El camí escapçat

El Bus Exprés dibuixa una nova nota de color llampant a una ruta que transcorre en sa major part per l’obac d’Andorra la Vella. La creació de la línia de transport públic s’acompanyà amb la inauguració d’un nou tram de carretera i la refecció de molts d’altres, amb eixamplaments, portals indicatius, semàfors, rotondes i nous carrils. Aquesta construcció i modelatge comportà també la desaparició d’alguns trams del camí ral que sortia del pont de la Margineda i pujava, vorejant la Valira, camí d’Escaldes.

Damunt del Bús Exprés encara és fàcil reconèixer la fisonomia desdentegada d’algun tros del vell camí, amb els murs mig enrunats i sense ús, i amb les males herbes i esbarzeres enfilant fins els cors de les pedres de les feixes. Pel camí ral, abans hi passaven els matxos i els antics homes del país, amb la cara curtida pel sol i el gel; ara, en els pocs trams practicables que encara s’allunyen de la ruta dels cotxes, hi passa algun despistat excursionista que vol allunyar-se del brogit dels autos i del soroll de la ciutat.

De fet, el seu recorregut ha quedat trencat, escapçat, però pràcticament ningú ja hi passava. Només el record dels bedolls i dels roures, sembla encara donar ombra al passat, al silenci i a la tranquil·litat d’un temps no gaire remot, on la pressa i els nervis semblaven proscrits de la llei.

Avui, el Bus Exprés traça la nova ruta, ràpida i senzilla, entre les restes de l’antic i vell camí de l’Andorra dels pares dels nostres padrins, la que no coneixia el motor, ni la fressa de les naus industrials que han crescut com bolets damunt de bancals i prats. En l’actualitat, l’asfalt i les rodes substitueixen, amb la carretera, aquells camins que només trepitjaven els feixucs esclops, carregats de pena i parsimònia. De fet, el camió treu el lloc al ramat que peixia pels entorns, però l’ombra dels roures, és la mateixa. Si els arbres poguessin parlar, estendrien molta saviesa als humans.

Sempre, quan agafo el modern Bus Exprés, compto els trams del camí que encara queden dempeus i com no, penso en els que reposen sota del quitrà, lluint una nova cara, procurant comunicar i enllaçar la vellúria amb la modernitat del segle XXI.

Com un nou traginer, el Bus Exprés tranquil·litza i assossega, convertint qualsevol anada i vinguda cap a Sant Julià, en un viatge curt, parsimoniós i diferent. Contemplar el riu Valira, els clops que el voren, els verns que l’amanyaguen, quin delit més tranquil·litzador. Prop, conviuen alguns nous edificis, naus, aparcaments de camions, noves senyes de la identitat d’aquesta terra altiva, que sembla reptar el cel amb les seves muntanyes.

Mentre el Bus Exprés puja o baixa per la nova ruta, les traces del passat que no han estat soterrades ni escapçades, romanen mudes, admirant el nou mitjà de transport que, desafiant el brogit dels automòbils i la remor dels camions, condueix gentades de passants, uns nous viatgers que ignoren el record d’aquests esbossos enrunats de camins, farcits de verd.
Lluny, el campanar enturonat de Sant Vicenç d’Enclar contempla altiu el nou transport públic, mentre persisteix encara, el record de la vellúria i de l’antic camí, que resisteix a morir.

Aquest petit relat va ser presentat al concurs Literatura Express, que el Govern d'Andorra va organitzar durant el mes d'abril. Tot i no ser cap de les obres premiades i guardonades, mereix que els lectors i els internautes el coneguin, per aquest motiu el publico al Propense.

Carretero i democràcia

Avui trencaré el pacte que em vaig fer de no parlar de política en aquest bloc, la culpa de tot plegat la tenen el Pep i la Sílvia, que ahir a la tarda em van engrescar per anar a Vilafranca del Penedès, per assistir a una conferència del metge Joan Carretero.

Tots coneixem la valentia d'aquest polític quan parla del seu projecte independentista, que s'ha de dur a terme a través d'una coalició o grup que aglutini tota aquella gent i entitats amb aquest objectiu, per damunt dels interessos dels partits. Sí, ho heu llegit bé, interessos de partits. I de fet, aquest és el segon punt del projecte de Reagrupament que cal conèixer, el menys mostrat per la premsa.

Fa un dies, vaig parlar amb una amiga que és militant del Partit Socialdemòcrata d'Andorra. Durant la conversa, em vaig fixar que enraonava en clau política de partit, tot fent servir expressions com: nosaltres farem, el nostre partit o el partit. En cap moment del diàleg va utilitzar un mot que expressés una voluntat general, referida a la ciutadania o a la nació, i com no a la participació democràtica. Tot s'havia de decidir i parlar des del partit.Uns dies després, per la televisió, de nit i tancant la poc participativa jornada electoral de les Eleccions Europees a Catalunya, el president d'Esquerra, Joan Puigcercós, també parlava de partit i d'un nosaltres, tot arraconant fugisseres expressions com poble i ciutadania. De fet, aquella nit em costarà d’oblidar per tres coses: per la victòria l’abstenció, pels vots en blanc i pel nyap de campanya cuinat pel senyor Zaragoza des del carrer de Nicaragua de Barcelona.

Els aparells del partit i el seu joc polític intern han trencat la voluntat participativa dels ciutadans, que per desgràcia està limitada a les eleccions. La mediocritat fa temps que s'ha instal·lat en les esferes de decisió de la política, del tot professionalitzada, amb gent fidel a consignes i interessos, i disposats a vendre fum i jugar amb els possibles electors, com si fossin canalla, un cop cada quatre anys.

Després arriba el moment dels desencisos, les retallades i les promeses falsejades, mentre tot continua igual i el poder resta indemne, amb les seves estructures, tot sigui pel partit. Però res s'ha de moure, encara que augmenti l'abstenció i la menjadora s'engreixi amb més souets i subvencions.

Plantant cara a aquest trist panorama hi trobem en Carretero, el qual planteja un nou model democràtic, més directe, no limitat a les decisions d'un executiu, sinó orientat a la participació de la ciutadania, a través de l'assemblearisme, les llistes obertes i les eleccions primàries. Tant el model de Reagrupament, que ell representa, com el de les Candidatures per la Unitat Popular, situades en l'àmbit del municipalisme de l'esquerra independentista, estan captivant a molta gent desencisada de cotxes oficials tunejats, sopars i trobades a l'Hotel el Castell, i reunions secretes de partit.

La política parteix del ciutadà, i de la seva voluntat de decisió, en la qual ha de residir la democràcia, lluny de la professionalització, l'amiguisme i l'ostracisme promogut pels aparells del partit.

Tant a Catalunya com a Andorra hi calen uns nous models d'organitzacions polítiques, obertes al ciutadà, que representin els seus anhels i amb veu directa per solventar els problemes que ens afecten a tots. Més que mai, expressions com esquerra i dreta pertanyen al passat, en blanc i negre; el futur, que és ara, ha de tenir un altre llenguatge, basat en el progrés, la igualtat, el respecte, el consens, la ciutadania, la nació, el medi ambient i la societat.