Records de calçots

D'ençà fa una bona colla d'anys, Catalunya ha vist créixer una tipologia de bolets molt especials que s'han anat estenent per tota una sèrie de petites ciutats de l'interior, es tracta dels plats "típics i tradicionals" consumits en una sèrie d'àpats comunitaris. La vianda de la Seu, lo ranxo de Ponts, el xató penedesenc, el trinxat dels cerdans, i com no, els calçots, els reis de totes aquestes extenses reunions comensalístiques multitudinàries, típics de la comarca de l'Alt Camp. Aquestes menges, i moltes altres més, configuren arreu del país, un mapa de grans gentades, viatges d'autocars de jubilats, i curiosos concursos.

De fet, el calçot és una menja de tros o d'hort, mentre que altres plats esmentats, ho eren de casa. Jo no m'imagino menjant un plat de trinxat al tros. Particularment, el que m'agrada més de tots, és l'escudella o vianda, i el que menys, el xató; ja sabeu que no sóc amant de les anxoves i de la tonyina, mal averany pel meu paladar.

Però els calçots són, de tots, un plat que em recorda les caliuades de trumfes que per aquesta època fèiem tots els Miró a la Costa, on hi teníem l'hort i la granja. Allò era vida. Per aquesta raó, potser m'agraden. Quan es van posar de moda, i de seguida es van exportar arreu del país, a casa van ser ben rebuts, el pare en deia ceballots, i sempre explicava que un any en plantaria. De fet, l'home, quan es proposava una cosa entre cella i cella, la feia. En aquest aspecte se semblava molt al seu pare, el meu padrí Miquel, un home de la terra, d'idees i costums invariables. Tant el pare com el fill, s'esforçaven en conrear els horts, sembrant i plantant a cada feixa, allò que pertocava i els agradava. Els dos es partien la feina, per exemple, el meu pare ensulfatava els perers i els altres arbres fruiters, amb aquelles màquines de coure que el padrí va comprar a Perpinyà amb el seu pare, en temps que l'Urgellet i el Baridà exportaven braços per treballar les vinyes del Rosselló i de la Fenolleda. En canvi, potser per experiència innata, el padrí monopolitzava la poda i el sulfat dels ceps i de les parres. De fet, fins el 1985, feia tot sol la seva pròpia collita de raïm, el qual era premsat i transformat en vi. Un vi molt afruitat, de consum familiar, no apte per a paladars fins, entonats d'enologia i estovalles de fil. Allò era un manà particular, consumit entre hores de feina, i com no, d'acompanyament de les trumfes i dels nouvinguts calçots, o ceballots, com en deia el pare.

El conreu dels pocs ceps que tenia i la verema particular que feia, eren la darrera persistència d'un ofici après a casa, desaparegut de les nostres contrades amb els anys, i quasi oblidat de la memòria històrica dels seus habitants. Per poc temps, el vi del padrí, compartí menja amb els ceballots o calçots, o com li vulgueu dir.