Fa quatre anys, el 2003, mentre fruïa d’unes desitjades vacances d’estiu a Coma-ruga, en plena canícula, ben solet, com m’agrada estar alguna vegada, em trucà el meu germà.
Em digué que per una paperassa de casa havia d’anar cap a una comissaria de la Policia Nacional, per demanar el document d’identificació per a estrangers no residents, el NIE.
El NIE és un suplici que els andorrans, tant els d’origen com els d’adopció, entre els quals m’hi trobo, hem de passar cada cop que generem paperassa a l’estat espanyol, i suposo que també a qualsevol país de la Unió Europea. Els andorrans, als ulls dels espanyols, per molts tractats bilaterals que se signin, som extracomunitaris. De la mateixa manera que ho són els gambians, els vietnamites, els bolivians i els egipcis.
Aquella mateixa nit vaig trucar a un amic meu de Barcelona, demanant-li per una comissaria de la Policia Nacional. M’indicà la que es troba al carrer Balmes, damunt mateix de l’encreuament amb l’avinguda Diagonal.
L’endemà, vaig agafar el rodalies fins a Barcelona i a les nou en punt ja era a la porta de la comissaria. Un cop a dins, vaig perdre uns cinc minuts buscant algun rètol que m’indiqués, entre tanta fotografia penjada de bascos buscats per la policia espanyola, en quin lloc s’expedia el NIE.
Al final, per manca de més informació que no fos la dels membres buscats d’ETA, vaig apuntar-me en una cua de les moltes que hi havia. Sort de l’aire condicionat, perquè al carrer ja hi treia el nas la calor.
Deu minuts més tard, arribava a la taquilla, en la qual, una senyora amb aspecte i accent de ser de Sòria, m’indicà molt amablement que m’havia equivocat de cua i de lloc.
M’indicà que l’expedició del NIE era en el mateix edifici, però al cantó oposat, i que s’hi entrava per un carrer adjacent a Balmes.
"I com trobo l’entrada de l’edifici?" – Li vaig dir.
La resposta de la funcionària, fou prou indicativa, era impossible de perdre’s i de no trobar la porta.
"Ya vera usted la cola" – M’indicà.
En efecte, un cop vaig sortir de la comissaria de les fotos de la paret, vaig girar per la primera cantonada i no m’ho podia creure. Recordeu aquelles cues tan mítiques que es veuen a la tele, en les quals només hi han ciutadans extracomunitaris a la recerca de permisos? Doncs aquella n’era una.
I no semblava tenir final, girava dues cantonades i entrava pel cantó oposat, al mateix edifici de la comissaria. No m’ho podia creure.
Sense ànims de fer cua i perdre més temps, la vaig rodejar, i de seguida em vaig trobar amb un agent de la Policia Nacional, amb la seva gorra de visera i les ulleres de sempre. Em vaig adreçar cap a ell indicant voler saber que havia de fer per treure’m el NIE.
Em respongué amb un marcial:
"A la cola!" – tot assenyalant-me aquella cua que semblava eterna.
Quatre hores és el temps que vaig viure en aquella cua multicultural d’extracomunitaris, la majoria d’ells sudamericans, antics súbdits del país dels policies nacionals que de tant en tant sortien de la comissaria, equipats amb roba antidisturbis, amb la porra a la mà, per estepar a la gent que no s’assegués al carrer, ni damunt dels cotxes i que mantinguessin la filera en forma índia.
Qui ho havia de dir, jo allà dins, un nacionalista català, que un bon dia vaig renunciar a ser espanyol i que ara em trobava a Barcelona, la capital del meu país, Catalunya, fent cua amb els estrangers.
Un català estranger a la seva terra, sona malament. No? Doncs és veritat. I el més inversemblant de tot és que per mi, un nacionalista, aquells policies que tractaven amb tanta poca educació als nouvinguts que estaven esperant per arreglar la paperassa, eren els més estrangers de tots. Quina ironia.
Qui ho havia de dir.
Després d’esperar més de quatre hores a peu dret, fos per les temperatures i la xafogor, en una garita que hi havia en la darrera cantonada em van donar tanda i de seguida vaig entrar un altre cop a l’edifici, però per la banda oposada, aquest vegada en una sala sense parets i molt vidriada, on t’anaven cridant pel número que tenies.
El funcionari que m’atengué era un xicot tan inexpressiu com el taulell de marbre que tenia al davant, semblava de Palència, aquella capital de província que mai hi passa res.
"Señor, esto no es aquí, los de Andorra se tienen que desplazar a otra comisaría. "– m’indicà.
"Com? Però si l’home de Harrelson de la gorra, el Policia Nacional, m’ha dit, a la cola” – Li vaig increpar sense perdre els estreps.
Sortint, atrafegat i amb els ploms per fondre en qualsevol moment, encara vaig tenir temps de tornar a trobar el policia del "a la cola". Li vaig indicar que gràcies a la seva mala informació vaig perdre un matí de les meves vacances.
L’home quedà encongit dins la vestimenta, vergonya a perdre i em donà llargues. Els Policies Nacionals tenen l’acadèmia en una ciutat que encara viu asfixiada per unes muralles medievals, en la qual Santa Teresa patí visions i al·lucinacions, Àvila.
Bé, podem acabar la història aquí. No?
Al final vaig haver d’interrompre més les vacances i pujar a la Seu, anar a aquella comissaria dels anys setanta i poder treure’m el maleït NIE.
Sovint, cal que passi una anècdota com aquesta per comprovar com es poden sentir moltes persones que venen a Europa per treballar i viure més dignament que als seus països. Com andorrà sóc extracomunitari i vaig veure i patir com tracten de malament els nouvinguts. A les autoritats espanyoles se’ls hauria de caure la cara de vergonya que hi hagi aquestes cues inhumanes.
