La Rambla

No és de la de les Flors, ni la de Canaletes, ni tampoc la de Santa Mònica. Aquesta altra va néixer dins del seny dels urbanistes de la nomenclatura maragalliana, de quan el Raval s'havia d'oxigenar. Cap novetat. Bressol de vagues, protestes i cremes de convents, el Raval, i de retop la seva gent, confegia un laberint de carrers, entre els quals corrien les desgràcies i les rialles miserables de molts barcelonins, els més ensotats, els de la setmanada eixuta. El Raval sempre ha estat un lloc de vida popular, de lluita, treball, igualtat, picardia, i també un cau de pinxos de barri i lladregots. Per aquests motius, perquè la misèria hi deixés d'aflorar, d'ençà la Segona República, les autoritats es van plantejar d'oxigenar-lo amb l'obertura d'un gran carrer o avinguda, que el partís pel mig.

Aquest desig d'urbanistes de tot temps no va veure la llum fins que els maragallians s'hi van posar de valent. Es tractava d'agafar les tisores i crear un nou espai urbà: la Rambla, però la del Raval. Una Rambla inacabada, frustrada, però que avui ja és tota una realitat.

Ningú que hi passeja, imaginant que es troba en un país del llunyà Orient, entre tanta multiculturalitat, arribaria a pensar que aquesta ampla avinguda escapçada i arrelada a les Drassanes, és fruit de l'acció d'un despatx d'urbanisme municipal. Els restaurants dels baixos, l'hotel de luxe, la disposició de les cases i les palmeres, semblen que hi hagin "estat tota la vida".
Qui pot imaginar que aquests edificis que presideixen aquest ample carrer, fa uns anys romanien amagats en uns estrets carrerons?

La Rambla del Raval neix com un invent, com si fos el resultat de l'aplicació d'una fórmula matemàtica i que ha resultat ser tot un èxit. Ja no en resta cap cicatriu, la vida i el sol ocupen un nou espai urbà, ara ja humanitzat i ple de vida, representant una nova Barcelona, també senzilla, i propera a aquell passat, avui decadent que roman entre carrers desapareguts, sota l'ombra de les palmeres i el parlar dels paquistanesos.