29 de maig 2013

Crònica negra.


Ja fa temps, amb un amic vam pensar en una quimera: escriure una història negra de Catalunya, amb els crims més execrables, sangonents, i cruels, comesos per mentalitats, algun cop pertorbades, i d’altres massa asserenades. Ara em ve al cap l’EnriquetaMartí, aquella vampiressa i proxeneta del carrer Ponent del Cap i Casal, avui Joaquín Costa, famosa infanticida, xucladora de vida i de sang, que desava els alés amb greixos, per a un possible consum en pomada per part d’algun burgès temorós de morir de tuberculosi. Aquella Barcelona de finals del XIX i de principis del XX bullia d’industrialitat, canvi social, immigració del rerepaís, amb burgesos, fàbriques i obrers.

La vampiressa conformava l’epíleg d’un segle XIX molt mogut en el pla econòmic, tecnològic, científic, social i polític, i com no, també en el filosòfic. Era també el segle de les ciències ocultes i de l’espiritisme. La seva acció criminal només es pot emmarcar en aquesta escena dinàmica i canviant d’un món que lluitava per sortir cap a la modernitat, sovint sense perdre l’abric de la tradició i de la religió.

Uns quants anys abans, no molts, de la detenció de l’Enriqueta Martí el 1912, la Seu d’Urgell i el seu partit judicial estaven encara sotmesos a un estil de vida que no havia canviat gens des de l’Edat Mitja. Sense anar més lluny, la carretera va arribar a la capital urgellenca durant la primera dècada del segle XX. La causa d’aquesta situació, que convertia l’Alt Urgell en una mena d’Afganistan europeu (salvant les distàncies), era la preocupació dels militars a què una carretera propiciés una ràpida invasió de França. L’exèrcit preferia un Pirineu sense bones comunicacions, volia una regió coixí que deturés els exèrcits gals a la muntanya, mentre la plana s’obria al progrés.

Amb aquesta situació social, geogràfica i militar de rerefons, el jove historiador de Cabó, Dani Fité, ens explicà una història ben sòrdida, digna de sortir en un episodi d’aquesta crònica negra quimèrica, amb una tupinada electoral de rerefons, i dos interventors forasters del Partit Conservador Liberal linxats per una multitud de muntanyencs que no van acceptar una grandiosa trampa electoral que va allunyar el política urgellenc Isidre Boixader del seu escó de diputat al Congrés per al Partit de la Seu d’Urgell. El seu rival, el conservador, Tort i Martorell, es va valdre del suport de part del caciquisme i de molta trampa per sortir escollit. Una elecció que una mica més li costà la vida, com als seus dos interventors. Tot això passava el 1884.

Fité ens relatà aquests fets el dimecres, 22 de maig. La conferència és fruit d’una elaborada investigació per diferents arxius i té lloc en el marc del segon cicle “Desenterrem el passat”, organitzat per l’Ajuntament de la Seu d’Urgell i el Consell Comarcal i que compta amb la col·laboració de l’Institut Comarcal de l’Alt Urgell.

Apart del Dani, fins ara, han passat a parlar els historiadors Oriol Vergés i Carmen Xam-Mar. El primer va realitzar una conferència sobre el paper del Comtat d’Urgell com a porta d’entrada dels jocs dels escacs a Europa; la segona sobre festa, imatge i poder a l’entorn del retrat del rei Carles III. Aquesta setmana, l’amic Carles Gascón conferenciarà sobre els orígens de la indústria formatgera a l’Alt Urgell.
Dani Fité i Lluís Obiols en la presentació de la conferència.
 

