Els comentaris del Diari

Des de la seva fundació, el Diari d’Andorra pretén ser el buc insígnia de la premsa de les valls. Tot i les seves mancances, substituïdes amb el seu equip humà, proporciona a la majoria de lectors aquesta imatge de referent, de buc insígnia, com ho és Le Monde a Paris, l’ABC a Madrid, La Vanguardia a Barcelona, El Adelanto a Salamanca, o Las Provincias  a la capital a València.

Aquests mitjans que etiqueten una capital o un estat tenen també la seva versió digital, amb notícies, potser més reduïdes que en l’edició impresa, i en alguns casos de pagament. Alguns d’aquests diaris, i també el d’Andorra, en la seva versió digital, ofereixen la possibilitat de comentar qualsevol tipus de notícia, sense haver de demanar cap mena d’identificació  de la seva identitat al que vulgui opinar.

En el cas del Diari d’Andorra, donant un correu electrònic n’hi ha prou. Aquesta peculiaritat converteix el que hauria de ser un normal i respectuós fòrum de discussió, en l’arena d’un circ romà, on els subjectes i objectes de la notícia es converteixen en una colla de condemnats a les feres, disposats a ésser esquarterats i devorats per famèlics lleons libis.

A Andorra, les relacions personals tenen lloc en una escala local, molt propera, en la qual una persona pot ser veïna del replà de l’escala d’un ministre. Aquesta és una de les principals peculiaritats positives de la convivència de la ciutadania amb el poder que fins ara ha caracteritzat a la societat andorrana. Aquesta proximitat té també les seves connotacions negatives en l’aparició d’anònims, com els que surten publicats a l’edició digital del Diari d’Andorra.

Aquesta faceta, en el cas d’un mitjà de premsa que pretén ser insígnia d’una societat com l’andorrana, el desgasta i el desvalora. Per aquest motiu, l’editor i el director d’aquest diari haurien de plantejar-se un sistema per moderar comentaris grollers i insultants, que sovint poden contravenir la llei. Resten qualitat i alimenten la disputa i l’enveja social. Res més allunyat del que hauria de ser el seu objectiu: una propera línia de debat i d’opinió.

Els límits de l’ètica, de la llei, i de la llibertat d’expressió s’han de tenir sempre en compte.

La cacera de bruixes

Després de l’entrevista al Robert Pastor del dimarts, 18 de juny, avui continuaré amb el tema de la bruixeria, aquest cop al Pallars. L’historiador trempolí Pau Castell està investigant-la de fa temps. La periodista Alba Doral li va dedicar un treballat article al Diari d'Andorra, el passat dilluns, 17 de juny. Paga la pena que invertiu uns minuts de la vostra vida en la seva lectura.

Per estudiar les bruixes, lo Pau, com l’anomenen als Pallars, ha investigat per arxius i també ha recorregut el seu país amunt i avall, a peu, o amb el seu Toledo, per entrevistar els darrers padrins i padrines d'aquelles contrades que han conviscut amb l’existència de bruixes. Estudiar la bruixeria en una societat eminentment rural, que se sosté encara en uns basaments de tradicions i costums, és molt difícil: als vells els costa parlar de bruixes i bruixots. Cal que donin confiança, que l’investigador els respecti, i els sapigui escoltar bé. Això vol dir comprendre.

Les valls dels Pirineus encara amaguen molts secrets al Pau. Les seves investigacions deuen ser com un filó de mena que quan creiem que s’esgota, encara en surt més. Una feina molt dura, poca gent sap fer-la. Cal trepitjar el país i conèixer els oriünds de les muntanyes com molt pocs saben.

El seu llibre La cacera de bruixes a la Vall Fosca: un judici a la terra dels bruixots us endinsarà en un procés de bruixeria que va tenir lloc a mitjans del segle XVI en aquest racó del Jussà. És un treball rigorós que tradueix en paper part d’una recerca molt més ampla sobre aquest tema, especialitat del Pau.

Autor: Pau Castell Granados.

Títol: La cacera de bruixes a la Vall Fosca: un judici a la terra dels bruixots.

Editorial: Garsineu (Tremp).

Aquí les penjaven

Aquí les penjaven és el títol de l’extens estudi amb què Robert Pastor i Castillo va guanyar el 2003 el Premi Principat d’Andorra, dotat pel Consell General de l'homònim territori. Avui dimarts, 18 de juny, a les 20.00 hores i a la llibreria la Puça, Pastor pronunciarà una conferència sobre el contingut del seu estudi i del conseqüent llibre.

