La Rambla

No és de la de les Flors, ni la de Canaletes, ni tampoc la de Santa Mònica. Aquesta altra va néixer dins del seny dels urbanistes de la nomenclatura maragalliana, de quan el Raval s'havia d'oxigenar. Cap novetat. Bressol de vagues, protestes i cremes de convents, el Raval, i de retop la seva gent, confegia un laberint de carrers, entre els quals corrien les desgràcies i les rialles miserables de molts barcelonins, els més ensotats, els de la setmanada eixuta. El Raval sempre ha estat un lloc de vida popular, de lluita, treball, igualtat, picardia, i també un cau de pinxos de barri i lladregots. Per aquests motius, perquè la misèria hi deixés d'aflorar, d'ençà la Segona República, les autoritats es van plantejar d'oxigenar-lo amb l'obertura d'un gran carrer o avinguda, que el partís pel mig.

Aquest desig d'urbanistes de tot temps no va veure la llum fins que els maragallians s'hi van posar de valent. Es tractava d'agafar les tisores i crear un nou espai urbà: la Rambla, però la del Raval. Una Rambla inacabada, frustrada, però que avui ja és tota una realitat.

Ningú que hi passeja, imaginant que es troba en un país del llunyà Orient, entre tanta multiculturalitat, arribaria a pensar que aquesta ampla avinguda escapçada i arrelada a les Drassanes, és fruit de l'acció d'un despatx d'urbanisme municipal. Els restaurants dels baixos, l'hotel de luxe, la disposició de les cases i les palmeres, semblen que hi hagin "estat tota la vida".
Qui pot imaginar que aquests edificis que presideixen aquest ample carrer, fa uns anys romanien amagats en uns estrets carrerons?

La Rambla del Raval neix com un invent, com si fos el resultat de l'aplicació d'una fórmula matemàtica i que ha resultat ser tot un èxit. Ja no en resta cap cicatriu, la vida i el sol ocupen un nou espai urbà, ara ja humanitzat i ple de vida, representant una nova Barcelona, també senzilla, i propera a aquell passat, avui decadent que roman entre carrers desapareguts, sota l'ombra de les palmeres i el parlar dels paquistanesos.

Autoretro

Ja fa dies que ensumava que Autoretro s'apropava. Aquesta fira de vehicles clàssics, vells i antics, concentra gent de tota mena: capitalistes i inversors, amants de la ferralla, addictes al sofre dels carburants i melancòlics d'èpoques pretèrites. Entre aquest darrer grup m'hi compto jo, concretament en la subcategoria dels "nostàlgics de la transició". Sí, sí, el que llegiu, de "la transició".

Sota d'aquest paraigües, el post-franquisme i la transició, vaig viure una de les èpoques més boniques de la meva existència, de quan el pare es va comprar el Seat 131 Miriafiori (s'escriu així?), i va posar a la venda el 1430 de la mateixa marca. Tant un cotxe com l'altre, eren de fabricació barcelonina, però ambdós tenien l'ànima italiana: La llegenda "Fabricado con licencia Fiat" n'era una certificació. Una altra, ho era l'estrident soroll de la botzina, la qual el pare feia sonar quan passàvem per dins del túnel de Martinet, aleshores l'únic de les nostres contrades. Encara recordo quan passàvem el del Bruc: "Papa! Papa! Toca la botzina!" -Li deiem, però allà no ens feia cas. La multa de la Guàrdia Civil l'hagués esperat.

A vegades, amb el meu gran amic Josep Saldes recordem els cotxes d'aquella època. Els seus sorolls, formes i olors. El dibuix dels seus fars, els colors vius, els dos tipus de benzina, els que duien motor al davant, i els que el tenien al lloc del maleter... Plegats barregem aquests records automobilístics amb altres pensaments, com els relacionats amb aquelles sortides esglaonades de canalla del Col·legi de la Salle, o amb els "verdugos" de llana al cap, o amb l'efímera empresa de fabricació d'un Mazinger Z, en la qual hi prenien part diferents amics d'infància, com el Josep Enric Fortó.

Com si fòssim dos melancòlics, parlem sempre d'aquella època de la nostra vida, plena d'innocència, i com no, també de moltes entremaliadures. Plegats recordem aquell univers particular, ple d'idees i d'imaginacions que la vida adulta ens ha manllevat. Sortosament, passejant per l'Autoretro, sense comprar res, perquè la cartera no dóna, però guaitant molt, ens tornem a trobar molt feliços per un instant, esperant que retornin personatges del nostre imaginari infantil de qualsevol d'aquestes ferralles convertides en antiguitats.