria del que va ser president del F.C. Barcelona, Josep Sunyol, també director de la Rambla, diari esportiu per excel·lència, el qual ocupava el primer pis de l'edifici. De fet, la seva presència en aquest lloc és el motiu pel qual els culers es concentren a Canaletes.

L'home del bigoti

El portà de la mili, enganxat sota el nas. Uns diuen que va ser per una promesa; per d'altres, el motiu era una juguesca, i els de casa, es pensaven que era per alleugerir una singularitat mandibular.

De petits, a casa, sempre l'espiàvem quan se l'arreglava. El nostre somni era que un dia, un cop de tisora fatal l'escapcés. Però res, el pols fort, i una cura mil·limètrica el mantenien arranat i polit.

"Te'l tallaràs algun dia?" -Li deia.

"Mai".- Responia, mentre acabava la feina d'embellit.

Nosaltres el veiem dinar i berenar amb el seu bigoti, degustant els plats, assaborint la vida, assegut a taula amb el pare, l'un amb porró, i l'altre amb bóta. Dues maneres de prendre vi, dos aspecte importants per degustar la vida.

Amb els germans, teníem fe que quan trobés nòvia, el fervor amorós provoqués la mort del bigoti. Però res de res. Vam conèixer la tieta, i després vingueren els cosinets, i el bigoti no marxava.

Sempre te'l trobaves, en qualsevol moment, amb el seu mostatxo, i la seva estimada família, inseparables tots quatre.

Passaven els anys, i una vegada emmalaltí. El seu fill li va demanar que si es guaria, el bigoti hauria de sortir de sobre dels seus morros. I ni així va ser. Mai va acceptar el repte. I això que es va posar bo.

Els anys tornaren a passar, els seus fills es van fer grans, i nosaltres molt més. Però el seu mostatxo encara perdurava: ferm, sota del nas. Sense cap mena de dubte, intocable.

Fa un parell de dies, una mala passada se'l va endur de viatge, i el seu esperit i nervi ens deixaren. Però el bigoti es quedà amb el seu cos reposat. Aquesta tarda, quan l'he contemplat per darrer cop, en la serenor que provoca la mort en els cossos de molts difunts, m'imaginava l'important que van ser ell i el seu inseparable bigoti per la gent que l'estimàvem. Aquella perfecció, digna d'un home del segle passat, i llunyana de la rapidesa dels humans actuals, romanien en aquella solitud del tanatori, allunyada del soroll dels vius per una porta.

Me'ls he contemplat una estona. L'home del bigoti ens ha fet feliços a molts, i sobretot a la seva muller i als seus dos fills. Avui l'hem plorat, i més que ho farem. Finalment s'ha sortit amb la seva, i no se l'ha tret mai. De fet, el tiet Joan sempre ha estat un home d'idees fixes. Ell ha guanyat la partida.

Gràcies per haver existit, ens has donat molta il·lusió.