El Robert va llaurar arxius en la seva recerca, sobretot el Nacional d’Andorra. Els resultats els va plasmar en aquest treball acurat entre la investigació històrica i també l'antropològica. La seva estada al País Basc i el coneixement de l’obra de grans antropòlegs, com Julio Caro Baroja, així queda demostrada també damunt del paper. Història i antropologia han d’anar sempre plegades.

En motiu d’aquesta conferència, he pensat d’entrevistar-lo. D’aquesta manera, sabrem alguna cosa més d’aquelles creences que sempre rondaven als caps de gent gran de l’entorn més proper. Qui no ha sentit parlar de bruixes? Potser la societat postmoderna actual les vol esborrar. Per aquest motiu aquestes recerques constitueixen un capital de tan gran valor.

-Concretament què és una bruixa?

-El més difícil és concretar-ho. Per bruixa-bruixot  s’han entès al llarg de la història, i fins avui, diversos tipus de persones de característiques i activitats diferents. El tret més comú és que es creien (i els-les creien) persones dotades d’uns certs coneixements peculiars (medicina natural, cas dels sanadors, propietats d’elements naturals com ara plantes, etc.) i que les aplicaven en benefici o perjudici de tercers, sovint “a la comanda” de clientes o, en menor nombre, clients. També les que es consideren amb capacitat de predir el futur amb tècniques i mètodes diversos. O de influir en la voluntat i el destí d’altres (fer-los enamorar-se de la persona desitjada, causar-los desgràcies a la manera del “vudú”... Durant l’Edat Mitjana i la Moderna, la bruixeria va anar lligada al satanisme, en opinió dels jutges de gran part d’Europa, el que va suposar judicis i condemnes a mort de milers i milers de persones, especialment dones.

 

 

 -Eren bones o dolentes?

-Per la descripció anterior es pot deduir que com passa amb les persones, hi havia de tot. I no depenia tant del que eren o feien com del que la gent els hi atribueix. En època contemporània se’n consideren de les unes i de les altres. Vaig tenir el privilegi de conèixer a Sant Sebastià “la bruixa  bona d’Ulia”, Maritxu Erlanz de Guller, dona sàvia, capaç d’encertar pronòstics inversemblants i comprovats personalment, que mai no “llegia” esdeveniments futurs negatius o perjudicials per al/la consultat. Amb el tarot, per exemple, se saltava la carta “dolenta” Quan al  concepte negatiu de “bruixa”, s’aplica en el llenguatge comú en els dos sentits. Una “bruixa” és una dona que fa mal, o que ens endevina el pensament (fenomen freqüent al si del matrimoni o de la parella). Una “ bruixeta”, encisadora. Al diccionari hi ha “bruixadora” com a sinònim de captivadora.

 

 

-Què et va motivar a investigar aquest tema?

- Els anys viscuts al País Pasc on la bruixeria, embrancada en la mitologia de les creences ancestrals i precristianes, està ben viva. On hi ha un munt de bibliografia i els testimonis espontanis de la gent són incomptables. Fins i tot vaig escriure una novel·la històrica sobre el procés a sis dones d’Ondarríbia (Guipúscoa) als inicis del segle XVII, després de llegir-ne les actes. Aquí vaig ensopegar amb un treball del francès Jean-François Galinier Pallerola, La religion populaire en Andorre. XVI –XIX siècles, en el qual incloïa un capítol sobre creences tradicionals, amb un apartat sobre la bruixeria. En aquet apartat deia  que “només en dues generacions” a Andorra van condemnar a mort més bruixes que la Inquisició de Barcelona en dos segles, tot i que només havia trobat quinze sentències. Em semblava que seria fàcil, i relativament curta, desenvolupar-ne la investigació.

 

- Quins fons documentals vas treballar?

- Fonamentalment, les actes de les Corts  i del Tribunal de Corts. Gràcies a la col·laboració del personal de l’Arxiu Nacional, vaig poder anar veient (no estan restaurades, catalogades, ni classificades) caixes i més caixes amb les denúncies, testimonis i, en alguns casos, sentències i execucions documentades, de processos per bruixeria. Cap endarrere dels “dos segles” de Galinier, en vaig trobar a partir de l’últim quart del segle XV, i fins a gairebé la fi del XVII. Altres fons documentals van ser el de la Inquisició de Barcelona (aquest, sí amb les escasses referències a Andorra recollides i classificades al mateix Arxiu Nacional), entrevistes personals amb testimonis de casos més recents i bibliografia, amb mig centenar llarg de títols dels autors més diversos, especialment de Catalunya i del País Basc.

 

- Les bruixes andorranes que has trobat a la documentació guarden relació amb aquelles que Amades esmenta en els aquelarres d'Engolasters per la Nit de Sant Joan?

