Viure als Pirineus

Avui he vist un altre documental de la sèrie Viure als Pirineus al Canal 33. Tots els que han emès fins ara tenen el denominador comú d'una vida a la serralada acompanyada d'un ofici relacionat amb la geografia ingrata que envolta el protagonista. La majoria de les vides destacades en els reportatges guarden relació amb un món rural dur i desmanegat per la despoblació i la decadència del país. Aquell terrer que fa més d'un segle alletava milers de famílies de muntanyencs anà perdent vitalitat: Alguns baixaren cap a França, a treballar les vinyes i les mines; altres ho feren  a l'Urgell per regar els vells secans del Mascançà amb l'aigua del canal que neix més avall de Ponts; uns travessaren l'Atlàntic, cap a l'Argentina; uns al Llobregat, a les fàbriques del tèxtil, uns altres, a Barcelona; uns quants a Perpinyà... I així el país, anà perdent vitalitat... Ni el canvi de segle serví d'estolador, i així, mentre el segle XX s'enfilava, aquesta terra s'anava desgranant.Ni les cases bones se salvaren en certes valls. Aviat, viure als Pirineus, es va convertir en el que la sèrie de documentals del 33 ens representa: un llarg camí en el declivi d'una terra buida apta només per a vides gairebé solitàries.

De fet, aquesta és la realitat del país, d'aquesta muntanya en forma d'espinada que uneix Catalunya i Occitània en la seva part més oriental. Els uns i els altres, al septentrió i al migdia del rocam, s'assimilen molt més del que ens pensem. Aquest denominador comú de la vida a muntanya gairebé no entén de fronteres. Buits si els comparem amb la vida d'abans, els Pirineus conviden avui a una vida asserenada, però dura, allunyada del brogit malaltís de les grans ciutats, que sense anar més lluny, als Pirineus també hi tenen un trist ambaixador, em refereixo a Andorra. Viure als Pirineus, pels que ho fem dins i a l'entorn més immediat a Andorra s'ha convertit en un repte personal de supervivència. Però no pas davant de la duresa de la geografia i del clima, sinó davant de la cobdícia i la falsedat. No anem bé. Andorra no hauria de ser això.

Viure als Pirineus té, per als andorrans, més que la curiositat que pugui despertat a un barceloní, una alenada d'aire i d'esperança, una mirada cap al present dels veïns, i certa enveja. El que llegiu.Viure als Pirineus, tot i la duresa del país i del clima, respon en la majoria de casos representats a una manera de ser, i de voler ser també, d'acord amb una voluntat de guanyar reptes, que convindria que a Andorra en prengués exemple. Més que de diners i bons cotxes que corrin cal també humanitat, introbable entre presses i nervis. Fa anys, l'actual síndic d'Andorra, va dir en una conferència a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, que "els andorrans s'havien de mirar el melic". No anem bé. El melic només se'l miren els creguts. Tot el contrari d'aquesta expressió, Andorra ha de trobar en el seu entorn, del qual prové, atès que és una vall pirinenca més, tot allò que ha perdut i que encara pot recuperar, si és que la pressa i els volàtils diners ho permeten. La senzillesa de la vida rural i de les petites viles dels Pirineus comporta una proximitat humana i un respecte que malauradament Andorra va pel camí de perdre definitivament. No siguem carallots i intentem que això no passi.

Abans de l'estiu

La primavera s'acosta al final de la seva ruta anual i aviat, molt aviat, passarà el relleu a l'estiu, que espera impacientment el seu torn mentre es deixa notar amb alguna que altra calorada, com la que tenim aquests dies, la primera de de l'any, aquest que en compta 16 des de que passàrem la barrera del 2000, i 15 des del canvi de mil·lenni. Els mals auguris pronosticats a través de les interpretacions contemporànies dels calendaris maies sembla que no ressenyaven cap situació real. Com bé sabem, el món continua essent el món i el temps, que tot ho envelleix, s'encarrega de canviar els diferents actors de tot aquest referit escenari cada cop més globalitzat. La vida que tenim a escala local reflecteix cada cop mes uns paràmetres i uns estereotips mundials i simplificadors. El comú denominador de la humanitat, aquest silenci estúpid, emmudeix les més amagades particularitats, vistes com a estranyeses i possibles heretgies d'aquesta majoria disciplinada que viu i treballa, sobretot treballa, sense motiu i raó.