Jo sabia que ho tenia fàcil, era qüestió que arribés la nit i que, de nou, al pis de la platja, prenent una cerveseta sota la lluna, pensés que estava de vacances i que després em tocava anar a treballar de nou. Mentre que els meus companys de cua, encara haurien de patir més vexacions com aquelles.
Puc parlar des de l’egoisme del qui sap que la seva situació és transitòria, que sóc un extracomunitari inusual, i que aquell dia tenia plat calent a taula i cotxe, mentre que els altres, els coneguts de la filera, encara haurien de patir situacions com aquella més temps, abans no poguessin viure i treballar dignament i en la legalitat.
També em va trencar esquemes, com el que les ratlles estatals no han preservat els pobles, jo estava al meu país, l’estranger era el policia. O el del respecte, per què es tracta malament al nouvingut? Pensem que la primera imatge que s’endu del nostre país és aquesta, la d’una comissaria de policia o d’una oficina d’immigració.
Convido als lectors que perdin un matí i es posin en qualsevol cua per estrangers d’una comissaria, és al·lucinant.
Estiguem o no d’acord amb la immigració, cal que el sistema públic, en aquest cas espanyol, doni exemple de civisme, i tracti com cal a tota la gent que administra, sigui quin sigui el seu origen. Darrera de cada company de cua hi havia una història, una dignitat, una raó pel canvi de vida. Si us plau, una mica de respecte.
Amb aquesta història verídica, no he pretès realitzar un apol·legètic a favor de la immigració, que s’hauria de regular, sinó una mostra de com la dignitat humana, que sempre es la mateixa per a tothom, es tractada diferent si estàs o no en una cua.
26 de nov. 2007
19 de nov. 2007
20 N
Memòria històrica, ara s’ha posat tant de moda.
Quan més lluny queda el franquisme, més antifranquistes eren els catalans en el temps en què vivia el dictador. Fins i tot sembla estrany com amb tanta resistència hagués Franco hagués durat fins a l’esgotament biològic del general. Ens faríem creus de la gent que begué cava, aleshores se’n deia xampany, el dia que morí. Tothom era del PSUC o de l’UGT, o fins i tot anarquista, encara em faig creus de pensar com el franquisme aguantà tant.
Siguem realistes, i amb la voluntat de no desmerèixer la lluita per la democràcia que molts efectuaren, és una veritat cantada que Franco morí al llit i que la majoria de ciutadans de Catalunya, prou feina tenien en treballar per pagar les lletres del cotxe o la hipoteca del pis. Motius suficients perquè la majoria de gent callés durant anys i es dediqués a viure, intentant ignorar que vivien en un malson anomenat franquisme. I encara més significava una altra causa per callar que espantava a tothom, el control total que l’exèrcit i les forces de l’ordre exercien sobre tota la societat. Qui gosava aixecar el dit?
Recordo la mort de Franco, comptava amb sis anys, i en aquella època em preocupava molt la programació d’aquell únic canal que durant els dies de dol no emetia dibuixos animats. Quan retransmetien des de la capella ardent, sempre em posava esbiaixat davant del televisor, pensant-me que així podria veure la gent, que fora de l’objectiu de la càmera, esperava pacientment a la cua per retre el seu homenatge a Franco. El viatge del fèretre en el camió Pegaso fins al Valle de los Caídos, les salves de canó, les escales d’aquell monument faraònic, la basílica engrutada... tot són records. I el dia de la coronació del rei. On era la corona? Jo em pensava que li’n posarien una de veritat al cap.
Durant el franquisme, la majoria de ciutadans patien una por que es dissimulava, tenien menjar, roba, pis, cotxe, alguns vacances. Què més volien?
Doncs res més, només tranquil·litat per aigualir l'esgarrifança i viure com si res hagués passat. I això és el que succeí a casa, tots actuaven com sempre, però amb la mirada posada a la televisió.
Molts ciutadans formaven una majoria silenciosa de gent que callava, que s’havia anul·lat políticament l’any 1.939. És com si hi hagués hagut una anestèsia intel·lectual, tot l’avenç ideològic i social d’abans del conflicte s’amagà en el cap de la gent, ara no tocava cridar, sinó callar. Una vegada l’Albert Boadella explicà en un programa de televisió que ell mai havia sabut la ideologia política del seu pare fins que un dia l’enxampà tatarejant una cançó anarquista. El franquisme l’havia silenciat, era el preu de la supervivència.
Temps després de la fi de Franco, la gent començà a parlar de nou, els vells xerraven, sempre de reüll, amb una mica de por. Ara tocava recordar i posar la màquina de pensar en marxa, la ideologia tornava, però atenuada per una bona colla d’anys de no funcionament.
Què significava tot allò? Tothom era antifranquista? La gent es despertà i reconstruí un personatge que volia ser i no fou. Molts, amb la dictadura, un cop perduda la guerra pels republicans, intentaren tornar el més aviat possible a la normalitat, s’autocensuraren. No hi havia més remei. El franquisme sedà, fins i tot arremeté aquella rauxa dels catalans de l’interior i de la muntanya, aquella malfiança al de fora.
Aquesta fou la victòria de la democràcia, el silenci pragmàtic de molts ciutadans atemorits.
Quan més lluny queda el franquisme, més antifranquistes eren els catalans en el temps en què vivia el dictador. Fins i tot sembla estrany com amb tanta resistència hagués Franco hagués durat fins a l’esgotament biològic del general. Ens faríem creus de la gent que begué cava, aleshores se’n deia xampany, el dia que morí. Tothom era del PSUC o de l’UGT, o fins i tot anarquista, encara em faig creus de pensar com el franquisme aguantà tant.
