27-J

Sovint els pots veure pel carrer, amb tarannà solitari, o caminant amb parella, la seva mirada impetuosa, cercant alguna cosa, destarota a qualsevol altre home que es creui amb ells. Les samarretes arrapades, de tres talles menys de les habituals, els pantalons cenyits, el cabell curt, una barba de tres dies, ulleres de sol i una constància malaltisa en perpetuitzar la joventut poden ser alguns dels seus trets definitoris.

A vegades en trobes pel gimnàs, entrenant i seguint una dieta rigorista que els encaixona en un difícil i estragós culte al cos, emparentat amb aquesta perpetuitat de la joventut que cerca en el passat la por cap a un incert futur.

Ahir era el seu sant, o el dia del seu patró, o el que fos, celebraven la seva festa, amb soroll, carrosses, disfresses i carnaval absolut. Ahir era el seu dia, com el Primer de Maig ho és per als sindicalistes, l'11 de Setembre per als indepes, el 12 d'octubre per als espanyols o un altre que no recordo per als gitanos del meu poble, quan s'ajuntava tot el clan i començaven a cantar i ballar fins a altes hores de la matinada. Ahir era el dia en què es treien la màscara de l'exclusió que no els deixa ser, que serveix per demostrar a la resta de ciutadans la seva existència i que són una colla, capaç de fer molt soroll.

La tarda prometia avorriment. Tothom havia guillat de la ciutat. Jo sortia de prendre un cafè prop del Mercat, i el soroll mecànic de la rua em va encuriosir a què m'hi apropés. La música era estronadora i mecànica. I allò? Quin espectacle, similar a una processó de Setmana Santa, però amb un to festiu i sense caputxes, i com no, sense cap mena de solemnitat social: ara passaven els grassos i peluts, després els d'una discoteca de pastilleros, en acabat la representació d'un local de prostituts, més endavant una empresa dedicada a la pornografia, poca estona després els d'un bar de copes. Alguns homes anaven amb banyador, lluïnt els muscles ciclats amb anabolitzants, uns altres semblaven llenyataires, n'hi havia un amb tanga, a prop, desfilaven unes transexuals, i no gaire lluny, unes senyores que es petonejaven. Tot entre soroll, un ambient festiu, i algun resquici reivindicatiu del que havia estat la seva marginació social. Una marginació que va tenir el seu guetto en la Barcelona dels primers anys del Segle XX, al carrer de l'Arc del Teatre, en locals desapareguts per les bombes de l'aviació italiana, llocs proscrits per a segons quins socis del Cercle Eqüestre, i d'alliberament per a altra gent, com la Criolla.

Prop, la gent dels balcons, les finestres i alguns vianants, com jo, ens ho miràvem embaladits, callats, i com no encuriosits. Érem els convidats del pedra d'una altra estampa de la ciutat de Barcelona.

Els "xinus"

Te'ls pots trobar per tot arreu i aonsegueixen tot allò que volen. Pel seu aspecte físic no passen desapercebuts, i per la seva cultura llunyana, però amb molts tics occidentals, tampoc. Negociants oportunistes, saben treure profit dels seus origens i de la situació econòmica actual, totalment lliure d'arancels. Dominen l'import de tèxtil, el comerç de sabates, botigues de tot a cent, comerços de productes indefinits i no homologats per la Unió Europea, i comerços de menjar revenut amb els prestatges plens a vessar de gènere. Fins i tot, també te'ls pots trobar traient profit del seu aspecte oriental, i els veus regentant restaurants japonesos (Si Mao aixequès el cap). On és l'orgull nacional xinès? La pela és la pela!

Els xinesos estan invertint amb força a casa nostra, i sobretot en els llocs més tradicionals. Ja no en tenen prou amb els seus restaurants decorats a l'estil Kung Fu, amb estanyons de peixos vermells inclosos. Ara ja paguen traspassos de locals de tota la vida, molts bars de barri, tot a cop de bitllet i al comptat. Fins i tot s'han atrevit amb el traspàs d'un bar on es troben els Boixos Nois, prop del Camp Nou. Bar que es queden, és un tros de la ciutat que canvia totalment d'aspecte psíquic. El seu tarannà inexpressiu, amb cara de silenci intel·ligent, emmudeix allò que era soroll i vida de bar. Asseguts darrere de les barres, esperen parcimoniosament que la clientela pagui per la consumició. Tot sense entrar massa a la cuina i ignorant els gustos dels clients. La seva llunyana cultura, i la seva estètica alimentària encara no s'han adaptat a la de casa nostra. Sense anar més lluny, l'altre dia, un amic meu va demanar unes patates braves i li'n van portar unes de fregides amb ketchup. Un cop vaig demanar un entrepà de pernil, i se'm va començar a esbocinar tan bon punt l'agafava amb les mans. D'on havia sortit aquell pa? I aquella mena de xiclet que feia de pernil? Les tapes també són totes iguals. Pel que m'han explicat tenen el costum de comprar conjuntament els queviures a majoristes, sempre al millor preu i sense mirar la qualitat. Ells volen fer diners i guanyar, i no s'estan de romanços. I dels preus? En un bar regentat per xinesos a la Gran Via mai m'han cobrat el mateix per una cervesa. Un dia els vaig demanar el tiquet, però van fer veure que no ho entenien. Tampoc es fixaven amb la màquina registradora de la caixa, cada pagament s'obria sense marcar l'assentament corresponent. Ells volen fer diners i és del tot raonable, però han de donar també un bon servei. Suposo que serà qüestió de temps.

L'altre dia vaig estar a punt d'entrar a una perruqueria xinesa, competència de les agremiades, però em va fer por, no volia sortir amb un pentinat Manga, ni tampoc amb un final feliç, com li va passar a un conegut meu que tenia mal d'esquena, i en anar a una massatgista, aquesta li volia fer una cosa un pèl diferent. Però no tot ha de ser així.

Els xinesos tenen també fama de ser molt gregaris i diuen que mai donen feina a una persona que no sigui de la seva nacionalitat. Darrerament he comprovat com a la Ronda de Sant Antoni estan arreglant un parell de locals de superfície mitjana. Un serà un restaurant "japonès" i l'altre un comerç indefinit amb els rètols farcits d'errades ortogràfiques. A cap dels dos hi he vist treballar una persona que no tingui l'aspecte de xinès. Però vejam, també ens costarà de veure un ciutadà que no sigui xinès, donar una reforma d'un local de la seva propietat a l'empresa d'un xinès. Tot i que pot semblar un prejudici, i sense entrar en hipotètiques guerres de preus, sembla que entre ells s'ajuden.

No em fan por, perquè sé que poc a poc s'aniran adaptant a la nostra cultura, i també nosaltres a ells. Els seus fills ja no voldran menjar patates amb ketchup en comptes de braves, i potser, sabran cuinar i fer entrepans com en els nostres millors bars. Qui sap, potser, tampoc voldran treballar com a "xinus" tot el sant dia, i molts es posaran de funcionaris. És tot qüestió de temps.

Qui deia que els catalans de les pedres en fan pans?

Apreneu-ne dels xinesos, o millor dit, d'aquests nous catalans.