Ciutat capital?

A mesura que passen les anyades, fonamento la maduresa, em faig gran i adquireixo allò que en diuen perspectiva vital. El pas de la vida permet copsar l'evolució del que veus i vius. Qui no recorda com era l'escola de la seva infantesa i la compara amb l'actual. I com eren els comerços d'abans i quina evolució han tingut. O la moda. I les ciutats.

De l'evolució d'una ciutat, concretament d'una, m'agradaria parlar, avui: de Barcelona. No escriuré de la seva trama urbanística, ni de les rondes, i tampoc del port. Vull que us plantegeu allò que en diuen "el concepte". Quina mena de ciutat ha estat i per on ha passat per esdevenir el que és avui i el que vol o pretén voler ser.

La Barcino del Baix Imperi era una petita ciutat si la comparem amb Tarragona, Saragossa o Mèrida. No era una gran urbs. La seva importància havia augmentat des de la seva possible fundació en època Alt Imperial però distava de ser una de les grans ciutats d'Hispània. De fet, la seva importància com a ciutat de referència esdevé en època Baix Imperial i Visigoda. Una centralitat que poca expansió urbanística tingué. Les muralles que contemplem prop de la catedral, amb torres imponents i a poca distància, foren les mateixes que veieren Gala Placídia, Lluís el Pietós i Borrell II.

De la Corona d'Aragó en fou una de les capitals: els reis descendents dels comtes hi residien així com moltes de les famílies de la gran noblesa catalana. Barcelona capitalitzava un comtat amb vocació de regne. Ja en època moderna, i sense cap mena d'embut, n'era el cap i casal. Les institucions ciutadanes i del país hi tenien la seu. Com a capital resistí l'embat de la successió reial i els castellans la convertiren, totalment anorreada, en una mortalla institucional. La seva potencialitat econòmica i mercantil supliren el que les institucions sacrificades a cop de decret des de Madrid executaren. De fet, encara que sense furs, Barcelona i tot Catalunya aguantaren l'embat castellà. La capital continuà fent de capital, encara que sense institucions, i el país fent de país, tot i que convertit en províncies. Però com bé sabem, una cosa i l'altra, per ser, depenen de la força de la gent.

Parlar de Cap i Casal remet a una època pretèrita però avui guarda el mateix significant. És la capital, la capital de Catalunya, de la Mediterrània Occidental, de tota una província, d'una àrea metropolitana, d'una comarca, d'un arquebisbat, d'una regió industrial i tecnològica. Ja ho sabem.

Però quin és el seu model per al futur? Ser capital significa també compaginar tots uns serveis útils i vitals per a l'hinterland que en viu. Per a l'"ager", dirien els romans. El rerepaís en diem alguns. La capital és també un mosaic, de cultures, d'interessos, d'idees, de vida...

Però quina és la compaginació que ha de tenir aquesta funcionalitat amb la d'un model econòmic turístic que sense deturador es pot convertir en tot un monocultiu, uniformitzador i capaç d'esborrar aquests espais de convivència necessaris de tota una capital, per a la vida dels seus habitants i els de la regió que en depèn. Convertir una capital en un parc temàtic contribueix a la llarga a un desplaçament de part d'aquestes funcions a altres nuclis, no necessàriament llunyans. París n'és un exemple, la seva projecció turística ha propiciat que molts parisencs hagin anat a viure a Lió i que algunes empreses optin per posar algunes seccions en altres llocs.

Davant d'aquest panorama, Manresa, Terrassa, Sabadell, Martorell, i fins i tot Tarragona poden convertir-se aviat en models urbans integradors i capaços de tenir aquestes funcions capitalines que la massificada turísticament Barcelona oblida.

Els catacroc i la ciutat del XIX

Al carrer Major, els Tarragona, una de les altres grans famílies de la ciutat, compartien paret mitgera per la banda de migdia amb cal Don Llorens, i per septentrió amb el casal dels Feu - Pallerola,  nissaga de notaris i advocats insígnies. La seva antiga casa pairal és, des de fa una bona colla d'anys, la llar dels Mateu, artesans xurrers per excel·lència de la nostra ciutat. Qui no enyora avui la xurreria urgellenca? La seva desaparició cicatritzà la vida i el terra del Passeig, just davant del Consell Comarcal. Al seu antic emplaçament encara es perceptible un rectangle desdibuixat al sòl de ciment. 

