Entre carnisseries islàmiques i locutoris paquistanesos, trobem la plaça del Pedró. La presideix un obelisc amb inscripcions llatines referides a prohoms barcelonins. Davant mateix d'aquest vell monument, en un dels extrems d'aquest humit i brut fòrum triangular, s'endevina la que fou en temps pretèrits una església romànica, la de Sant Llàtzer, el ressuscitat.
Per comprovar la veritable bellesa d'aquest temple, cal que anem al seu extrem oposat, un absis que avui roman entaforat en una illa de cases, visitable a través d'un carrer posterior. Els quadrats carreus i les arcuacions llombardes de la capçalera presideixen una plaça sorrenca, envoltada d'estrets edificis habitats per gent de contrades llunyanes, ignorants del passat del lloc.
Uns bancs encabeixen les tertúlies d'uns estrangers emmostatxats, vestits amb una mena de camisa de dormir, més pròpia d'altres latituds que de casa nostra. No lluny, a redós de l'ombra del temple, uns altres homes, acotxats, oblidant la propera presència dels tertulians, s'afanyen en buidar el contingut de la seva xeringa en les venes dels seus braços. L'alè de l'heroïna afganesa que els du cap a la mort, ignora que l'ombra de Llàtzer, el ressuscitat, és allà, per indicar-los que hi ha una altra vida, una altra esperança. Només cal alçar el cap.
