30 de març 2009

El Jordi del Poal

El dissabte per la tarda em va trucar l'Antònia de Guissona per anunciar-me la mort del Jordi Domènech, una de les coneixences del peregrinatge de Terra Santa.

El Jordi i la seva muller conformaven un matrimoni unit, orgullós de la seva descendència, i com no, també del seu poble, el Poal, situat al Pla d'Urgell, a l'extrem sud del nostre bisbat, tocant a Mollerussa.

Descansi en pau.

A reveure.

20 de març 2009

Un bon record

Ha mort el Joan, un mestre de debò, un ciutadà, un amant dels esports, un culer, un urgellenc, un caramellaire, un bon home... Per a la seva família ha estat un bon espòs, un paràs i un avi insuperable.

Què més es pot demanar?

Recordaré tota la vida el darrer cop que el vaig veure, a la rectoria de Sant Ot, un matí de tardor que vaig visitar mossèn Parés i el Benigno. Allà el vaig trobar, amb el seu somriure perenne i aquella veu rovellada i aguda, tan característica, plena d’alegria i optimisme. Bé, com no podia ser de cap altra manera, la tertúlia a quatre bandes va estar assegurada.

Què més es pot demanar?

Bon viatge Joan!

18 de març 2009

Un capellà rebel, un sacerdot lliure




Amb aquest títol, Proa ha editat l’autobiografia d’un dels personatges més peculiars i simpàtics del catalanisme polític i del progressisme: mossèn Josep Dalmau.

La prosa senzilla, típica de mossèn de poble, està farcida d’anècdotes vivencials de tota mena. Amb aquesta manca d’ornaments, Dalmau descriu la seva infància, el pas per l’escola i el seminari, la seva època universitària a Salamanca, i com no, les primeres protestes a favor de la democràcia.

El seu concepte de llibertat i de vida cristiana el va allunyar de les grimpades a l’estructura del catolicisme, però també el va apropar a les classes més populars del país, a la defensa de les víctimes de l’oprobi del poder.

Títol: Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries (1926-1969).
Autor: Josep Dalmau.
Editorial: Proa

17 de març 2009

La menjadora

En el món de la cultura, tothom borda quan té gana. Aleshores, l’amo -el que paga- els dóna menjar fins què s’atipen.

Amb l’estómac ple, arriba la migdiada i la tranquil·litat. El silenci regna i l'harmonia encoratja la virtud.

Quan el sol tomba, la gana arriba i la menjadora resta buida.

Cal bordar un altre cop.

12 de març 2009

Racó de món




Anar cap a Madrid i haver d’agafar el tren a Lleida, la capital de l’imperi de ponent i de les colònies dels Pirineus, és passar pel tercer món. Dalí, el geni empordanès, parlava de l’estació de la vila de Perpinyà, anomenant-la el centre del món. En el meu cas, un simple vivent de principis del segle XXI, i sense voler comparar-me amb l’eixelebrat fill de Figueres, m’agradaria definir la de Lleida, no com la d’un centre de civilització, sinó com a un caos i un insult a l’estètica.

Situada en un suburbi de la ciutat, al costat d’un mercat de fruites i d’una zona del veïnat vell, encara per reformar, l’estació sembla un pastís de nata immens i mal aprofitat, que combina el departament reservat als passatgers del TGV, amb el de trens amb destinacions a la perifèria més propera dels tentacles de la capital ponentina, els pobles aragonesos de Binèfar i Monsó, i la perduda terra del Pallars Jussà.

La multiculturalitat de l’estació ponentina li dóna un caire africà, semblant al que deuria tenir la decadent ciutat musulmana que ocupà aquest mateix lloc, abans que els civilitzadors catalans, comandats pels comtes Ermengol VI d’Urgell i Ramon Berenguer IV de Barcelona, li tornessin l’esplendor que tingué en temps dels ibers i dels romans.

Endinsar-se a la ciutat de Siurana i Ros es pot convertir per a la gent de la muntanya, avesada a anar cap a Barcelona i cap a Tolosa, en tot un tot un homenatge a l’estrès. En qualsevol estona es pot patir un atac de nervis. Entrar a la caòtica urbs és una veritable gimcana, en la qual el viatger automobilista ha de sortejar laberíntics i bruts carrers, farcits de cotxes estacionats en doble filera, sense que hi hagi cap mena de rètol indicador, d’allà on es troba l’estació.

Si arribar a l’estació de Perpinyà és d’allò més fàcil, per l’empatx de retolació indicativa, fer-ho a la de Lleida, significa posar a prova els sentits de l’orientació i de l’instint, sobretot els més primaris, un cop es perden els nervis i es comprova que l’hora de sortida del tren arriba.

Però els maldecaps no acaben aquí, quan la trobem, el problema és localitzar un aparcament. Fins no fa gaire n'hi havia un al costat mateix de la mona de pasqua de l'estació, però la construcció d’un ALTRE pont damunt del Segre, l’ha eliminat. Just al darrere de les vies, al bell mig d’una de les moltes barriades de Lleida, la de Pardinyes, se’n troba un. Els preus són del tot desorbitants, no està cobert i els responsables de la caixa et demanen que no deixis cap objecte dins del teu vehicle, atès que no es fan responsables de la seguretat. Pel que em van comentar les amables caixeres de l’aparcament, no hi ha cap empresa de vigilància contractada i els lladregots hi fan sovint el seu agost. De fet, el lloc hi convida, emmig de tanta runa i magatzems abandonats, res de bo hi deu haver. Sembla més un veïnat dels suburbis de Dakar que el d'una ciutat europea. Us ho asseguro.

Lleida, molt imperi i poc seny, benvinguts al tercer món. Sort que els Pirineus som Europa.