Els Tarragona, segons ens explicà el Javier Galindo a la seva conferència, destacaven pel seu conservadorisme tradicional. Eren carlins. Els Llorens tot el contrari: el seu liberalisme virava cap a un republicanisme, que com bé deduirem, es deuria enfrontar amb certa facilitat amb el tarannà polític dels seus veïns de llinda.

Ja al XX, el pas del temps deixà que l'evolució del pensament dels Llorens s'anés esbravant i assentant com un pòsit: aquells liberals i republicans de tota la vida refredaren aviat aquella inquietud esvalotada i vuitcentista. Durant la darrera Guerra Civil, des de casa sentiren els cops mortals que els seus veïns, els Tarragona, rebien per part dels faistes. Dos fills bessons d'aquella casa moriren apallissats cruelment per aquella mena d'escamots de la mort de regust murcià i agre. Un dels germans assassinats, anomenat Don Pompeyo, destacava per la seva militància republicana, i l'altre, era capellà. Els Llorens, que ja no deurien ser els republicans del XIX, sentiren com els seus tradicionals rivals, un d'ells d'Esquerra Republicana, recordem-ho, morien apallissats per la irracionalitat i la covardia del Comitè de Milícies de la Seu d'Urgell. 

Els catacrocs dels cossos dels dos germans que eren arrossegats per les escales posaren en alerta els veïns de paret mitgera, que alarmats, deixaren al cap de pocs dies la ciutat precipitadament per salvar la pell. Temps després, quan acabà la guerra, tornaren a la Seu d'Urgell, però hi restaren poc temps. Aquella ciutat desorientada i incapaç de seduir anava quedant òrfena de la seva tradicional elit social, que l'abandonà per establir-se en altres capitals més populoses i cosmopolites. Amb més vida. El soroll mortífer dels Tarragona salvà els Llorens. La mort dels descendents dels carlins del XIX salvà la pell dels aburgesats descendents dels liberals del vuit-cents.

El Parlem d'Història d'avui, el darrer d'aquest 2016, ha traçat una petita ruta guiada per la ciutat del segle XIX. La Meritxell Rodríguez s’ha estrenat com a oradora amb una didàctica explicació sobre els Llorens davant del seu antic casal, convertit avui en una casa de veïns. Mentre els assistents i algun que d'altre tafaner, avui que es podia,  han entrat a visitar-la, el carrer ha restat en silenci. Només uns quants, que ens hem quedat a fora parlant, l'hem trencat. La senyora Juani Menduiña, del bar Sant Jordi, m'ha explicat que ella hi havia viscut, al pis que havia estat del servei. Ja fa molts anys. Tot eren bons records. La Juani, que també fa de guia, té moltes coses per explicar d’aquesta ciutat que tan viu al seu cor. Ella, com a amant de la història de la Seu, recordarà de ben segur que els baixos, abans que perfumeria i barberia, havien estat les oficines d'una companyia d'autobusos i una farmàcia.

Al costat, la casa dels Mateu, abans dels Tarragona, avui partida en dues, senyorejava el silenci d'aquell moment de primer foscant de curiós i rar dia gris de juny. Al primer pis, al balcó, la seva mestressa, que tantes tardes infantívoles havia endolcit des de la seva xurreria del Passeig, contemplava el panorama de la visita; com també ho feia un altre veí, el barber Ribera, artesà de les tisores i la navalla. 

A l'altra banda de vorera, al davant, el Josep Rebés, història viva de la ciutat, orgull ciutadà per antonomàsia, guaitava la per a ell coneguda al mil·límetre fisonomia d'aquells casals veïns que l'han vist néixer i créixer. El Josep és fill d'una de les històriques cases del davant, ca la Paca. L'altra és cal Sord. Mentre la gentada discorria per l'interior de cal Don Llorens, el Josep de ca la Paca ens ha recordat l'incendi que patí i l'hi emmascarà la capçada. Aquell cop també hi entrà, com la gent d'avui, però no per visitar-la, sinó per col·laborar en les tasques d'extinció del foc amb altres veïns.

Quan els visitants han sortit, la pau del carrer s’ha trencat per un moment i el silenci de l'entorn s'ha esmunyit. La gentada ha continuat pel carrer dels Jueus. Al fons, el vell casalici dels Llorens, emmudit, ha donat la bona nit a les llars veïnes. Demà serà un altre dia i continuarem parlant d'història.