Siguem realistes, i amb la voluntat de no desmerèixer la lluita per la democràcia que molts efectuaren, és una veritat cantada que Franco morí al llit i que la majoria de ciutadans de Catalunya, prou feina tenien en treballar per pagar les lletres del cotxe o la hipoteca del pis. Motius suficients perquè la majoria de gent callés durant anys i es dediqués a viure, intentant ignorar que vivien en un malson anomenat franquisme. I encara més significava una altra causa per callar que espantava a tothom, el control total que l’exèrcit i les forces de l’ordre exercien sobre tota la societat. Qui gosava aixecar el dit?
Recordo la mort de Franco, comptava amb sis anys, i en aquella època em preocupava molt la programació d’aquell únic canal que durant els dies de dol no emetia dibuixos animats. Quan retransmetien des de la capella ardent, sempre em posava esbiaixat davant del televisor, pensant-me que així podria veure la gent, que fora de l’objectiu de la càmera, esperava pacientment a la cua per retre el seu homenatge a Franco. El viatge del fèretre en el camió Pegaso fins al Valle de los Caídos, les salves de canó, les escales d’aquell monument faraònic, la basílica engrutada... tot són records. I el dia de la coronació del rei. On era la corona? Jo em pensava que li’n posarien una de veritat al cap.
Durant el franquisme, la majoria de ciutadans patien una por que es dissimulava, tenien menjar, roba, pis, cotxe, alguns vacances. Què més volien?
Doncs res més, només tranquil·litat per aigualir l'esgarrifança i viure com si res hagués passat. I això és el que succeí a casa, tots actuaven com sempre, però amb la mirada posada a la televisió.
Molts ciutadans formaven una majoria silenciosa de gent que callava, que s’havia anul·lat políticament l’any 1.939. És com si hi hagués hagut una anestèsia intel·lectual, tot l’avenç ideològic i social d’abans del conflicte s’amagà en el cap de la gent, ara no tocava cridar, sinó callar. Una vegada l’Albert Boadella explicà en un programa de televisió que ell mai havia sabut la ideologia política del seu pare fins que un dia l’enxampà tatarejant una cançó anarquista. El franquisme l’havia silenciat, era el preu de la supervivència.
Temps després de la fi de Franco, la gent començà a parlar de nou, els vells xerraven, sempre de reüll, amb una mica de por. Ara tocava recordar i posar la màquina de pensar en marxa, la ideologia tornava, però atenuada per una bona colla d’anys de no funcionament.
Què significava tot allò? Tothom era antifranquista? La gent es despertà i reconstruí un personatge que volia ser i no fou. Molts, amb la dictadura, un cop perduda la guerra pels republicans, intentaren tornar el més aviat possible a la normalitat, s’autocensuraren. No hi havia més remei. El franquisme sedà, fins i tot arremeté aquella rauxa dels catalans de l’interior i de la muntanya, aquella malfiança al de fora.
Aquesta fou la victòria de la democràcia, el silenci pragmàtic de molts ciutadans atemorits.
13 de nov. 2007
El romanticisme i la veritat, a l'entorn dels Juraments d'Estrasburg
A tots els curiosos que ens agrada la llengua i el seu estudi, encara que sigui des d’una òptica tafanera, sempre ens ha motivat saber quan nasqué el català, en quin moment la llengua romanç dels habitants de l’actual Catalunya es separà el suficient del llatí vulgar, i quan prengué consciència de la seva identitat.
Abans de continuar, si em permeteu, gosaria a dir que el pas del llatí vulgar al català no fou obra d’un dia per l’altre, al contrari, deuria ser una constant dins un procés evolutiu.
Barrejar els començaments d’una llengua amb els d’una nació o una identitat és un error en el qual tots hi hem caigut. Les visions totalitzadores dels corpus ideològics que ens han alimentat, sobretot d’ençà la Il·lustració i el Romanticisme, no ens han ajudat a separar el gra de la palla, el que és ciència de la llengua i el que és l’amor a uns ideals patriòtics o nacionals, o a la mateixa llengua.
El text dels Juraments està dividit en quatre fragments, dos en romanç i dos més en un parlar germànic. En un, Lluís, que dominava un sector de territori bàsicament de llengua germànica, jura en romanç i es respost, també en romanç, en un altre fragment, per la tropa del seu germà.
Els altres dos fragments es corresponen al jurament de Carles el Calb, que dominava una franja territorial en la qual es parlaven diversos romançs; i parlars germànics, celtes i el basc; jura en protoalemany, i es respost per la tropa del seu germà, també en llengua germànica.
França o el seu romanticisme, de la mateixa manera que es van apropiar de la figura de Carlemany, quan composaren la seva història nacional, també prengueren com a seus en exclusiva tot el llegat carolingi, com els juraments, atorgant a la part que està en romanç una paternitat francesa en el sentit de llengua. Els gals eren francesos, l’home de Talteüll també, i com no, els Juraments.
I la resta de territori de Carles el Calb? Què parlava la gent de les marques, i la d'Aquitània?
Aquest error apropiatori no és una exclusivitat dels veïns del nord, també l’hem comès els catalans. Sovint hi ha qui parla del rei de Catalunya, o de l’Imperi Català, quan tots sabem que mai ha existit un Regne de Catalunya ni un Imperi Català.
En l’estudi de la història hem de deixar els romanticismes i l’amor a la terra, que en el seu dia foren molt necessaris per la construcció d’un ideari nacionalista, en un segon lloc, i basar-nos en explicar les coses amb la major precisió possible.
Però tornem als Juraments, prescindint de prejudicis, llegiu i reflexioneu. Estan escrits en francès?
Lluís el Germànic:
Pro deo amur et pro christian poblo et nostro
commun salvament, d'ist di in avant, in quant deus
savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre
Karlo et in aiudha et in cadhuna cosa, si cum om per
dreit son fradra salvar dist, in o quid il mi altresi fazet,
et ab Ludher nul plaid nunquam prindrai, qui meon vol
cist meon fradre Karle in damno sit.