- En els judicis reals, no gaire. Però en el patrimoni llegendari del país, la bruixeria ve de lluny, Amades ho recollia “des de fora”. Al llibre col·lectiu les llegendes d’Andorra, compilades per Ricard Fiter (Edicions Andorra, 1966) n ‘apareixen diverses. Concretament la que porta per títol “La bruixeria”, l’autor, Mossèn Argelagós, diu: “Les bruixes de la contrada pirinenca, compreses les del Canigó, del Cadí i del Puigmal, es reunien a l’entorn del llac d’Engolasters on, en vestit d’Eva, dansaven frenèticament fins a la follia”

 

- Realment, què eren els aquelarres?

- Akelarre, en basc, d’aker, cabró –animal- i larre -prat. També conegut com a junta, sinagoga... En definitiva, reunió nocturna de bruixes i bruixots. Amb rituals diversos, segons el lloc, l’època i el testimoni. En gairebé tots els casos trobem sempre música, dansa, sovint orgies de menjar, beure, sexuals i, en els testimonis de processos contra les “sectes” bruixerils, adoració del dimoni, aparegut o representat per aker (el mascle cabró). En alguns casos amb ofici de “missa negra”.

 

-En el llibre treballes molt la bibliografia proporcionada per l'antropòleg basc, Julio Caro Baroja. Podem parlar d'una bruixeria pirinenca? i andorrana explícitament?

-Julio Caro Baroja (nebot carnal de Pío, figura literària de la generació del 98) ha estat un gran investigador, historiador i antropòleg. L’obra Las brujas y su mundo, amb múltiples edicions, és un veritable manual de la bruixeria clàssica. I aporta, naturalment, bibliografia. Però hi ha molts altres autors. Es pot parlar, sí, d’una bruixeria pirinenca, des d’Euskadi fins al Pertús, amb trets comuns, i d’un marc de bruixeria europea. Si alguna peculiaritat tindria l’andorrana és la de ser més “tova”, amb menys gravetat dels crims atribuïts a les encausades i encausats, i freqüentment associats amb delites dels què ara anomenaríem “comuns” (robatoris o més aviat furts, alcavoteria, homicidis –algun, reconegut per l’autora, assimilable a l’eutanàsia...- i sobretot a la marginalitat social de les protagonistes I també perquè al conjunt de la serralada i aquí es destrueix el mite de la Inquisició com  a perseguidora. Els tribunals eren els civils ordinaris. I les condemnes a mort (tret d’un dels primers casos) no eren a la foguera, sinó a ser penjades “de forca ben alta”.

 

-Tothom parla de bruixes, però com diu la dita gallega sobre les meigas, ningú les ha vist. És el teu cas? En coneixes alguna?

- De les satàniques, en sentit estricte, no pas. De les considerades per la branca d’endevinadors/es o de llançadors de sortilegis “positius”o maleficis, uns/es quants. També persones convençudes i exercents de “poders” des de l’anonimat, generalment de forma involuntària. La que més em va impressionar pels resultats comprovats personalment va ser la Maritxu esmentada. A Andorra he trobat alguna “aprenenta” sense efectes pràctics i sobretot testimonis d’algun suposat akelarre de la nit de Sant Joan –una que volia ser organitzadora es va espantar només de sentir la descripció del que es feia en aquestes reunions segons els relats clàssics- i de diversos fets relacionables amb pràctiques bruixerils (un, especialment documentat, de malediccions rituals de mort els anys 70, trobades entre les pedres de l’absis de  l’església d’Engolasters) quan feien obres de restauració) i fins i tot, en resposta a un article que esmentava “l’església de Satan”, creada per l’americà Le Vert, vaig rebre al diari, des d’Escaldes,  una “carta al director” d’un defensor de la secta com a benèfica i humanitària, el més semblant a un “Rotary club”. A l’assaig publicat “Aquí les penjaven”, vaig incloure un capítol amb diversos testimonis de casos recents.

 

 

 

 

 

 

Títol: Aquí les penjaven

Autor: Robert Pastor.



Editorial: Molt Il·lustre Consell General (2004).

La gent del terrer, el Joan Janer (i II)

El Joan i jo vam compartir feina durant una bona colla d’anys, duent a terme unes tasques laborals de servei públic molt allunyades de les nostres variades aptituds. Vam ser caixers de la ITV d’Andorra, al forat d’Aixovall, on el riu baixa acanalat des de Bixessarri, i on el sol desapareix durant tot l’hivern. Fins i tot la neu hi aguanta més que en llocs de molta més alçada. Obagot del dimoni! dirien els vells. I a l’estiu, el sol hi pica com enlloc. Pàtria de lluerts i d'escurçons.

el Joan és encampadà, caçador, pescador, cortalà, alpinista, seguidor aferrissat del Barça, un amant de la història d’Israel, entre moltes coses, i també un andorrà dels d’avui, però que sembla sorgit de les lletres i les màximes que va escriure l’Antoni Fiter i Rossell al segle XVIII.

