De petits, els nostres pares ens portaven moltes nits de juliol al Vendrell, per veure les diferents festes del Pa Beneït que se celebren a tots els veïnats d’aquella acollidora vila, capital del Baix Penedès. Sota el nom de Pa Beneït s’amaga l’excusa perquè els veïns de cert carrer o barri es puguin reunir al carrer, al voltant d’un sopar i d’unes ballaruques. Pel que he comprovat, aquest seguit de festes es van succeint durant les primeres setmanes de juliol, un dia a cada carrer o barri, tot un rosari que engalana popularment la fresca nit estiuenca. La festa consta també de
A certa hora de la fosca, els veïns cremen una mena de falla, en la qual unes figures de cartró hi representen, amb molt d’encert i d’ironia, aquelles problemàtiques i històries del carrer i de la vila. Aquesta ironia i sarcasme, les apropa a les conegudes falles valencianes, però les del Vendrell s’allunyen de l’estridència de les de la ciutat del Túria, sense casals de ties Consuelo i Amparo, i amb poca orxata amb fartons. Al Baix Penedès, el senzill cartró pintat substitueix el ninot valencià d’estil Betty Boop. Però tant les unes, com les altres, sense cap mena d’excepció, acaben la seva efímera vida amb la intervenció del foc destructor. La flama s’endu allò denunciable que separa els vilatans. Amb el consum de la crítica, tot queda purificat.
No tinc prou informació dels orígens del Pa Beneït, però amb el vist durant tots aquests anys, en puc extreure que es tracta d’una comunió veïnal, tot un ritual, amb la falla, amb la qual es llimen les diferències, els malentesos, possibles picabaralles, i tot tipus de tafaneries. El foc que crema el ninot, purifica allò negatiu i aporta, un altre cicle, que comença amb el sopar comunitari al carrer, colofó de la nit. Un sopar que se celebra després de la cremada de les diferències, representades a la falla.
Aquesta reunió veïnal i festa deu tenir el seu origen en algun ritual agrari. Diuen que abans se celebrava pel Corpus, un moment cabdal per a la maduració del blat. Sé que el Baix Penedès és una comarca raïmera, però de ben segur que pels seus camps també s’hi sembraven cereals. En l’actualitat, la festa té lloc després del solstici d’estiu, durant el mes de juliol, quan el blat ja s’ha segat i la vinya marca el començament de la maduració del raïm, verdader manà d’aquest terrer català. Quina millor maduració simbòlica pot tenir el raïm o el blat, si no és en un clima de cordialitat social. El foc que crema, i purifica, arrana les enveges, els enganys i les coses dolentes que poden fer trontollar la comunitat: desbrossa les males herbes i les deixalles, i deixa el camp –la societat en aquest cas- net per a una nova sembrada.
Abans de tot això, durant el dia, una desfilada reuneix nois i noies que recorren, en parelles i engalanats, els carrers del veïnat amb una coca ensucrada, la qual després es repartirà entre els portants. Aquest emparellament, unit al ritual agrari, podria estar relacionat amb un de caràcter nupcial. Tot i això, la coca està feta d’un producte, la farina, que és fruit del blat. Amb el cereal, el fruit de la terra, es fa la coca, que es passejada per una parella de solters, els quals "hauran" de formar una família, plantar una llavor i tenir un fruit. Ja tenim el cicle complet.
Amb els pares, de petits, ens miràvem embadalits aquesta festa, capaç de reunir gent ben diferent, amb un sol nexe, viure en un mateix veïnat. Quina convivència i amb les falles, quina autocrítica.
A certa hora de la fosca, els veïns cremen una mena de falla, en la qual unes figures de cartró hi representen, amb molt d’encert i d’ironia, aquelles problemàtiques i històries del carrer i de la vila. Aquesta ironia i sarcasme, les apropa a les conegudes falles valencianes, però les del Vendrell s’allunyen de l’estridència de les de la ciutat del Túria, sense casals de ties Consuelo i Amparo, i amb poca orxata amb fartons. Al Baix Penedès, el senzill cartró pintat substitueix el ninot valencià d’estil Betty Boop. Però tant les unes, com les altres, sense cap mena d’excepció, acaben la seva efímera vida amb la intervenció del foc destructor. La flama s’endu allò denunciable que separa els vilatans. Amb el consum de la crítica, tot queda purificat.
No tinc prou informació dels orígens del Pa Beneït, però amb el vist durant tots aquests anys, en puc extreure que es tracta d’una comunió veïnal, tot un ritual, amb la falla, amb la qual es llimen les diferències, els malentesos, possibles picabaralles, i tot tipus de tafaneries. El foc que crema el ninot, purifica allò negatiu i aporta, un altre cicle, que comença amb el sopar comunitari al carrer, colofó de la nit. Un sopar que se celebra després de la cremada de les diferències, representades a la falla.
Aquesta reunió veïnal i festa deu tenir el seu origen en algun ritual agrari. Diuen que abans se celebrava pel Corpus, un moment cabdal per a la maduració del blat. Sé que el Baix Penedès és una comarca raïmera, però de ben segur que pels seus camps també s’hi sembraven cereals. En l’actualitat, la festa té lloc després del solstici d’estiu, durant el mes de juliol, quan el blat ja s’ha segat i la vinya marca el començament de la maduració del raïm, verdader manà d’aquest terrer català. Quina millor maduració simbòlica pot tenir el raïm o el blat, si no és en un clima de cordialitat social. El foc que crema, i purifica, arrana les enveges, els enganys i les coses dolentes que poden fer trontollar la comunitat: desbrossa les males herbes i les deixalles, i deixa el camp –la societat en aquest cas- net per a una nova sembrada.
Abans de tot això, durant el dia, una desfilada reuneix nois i noies que recorren, en parelles i engalanats, els carrers del veïnat amb una coca ensucrada, la qual després es repartirà entre els portants. Aquest emparellament, unit al ritual agrari, podria estar relacionat amb un de caràcter nupcial. Tot i això, la coca està feta d’un producte, la farina, que és fruit del blat. Amb el cereal, el fruit de la terra, es fa la coca, que es passejada per una parella de solters, els quals "hauran" de formar una família, plantar una llavor i tenir un fruit. Ja tenim el cicle complet.
Amb els pares, de petits, ens miràvem embadalits aquesta festa, capaç de reunir gent ben diferent, amb un sol nexe, viure en un mateix veïnat. Quina convivència i amb les falles, quina autocrítica.