Soldats de Carles el Calb:
Si Lodhuvigs sagrament, que son fradre Karlo iurat,
conservat, et Karlus meos sendra de suo part non lo
tanit, si io returnar non l'int pois: ne io ne neuls, cui eo
returnar int pois, in nulla aiudha contra Lodhuvig nun li iu er.
www2.fh-augsburg.de/~Harsch/gallica/Chronologie/09siecle/Serments/ser_intr.html
Abans de continuar, si em permeteu, gosaria a dir que el pas del llatí vulgar al català no fou obra d’un dia per l’altre, al contrari, deuria ser una constant dins un procés evolutiu.
Barrejar els començaments d’una llengua amb els d’una nació o una identitat és un error en el qual tots hi hem caigut. Les visions totalitzadores dels corpus ideològics que ens han alimentat, sobretot d’ençà la Il·lustració i el Romanticisme, no ens han ajudat a separar el gra de la palla, el que és ciència de la llengua i el que és l’amor a uns ideals patriòtics o nacionals, o a la mateixa llengua.
Els estats nacionals, les nacions sense estat, tots s'han alimentat d'una història, d'una llengua, d'una cultura pròpia, que sovint xoca amb la dels veïns i es presta a confusions i genera més d'un enfrontament dialèctic entre els fills de les diverses pàtries.
Hi ha qui s’endu el llorer de la victòria en la barreja intencionada dels conceptes de llengua i de nació, es tracta de la historiografia de França i de la seva llengua i literatura “nacionals". Una nació una llengua, un estat un idioma. I quan més antiga sigui la llengua, millor. I si es pot testificar la seva autenticitat el més aviat possible, excel·lent.
“Els Juraments d’Estrasburg”, de l’any 842, són considerats pels amants de França com un dels primers textos de l'idioma de Voltaire i de Montaigne.
El text dels Juraments està dividit en quatre fragments, dos en romanç i dos més en un parlar germànic. En un, Lluís, que dominava un sector de territori bàsicament de llengua germànica, jura en romanç i es respost, també en romanç, en un altre fragment, per la tropa del seu germà.
Els altres dos fragments es corresponen al jurament de Carles el Calb, que dominava una franja territorial en la qual es parlaven diversos romançs; i parlars germànics, celtes i el basc; jura en protoalemany, i es respost per la tropa del seu germà, també en llengua germànica.
França o el seu romanticisme, de la mateixa manera que es van apropiar de la figura de Carlemany, quan composaren la seva història nacional, també prengueren com a seus en exclusiva tot el llegat carolingi, com els juraments, atorgant a la part que està en romanç una paternitat francesa en el sentit de llengua. Els gals eren francesos, l’home de Talteüll també, i com no, els Juraments.
I la resta de territori de Carles el Calb? Què parlava la gent de les marques, i la d'Aquitània?
Aquest error apropiatori no és una exclusivitat dels veïns del nord, també l’hem comès els catalans. Sovint hi ha qui parla del rei de Catalunya, o de l’Imperi Català, quan tots sabem que mai ha existit un Regne de Catalunya ni un Imperi Català.
En l’estudi de la història hem de deixar els romanticismes i l’amor a la terra, que en el seu dia foren molt necessaris per la construcció d’un ideari nacionalista, en un segon lloc, i basar-nos en explicar les coses amb la major precisió possible.
Però tornem als Juraments, prescindint de prejudicis, llegiu i reflexioneu. Estan escrits en francès?
Lluís el Germànic:
Pro deo amur et pro christian poblo et nostro
commun salvament, d'ist di in avant, in quant deus
savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre
Karlo et in aiudha et in cadhuna cosa, si cum om per
dreit son fradra salvar dist, in o quid il mi altresi fazet,
et ab Ludher nul plaid nunquam prindrai, qui meon vol
cist meon fradre Karle in damno sit.
Soldats de Carles el Calb:
Si Lodhuvigs sagrament, que son fradre Karlo iurat,
conservat, et Karlus meos sendra de suo part non lo
tanit, si io returnar non l'int pois: ne io ne neuls, cui eo
returnar int pois, in nulla aiudha contra Lodhuvig nun li iu er.
www2.fh-augsburg.de/~Harsch/gallica/Chronologie/09siecle/Serments/ser_intr.html
7 de nov. 2007
La Microhistòria i la memòria històrica
Els reis d’Espanya han visitat Ceuta i els marroquís es mostren molestos perquè consideren que les ciutats espanyoles situades a l’Àfrica els pertanyen. D’altra banda, els espanyols, fent ús de la seva sobirania sobre aquests territoris, han recobert els carrers de Ceuta de “rojigualdas” i de gent que no parava de victorejar els monarques hispànics. Quin món aquest.
Les actuals possessions espanyoles al continent africà no són fruit directe de l’acció colonialista dels estats europeus del segle XIX, però si que ho era el protectorat espanyol del Marroc, una zona de l’actual estat magribí, la del nord, que estava sota la protecció del Regne d’Espanya.
De sempre, la història de les possessions espanyoles a l’Àfrica durant el segle XIX, i sobretot durant la primera meitat del segle XX venen acompanyades de conflictes bèl·lics com la Guerra del Rif, en la qual els rifenys, comandats per Abd el-Krim, s’alçaren contra els espanyols.
Dos són les fites a destacar pels espanyols en aquest conflicte, l’un es diu Annual i l’altre Alhucemas. El primer, que tingué lloc el 22 de juliol del 1921, fou un dels pitjors desastres de la història militar d’Espanya, prop de 12.000 morts, i el segon, que tingué lloc el vuit d’agost del 1925, una de les victòries més importants mai esdevingudes per l’exèrcit espanyol.