Sense anar més lluny, Antoni Fiter i Rossell, capellà, fill de cal Rossell d’Ordino, i descendent per via paterna de cal Fiter d’Ares, el sentinella de la vall de Cabó i antic lloc de pas, avui seria com el Joan, ja que era un home de cultura, de saber, i d’aquest país. En l’actualitat, el Fiter i Rossell no es passejaria amunt i avall amb un Cayenne, ni tampoc aniria engalanat com una falla. Tampoc patiria cap deliri de grandesa com molts connacionals. Possiblement seria un bon caçador, un amant de la natura, de les estades amb els amics, i un home de bé.

Però tornem al fil de la qüestió, amb el Joan, apart de la feina i alguna que d’altra afició i vel·leïtat, també compartíem la inclinació estètica per la cultura. Per aquest motiu,  i tot sovint, la nostra taula de caixa recaptatòria de tributs es convertia, entre usuari i usuari, en un calaix de sastre de papers de tota mena: apunts, redactats, llibres, i discs. Entre torn i torn, durant una colla de dies, el Joan em va propinar amb esborranys de la seva primera novel·la. Una lectura que vaig emprendre amb forta celeritat i entusiasme. Aquesta va ser la meva iniciació amb la seva, fins aleshores, desconeguda obra.

Gent com el Joan, i altres, amb molta capacitat creativa, no només en el camp de la literatura, han de procurar que la seva obra i la seva manera de fer no romangui en el futur oblidada com un fòssil, tot dins d’una societat bastida des de fora, des d’alguna alta instància en pro d’una economia que ens pot castrar la llibertat, allò que durant molts anys ha estat sinònim de ser andorrà.

 

Títol: El misteri de la Pluja de Foc

Editorial: Pagès Editors (Lleida).

 

Títol: El clam silenciós de les muntanyes

Editorial: A4

 

 

La gent del terrer, el Joan Janer (I)

Quan pensem en un escriptor, historiador, humanista, literat, o filòleg, de seguida ens ve al cap l’estereotip que tots sabem, el del clàssic intel·lectual. De fet, els pobres desgraciats que hem estudiat les branques de ciències socials i d’humanitats, tant a la nostra adolescència com ja de ganàpies, ens hem convertit en el candidat perfecte, ja no per formar part d’aquest estereotip, sinó per presidir-lo. La majoria semblem tallats del mateix patró.

Només algun factor, com el de l’entorn geogràfic i social, ens pot recalcar certa singularitat. Aquest és el cas de la major part dels “culturetes” d’aquest tros de país que puja de la Plana i s’enfila cap a Fontargent, travessant tot Andorra.

Les tongades repobladores de temps pretèrits, el comtat d’Urgell, la gent de les valls de muntanya, i la transhumància que transcorregué temps i espais fins a època ben recent han conformat una comunitat humana amb petites variacions locals que jo anomeno la gent del terrer.

Som els darrers d’una espècie que conjumina el passat dels padrins i el progrés, que sempre ha existit. El fet d’estar arrelat i ser una mena de fòssil social no està renyit en tenir una mentalitat oberta, com dirien els de les capitals més cosmopolites.

Aquest és el cas d’un escriptor encampadà, de ca l’Abad, el fill de l'apotecari, el Joan Rossell, que potser molt més que altres que ho volen amagar, ressalta aquesta connotació peculiar que molts tenim. Potser de cares a la galeria, ser entonat ven, però per a molts, el que compta és la naturalitat, com la que vaig trobar fa uns dies a Encamp, en el transcurs d’un sopar posterior a la conferència sobre Estat Català i els Cortals que vaig donar en aquella vila. De fet, els comensals estàvem tallats tot per aquest patró que he esmentat més amunt: tradició i postmodernitat, ruralitat i cosmopolitisme, amb rigor i ciència. Això és país, essent natural.

 

El Joan portava la veu cantant al sopar i a la posterior sobretaula, estàvem a la seva parròquia, aquell Encamp de Carnestoltes i gresques, i podíem parlar lliurement, com sempre fem, sense miraments, amb algun estirabot de muntanyenc, però amb molt de respecte, perquè si alguna cosa ens caracteritza a la gent del terrer, és la noblesa d’aquest silenci, esmunyedissa entre picardia i algun que d’altre engany.

Molts sabem que som els darrers d’una cultura, i que sovint ens ha tocat ser notaris d’allò que passa. Veient com els darrers, abans de tancar la porta, ens han donat el toc d’avís.

PS: Voldria donar les gràcies a la SAC per la seva atenció en l'organització de la conferència.