28 de maig 2013

La memòria de l'Esteve Albert

Sense cap mena de dubte, un homenot com l’Esteve Albert havia de tenir un bon tros de memòria. De fet, la memòria, com a qualitat, més que com a capacitat dels éssers humans com a primats, és indispensable per aquell que es vol dedicar a les ciències socials i humanes. L’Albert era un erudit, que potser no aplicava un mètode com ho fan un garbuix de científics academitzats entre llibres i lliçons, però per damunt de tot, era un còmput divulgador de la història i de l’etnologia. Tot això sense oblidar la seva immensa obra teatral i poètica, sempre arranada a la popularitat dels seus destinataris. Una direcció que no menyspreava la qualitat de la creació.
Però l’Albert també té una altra memòria, la que li reten aquells que el recorden, tant si és a través del consum de les seves obres, o si és amb el record de vivències conjuntes passades. El nom de “la memòria de l’Esteve Albert” és el títol d’aquesta obra inèdita, que de certa manera és un complement d’aquells homenots de Pla. Albert, com l’escriptor empordanès, també coneixia el terrer, i alguns d’aquests trossos de fang que quedaven per modelar, els transformà en lletres personals i vivencials que ara podem llegir i fruir.
El llibre comença amb un acurat i elaborat pròleg del monjo benedictí Hilari Raguer i continua amb els retrats vivencials que Albert escrigué sobre Serra i Moret, Josep Carner, Carles Cardó, Felix Millet i Maristany, Antoni Comas, Joan Peiró i Pau Casals.
Val a dir que l’edició ha anat a cura de Josep Puig i Pla. L’editorial del sociolingüista olianenc Jordi Solé i Camardons que du el nom de Voliana, papallona, l’ha inclòs a una col·lecció que du el nom de Memòria. Moltes felicitats a aquesta editorial del Maresme i de molta arrel de l'Alt Urgell, a la qual li desitjo un pròsper camí. Memòria i record.
Qüestió de memòria, de record, de no oblidar, per no morir.
PS: L’escriptor olianenc Jordi Pasques i Canut va presentar el dissabte, 18 de maig, conjuntament amb els editors, aquest llibre a la Seu d’Urgell, a la Sala d’Actes del Consell Comarcal. Davant d’un variat públic, entre el qual s’hi trobaven dues filles d’Esteve Albert, Pasques va recordar moltes vivències del seu recordat mestre. Més memòria.

Títol: La memòria d’Esteve Albert.
Autor: Esteve Albert i Corp.
Editorial: Voliana Edicions.

 
 
 
Isidre Domenjó iniciant l'acte de presentació del llibre, amb Jordi Pasques, Josep Puig i Jordi Solé.

21 de maig 2013

Ajut Cebrià Baraut

El Govern d’Andorra, a través de l’Arxiu Històric d’aquest Estat pirinenc, ha tret a concurs la convocatòria Cebrià Baraut d’ajut a la recerca. No deixa de ser una bona notícia per a totes les persones que investiguem que l’arxiu dirigit per la senyora  Susanna Vela Palomares destini 10.000 euros a tan bona causa.
L’ajut del Ministeri de Cultura andorrà, que du el nom del monjo benedictí Cebrià Baraut, constitueix un bon al·licient per a la investigació històrica centrada en una temàtica singularment andorrana. Tot i així, no guareix cap de les mancances amb les quals ens trobem molts investigadors que paguem les recerques amb els diners de les nostres exigües butxaques. De fet, no totes les investigacions es poden englobar en aquest ajut.

Sovint, els historiadors hem de pagar les còpies digitals i fotocòpies dels documents que consultem. Aquestes despeses incrementen els costos d’una recerca que paga l’investigador. Aquests pagaments estan reglamentats i surten com a tarifes oficials en el B.O.P.A. Constitueixen un dispendi suplementari.
Moltes d’aquestes recerques es destinen a la divulgació històrica, sense cap mena d’ànim de lucre, com és el cas dels meus treballs sobre el Grup Andorra, la Seu d’Urgell i Puigcerdà de l’Exèrcit Català (1924-1926). El pagament de la recerca per part de l’investigador hauria de comptar amb certes facilitacions administratives dels serveis que desen els documents.
Les ajudes governamentals a la recerca històrica no s’han de centrar exclusivament en unes meritoses beques, també han de facilitar la recerca a aquells usuaris investigadors que paguem de la nostra butxaca certs serveis d'arxius i biblioteques del Govern d’Andorra i dels comuns.