Annual també fou una de les primeres batalles en què la infanteria va ser transportada massivament d’un lloc a un altre amb barcasses motoritzades, i la primera en què es transportaren carros de combat per primer cop (Renault FT model 1917). En aquest èxit de l’acció bèl·lica i de la tàctica militar va ser destacat el suport de la marina de guerra de França.
D’altra banda, aquesta guerra, amagada dels llibres d’història de les escoles d’Espanya, va ser pionera en tot el món en la utilització d’armes químiques contra la població civil, en aquest cas els habitants del Rif, de llengua i cultura berbers.
Molts són els noms dels comandaments que prengueren part en aquestes missions, en la seva direcció i execució, i que en resultaren llorejats per l’opinió pública espanyola del moment, com Miguel Primo de Rivera, Sanjurjo, Saro Marín, Fernández Pérez, Franco, Campins, Goded, Vara, Martín, entre altres.
La història d’Espanya guarda un lloc d’honor per aquests estrategs i tàctics que protagonitzaren per molta gent un episodi més de la grandesa i la unitat de la nació de la pell de brau.
La història, a través dels annals i de les cròniques, ha tractat els grans generals i les seves destreses per damunt de la vivència del soldat, que sovint, com passà a la Guerra del Rif, anà a la guerra obligat. Cada recluta portava amb ell una vivència particular, una existència que fins fa poc no havia interessat al gran públic i a molts historiadors. Les anècdotes i peripècies dels grans generals eren més importants que les d’un ximplet de províncies que enviaven a lluitar contra els moros.
Fa uns anys que dins de la historiografia existeix un corrent, anomenat Microhistòria, que estudia allò que passa inadvertit per la majoria dels investigadors, com les vivències dels individus, allò particular que es pot projectar cap al que és més gran i estructural.
En l’estudi d’aquesta individualitat hi compta l’experiència d’un parent meu, un germà del meu padrí, que el meu pare i els meus oncles no pogueren conèixer mai. Era en Francisco Miró i Brichs (Cisco), el segon de tres germans que, sense pare de feia poc, amb la mare vídua, el germà gran al servei militar a Madrid i el petit que era un marrec, li tocà anar a guerrejar a Melilla. La casa quedà sola, sense ingressos, però en Cisco havia de servir a la pàtria.
Participà al Desembarcament d’Alhucemas, en el sector que estava sota el comandament directe de Franco i Campins. Després, quan acabà la guerra el llicenciaren, tornà al poble, però per poc temps, les seqüeles del conflicte minaren la seva salut, provocant que la seva la seva vida finís en un sanatori abans de la Guerra Civil.
L’oncle Cisco mai pogué veure els seus germans casats, ni conegué els seus tres nebots, morí en la solitud i l’oblit d’aquella pàtria que encara no reclama la seva memòria, o millor dit, que només recorda aquella que vol, les de les grans gestes, les dels generals i no les vivències dels soldats que patiren, i lluitaren, sovint perquè no hi havia cap altra solució, en les files dels exèrcits.
Gràcies a la Microhistòria, a l’interès per les particularitats, avui podem reconstruir fets i vivències com la del Cisco i moltes altres, de totes les guerres i conflictes com el del Rif.
Gràcies a la tossuderia del meu padrí de guardar tots els documents, l’any passat, mentre desembarassava la seva casa per arreglar-la, vaig trobar en un racó de la seva tauleta de nit, una cartera que contenia documentació del seu germà. L’existència de la cartera era un secret que ningú coneixia, 20 després de la seva mort, la vaig trobar. Ell sabia que algun dia algú miraria tot allò hi ho tindria en compte, perquè es sabés, que el seu germà també hi era, com altres 10.000, que patiren amb ell les atrocitats d’una guerra en una terra llunyana de casa.
En una proper post us parlaré amb més exactitud de tot el que passà amb en Cisco a Annual.
Les actuals possessions espanyoles al continent africà no són fruit directe de l’acció colonialista dels estats europeus del segle XIX, però si que ho era el protectorat espanyol del Marroc, una zona de l’actual estat magribí, la del nord, que estava sota la protecció del Regne d’Espanya.
De sempre, la història de les possessions espanyoles a l’Àfrica durant el segle XIX, i sobretot durant la primera meitat del segle XX venen acompanyades de conflictes bèl·lics com la Guerra del Rif, en la qual els rifenys, comandats per Abd el-Krim, s’alçaren contra els espanyols.
Dos són les fites a destacar pels espanyols en aquest conflicte, l’un es diu Annual i l’altre Alhucemas. El primer, que tingué lloc el 22 de juliol del 1921, fou un dels pitjors desastres de la història militar d’Espanya, prop de 12.000 morts, i el segon, que tingué lloc el vuit d’agost del 1925, una de les victòries més importants mai esdevingudes per l’exèrcit espanyol.
Annual també fou una de les primeres batalles en què la infanteria va ser transportada massivament d’un lloc a un altre amb barcasses motoritzades, i la primera en què es transportaren carros de combat per primer cop (Renault FT model 1917). En aquest èxit de l’acció bèl·lica i de la tàctica militar va ser destacat el suport de la marina de guerra de França.
D’altra banda, aquesta guerra, amagada dels llibres d’història de les escoles d’Espanya, va ser pionera en tot el món en la utilització d’armes químiques contra la població civil, en aquest cas els habitants del Rif, de llengua i cultura berbers.
Molts són els noms dels comandaments que prengueren part en aquestes missions, en la seva direcció i execució, i que en resultaren llorejats per l’opinió pública espanyola del moment, com Miguel Primo de Rivera, Sanjurjo, Saro Marín, Fernández Pérez, Franco, Campins, Goded, Vara, Martín, entre altres.
La història d’Espanya guarda un lloc d’honor per aquests estrategs i tàctics que protagonitzaren per molta gent un episodi més de la grandesa i la unitat de la nació de la pell de brau.
La història, a través dels annals i de les cròniques, ha tractat els grans generals i les seves destreses per damunt de la vivència del soldat, que sovint, com passà a la Guerra del Rif, anà a la guerra obligat. Cada recluta portava amb ell una vivència particular, una existència que fins fa poc no havia interessat al gran públic i a molts historiadors. Les anècdotes i peripècies dels grans generals eren més importants que les d’un ximplet de províncies que enviaven a lluitar contra els moros.
Fa uns anys que dins de la historiografia existeix un corrent, anomenat Microhistòria, que estudia allò que passa inadvertit per la majoria dels investigadors, com les vivències dels individus, allò particular que es pot projectar cap al que és més gran i estructural.
En l’estudi d’aquesta individualitat hi compta l’experiència d’un parent meu, un germà del meu padrí, que el meu pare i els meus oncles no pogueren conèixer mai. Era en Francisco Miró i Brichs (Cisco), el segon de tres germans que, sense pare de feia poc, amb la mare vídua, el germà gran al servei militar a Madrid i el petit que era un marrec, li tocà anar a guerrejar a Melilla. La casa quedà sola, sense ingressos, però en Cisco havia de servir a la pàtria.
Participà al Desembarcament d’Alhucemas, en el sector que estava sota el comandament directe de Franco i Campins. Després, quan acabà la guerra el llicenciaren, tornà al poble, però per poc temps, les seqüeles del conflicte minaren la seva salut, provocant que la seva la seva vida finís en un sanatori abans de la Guerra Civil.
L’oncle Cisco mai pogué veure els seus germans casats, ni conegué els seus tres nebots, morí en la solitud i l’oblit d’aquella pàtria que encara no reclama la seva memòria, o millor dit, que només recorda aquella que vol, les de les grans gestes, les dels generals i no les vivències dels soldats que patiren, i lluitaren, sovint perquè no hi havia cap altra solució, en les files dels exèrcits.
Gràcies a la Microhistòria, a l’interès per les particularitats, avui podem reconstruir fets i vivències com la del Cisco i moltes altres, de totes les guerres i conflictes com el del Rif.
Gràcies a la tossuderia del meu padrí de guardar tots els documents, l’any passat, mentre desembarassava la seva casa per arreglar-la, vaig trobar en un racó de la seva tauleta de nit, una cartera que contenia documentació del seu germà. L’existència de la cartera era un secret que ningú coneixia, 20 després de la seva mort, la vaig trobar. Ell sabia que algun dia algú miraria tot allò hi ho tindria en compte, perquè es sabés, que el seu germà també hi era, com altres 10.000, que patiren amb ell les atrocitats d’una guerra en una terra llunyana de casa.
En una proper post us parlaré amb més exactitud de tot el que passà amb en Cisco a Annual.
3 de nov. 2007
Andorra no és Conca
La part vella de la capital d’Andorra possibilita una cura de tranquil·litat als veïns d’altres zones de la vila i estableix un punt de partida a tots aquells andorrans que han perdut el nord i no saben cap on volen tirar. Sobretot els més entonats, els que viuen en un núvol Kíngdom, més a prop del país de les meravelles que d’una vall de muntanya que s’ha urbanitzat en pocs anys. “Qui perd els orígens perd la identitat”, i qui no en té se l’ha de construir recercant en diferents substrats, un dels quals és aquesta zona.
Andorra la Vella és la única població de les valls que està enturonada i urbanitzada a l’entorn d’uns paratges que avui ja han desaparegut, com la llacuna, o altres que resten amagats, el Pui, el de l’entorn de la Casa de la Vall i el Pujalt, l’altra zona elevada, un raval situat a l’est del nucli vell. La pròpia topografia i l’existència de la casa forta de la Vall conferien un espai defensiu de certa importància estratègica. Andorra la Vella no estava encastellada però el seu entorn geogràfic la protegia.
Perquè la majoria de poblacions andorranes no estan enturonades i Andorra si?
La situació de la vila permetia, fins la meitat del segle vint, que vista des de l’obac, la població destaqués en la faldada de la muntanya i de la roques d’Enclar, damunt d’un basser que descansava sobre els camps i prats que vorejaven la Valira. Sens dubte era una vista peculiar i espectacular, no tant com la de la ciutat de Conca, amb les seves cases penjades, però deuria tenir la seva gràcia. Tot el conjunt tenia una perspectiva que estava dominada per la imponent Casa de la Vall.
Des de Tobira fins a la plaça, tota la vila s’alineava damunt del replà que s’aixecava en el cingle que ascendia del fons de la vall i es perfilava entre els contorns del Pui, un pujol que per la seva centralitat en el casc antic deu amagar moltes històries. Les feixes, amb els seus horts, que antigament eren assolellades vinyes, s’anaven escampant en aquest sector definit pels petits espais que la pendent del precipici en permetia el conreu.
Poques són les cases que han conservat la seva estructura original, moltes foren elevades durant els anys cinquanta i seixanta, quan l’ascendent economia i els guanys que reportà procuraren que la gent s’arreglés la llar, adoptant en la construcció materials moderns i funcionals que no s’avenien amb l’entorn rústic. D’aquesta manera els edificis prengueren aquest aspecte esprimatxat i allargassat.
En aquells anys, la manca d’una política de patrimoni i també urbanística no facilità la perdurabilitat d’aquell entorn arquitectònic i paisatgístic que anava de Tobira fins a l’església de Sant Esteve. Amb el temps, s’han aixecat molts edificis, per tot arreu, que involuntàriament han malmès el que podia haver estat un atractiu turístic més de tot el país: la vista de la part vella, enturonada damunt la roca.
Si ara, amb tota la conscienciació que tenim, ens haguéssim trobat amb un espai com era aquell, l’hauríem preservat. Però s’ha d’admetre, que en el seu moment les necessitats dels andorrans eren unes altres, i aquelles visions arquitectòniques podien resultar desagradables. Cada època té el seu gust i les seves valoracions estètiques.
La demolició de l’Hotel Mirador i el desmunt que ha d’encabir la nova seu del Consell i de la Justícia, han posat el punt i final a les restes que quedaven d’aquesta imatge que ja era irrecuperable de per si. La nova configuració urbanística de la zona potser donarà a la Casa de la Vall i el seu entorn, amb l’ampliada Plaça del Poble, un flaire afrancesat de Segon Imperi, el de Napoleó III, quan es reurbanitzà tot París. Esperem uns anys per admirar, o no, el nou entorn. Igual haurà pagat la pena transformar tota la zona.
No hem de culpabilitzar els nostres avantpassats d’errors que veuen els nostres ulls i que en el seu temps eren simples minúcies. Una ciutat que resta immòbil es mor, una que viu és aquella que està en constant transformació, també urbanística.
Andorra la Vella és la única població de les valls que està enturonada i urbanitzada a l’entorn d’uns paratges que avui ja han desaparegut, com la llacuna, o altres que resten amagats, el Pui, el de l’entorn de la Casa de la Vall i el Pujalt, l’altra zona elevada, un raval situat a l’est del nucli vell. La pròpia topografia i l’existència de la casa forta de la Vall conferien un espai defensiu de certa importància estratègica. Andorra la Vella no estava encastellada però el seu entorn geogràfic la protegia.
Perquè la majoria de poblacions andorranes no estan enturonades i Andorra si?
La situació de la vila permetia, fins la meitat del segle vint, que vista des de l’obac, la població destaqués en la faldada de la muntanya i de la roques d’Enclar, damunt d’un basser que descansava sobre els camps i prats que vorejaven la Valira. Sens dubte era una vista peculiar i espectacular, no tant com la de la ciutat de Conca, amb les seves cases penjades, però deuria tenir la seva gràcia. Tot el conjunt tenia una perspectiva que estava dominada per la imponent Casa de la Vall.
Des de Tobira fins a la plaça, tota la vila s’alineava damunt del replà que s’aixecava en el cingle que ascendia del fons de la vall i es perfilava entre els contorns del Pui, un pujol que per la seva centralitat en el casc antic deu amagar moltes històries. Les feixes, amb els seus horts, que antigament eren assolellades vinyes, s’anaven escampant en aquest sector definit pels petits espais que la pendent del precipici en permetia el conreu.
Poques són les cases que han conservat la seva estructura original, moltes foren elevades durant els anys cinquanta i seixanta, quan l’ascendent economia i els guanys que reportà procuraren que la gent s’arreglés la llar, adoptant en la construcció materials moderns i funcionals que no s’avenien amb l’entorn rústic. D’aquesta manera els edificis prengueren aquest aspecte esprimatxat i allargassat.
En aquells anys, la manca d’una política de patrimoni i també urbanística no facilità la perdurabilitat d’aquell entorn arquitectònic i paisatgístic que anava de Tobira fins a l’església de Sant Esteve. Amb el temps, s’han aixecat molts edificis, per tot arreu, que involuntàriament han malmès el que podia haver estat un atractiu turístic més de tot el país: la vista de la part vella, enturonada damunt la roca.
Si ara, amb tota la conscienciació que tenim, ens haguéssim trobat amb un espai com era aquell, l’hauríem preservat. Però s’ha d’admetre, que en el seu moment les necessitats dels andorrans eren unes altres, i aquelles visions arquitectòniques podien resultar desagradables. Cada època té el seu gust i les seves valoracions estètiques.
La demolició de l’Hotel Mirador i el desmunt que ha d’encabir la nova seu del Consell i de la Justícia, han posat el punt i final a les restes que quedaven d’aquesta imatge que ja era irrecuperable de per si. La nova configuració urbanística de la zona potser donarà a la Casa de la Vall i el seu entorn, amb l’ampliada Plaça del Poble, un flaire afrancesat de Segon Imperi, el de Napoleó III, quan es reurbanitzà tot París. Esperem uns anys per admirar, o no, el nou entorn. Igual haurà pagat la pena transformar tota la zona.
No hem de culpabilitzar els nostres avantpassats d’errors que veuen els nostres ulls i que en el seu temps eren simples minúcies. Una ciutat que resta immòbil es mor, una que viu és aquella que està en constant transformació, també urbanística.
1 de nov. 2007
Neu redona, cel rogenc
Poc sovint, la llengua catalana presenta un corpus de coneixement allunyat de la politització que el nacionalisme li ha volgut donar amb els anys. No cal anar molt lluny per comprovar que llengua i nacionalisme són dues unitats que es relacionen contínuament. Parlar de llengua és parlar de Països Catalans i també a l’inversa. Una de les poques coneixences amb qui comparteixo el goig d’estimar la llengua que sap discernir aquestes dues unitats, és el Jordi Manent, un personatge que sense amagar la seva estima a Catalunya i a tots els territoris on es parla català, diferencia, des del respecte més absolut, la llengua i el seu estudi, del nacionalisme. Paral·lelament, també defensa la personalitat de les variades identitats nacionals del marc lingüístic davant de les aspiracions sobiranistes més maximalistes, que semblen imitar les dels estats jacobins que ens envolten, volent incloure en el seu si, realitats col·lectives molt antigues, com la valenciana.
El Jordi Manent és un estudiós de la llengua catalana en dues matèries diferents i interessants, la primera és el coneixement de la vida i obra de Pompeu Fabra, el seny ordenador del català, del qual ha escrit una biografia centrada en els darrers anys de la seva existència, durant l’estada en terres occitanes i al Conflent, als peus del Canigó, la muntanya glossada per Verdaguer, prop dels esperits de Guifré, el comte d’Urgell i Barcelona, el de les quatre barres.
L’altre aspecte de la llengua que treballa el Jordi és el de la dialectologia, a través de la recerca en diferents contrades dels noms dels fenòmens meteorològics. De fet, segueix el rastre del seu pare, l’Albert, que el va iniciar en aquest treball d’investigació i divulgació dels noms de les coses que passen al cel i que tenen efecte a la terra i a les nostres llars.
En l’actualitat, el Jordi ha finalitzat la recerca de mots per Andorra, amb prop de 100 entrevistes a padrins i gent gran, que s’han succeït en menjadors, cuines, botigues, caves, pallers i eres de les darreres cases de pagès de les valls. Els padrins sempre s’han mostrat afalagats i satisfets de col·laborar amb el Manent, saben amb escreix que són els darrers guardians d’aquell vent Aixalest, que porta un aire fresc; o el d’Aragó; o el de Port o de Nord. I què me’n dieu de les bromes? Aquella tan espessa, que en diuen Aterrada, o la Rogenca. I la neu Crespillada? I la Redona?
No tenint-ne prou amb entrevistar padrins dels pobles més grans, en Jordi ha pujat als masos, a les cases solitàries, a Ransol, a Soldeu, a la Cortinada... Feina de xinès en diuen, o de rateta. No ha deixat res, ni una casa en la que hi visquin padrins que encara guardin els secrets dels noms del fred i de la neu, que tanta misèria havien provocat a la gent de la muntanya en temps de vellúria i estretors. Tot per omplir de contingut “Noms de núvols, boires, vents i de la neu del Principat d’Andorra”, el títol del seu treball, que un cop publicat esdevindrà una referència de l’estudi dialectològic del català en aquestes contrades.
El Jordi s’ha trobat amb l’Andorra dels pastors dels ramats transhumants, la dels paquetaires, la dels picadors de fusta; i amb una terra poblada per uns homes de rostre marcat, arrugat, enrogit i torrat pel fred, la calor i el torb. Els vells andorrans no són parladors, es malfien del foraster en un principi, però la noblesa i l’hospitalitat els delaten, sobretot quan obren de bat a bat les portes de la casa als estudiosos com el Manent, que entre gratada i gratada a la seva memòria, treu de l’abisme d’un oblit, el record del cel, vist des del camp i de la pleta solitària en un prat de qualsevol vall andorrana.
Quan el Jordi Manent surt d’una casa, rere la porta resten els padrins, que eixerits, saben que el record perviurà a la seva vida i que les generacions dels andorrans que vinguin amb les anyades podran recollir el que ells han contat al jove estudiós.
El Jordi Manent és un estudiós de la llengua catalana en dues matèries diferents i interessants, la primera és el coneixement de la vida i obra de Pompeu Fabra, el seny ordenador del català, del qual ha escrit una biografia centrada en els darrers anys de la seva existència, durant l’estada en terres occitanes i al Conflent, als peus del Canigó, la muntanya glossada per Verdaguer, prop dels esperits de Guifré, el comte d’Urgell i Barcelona, el de les quatre barres.
L’altre aspecte de la llengua que treballa el Jordi és el de la dialectologia, a través de la recerca en diferents contrades dels noms dels fenòmens meteorològics. De fet, segueix el rastre del seu pare, l’Albert, que el va iniciar en aquest treball d’investigació i divulgació dels noms de les coses que passen al cel i que tenen efecte a la terra i a les nostres llars.
En l’actualitat, el Jordi ha finalitzat la recerca de mots per Andorra, amb prop de 100 entrevistes a padrins i gent gran, que s’han succeït en menjadors, cuines, botigues, caves, pallers i eres de les darreres cases de pagès de les valls. Els padrins sempre s’han mostrat afalagats i satisfets de col·laborar amb el Manent, saben amb escreix que són els darrers guardians d’aquell vent Aixalest, que porta un aire fresc; o el d’Aragó; o el de Port o de Nord. I què me’n dieu de les bromes? Aquella tan espessa, que en diuen Aterrada, o la Rogenca. I la neu Crespillada? I la Redona?
No tenint-ne prou amb entrevistar padrins dels pobles més grans, en Jordi ha pujat als masos, a les cases solitàries, a Ransol, a Soldeu, a la Cortinada... Feina de xinès en diuen, o de rateta. No ha deixat res, ni una casa en la que hi visquin padrins que encara guardin els secrets dels noms del fred i de la neu, que tanta misèria havien provocat a la gent de la muntanya en temps de vellúria i estretors. Tot per omplir de contingut “Noms de núvols, boires, vents i de la neu del Principat d’Andorra”, el títol del seu treball, que un cop publicat esdevindrà una referència de l’estudi dialectològic del català en aquestes contrades.
El Jordi s’ha trobat amb l’Andorra dels pastors dels ramats transhumants, la dels paquetaires, la dels picadors de fusta; i amb una terra poblada per uns homes de rostre marcat, arrugat, enrogit i torrat pel fred, la calor i el torb. Els vells andorrans no són parladors, es malfien del foraster en un principi, però la noblesa i l’hospitalitat els delaten, sobretot quan obren de bat a bat les portes de la casa als estudiosos com el Manent, que entre gratada i gratada a la seva memòria, treu de l’abisme d’un oblit, el record del cel, vist des del camp i de la pleta solitària en un prat de qualsevol vall andorrana.
Quan el Jordi Manent surt d’una casa, rere la porta resten els padrins, que eixerits, saben que el record perviurà a la seva vida i que les generacions dels andorrans que vinguin amb les anyades podran recollir el que ells han contat al jove estudiós.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
