Recordar l'aiguat

 

 

Memòria 1

El passat set novembre en va fer trenta d’aquella data que molts recordarem en la nostra memòria com si fos avui. No parava de ploure, per alguns tampoc tant, però sí el suficient com per provocar una crescuda dels nostres rius i torrents, mai vista pels més joves, i de mal record en el passat per als padrins. Les fonts brollaven com mai s’havia vist; el riu s’endugué les artèries del nostre país, les carreteres i pistes forestals; i també fils de vides humanes, fins i tot famílies senceres, la majoria desplaçades a l’oblit de la memòria d’aquesta societat líquida que no mira mai enrere per afrontar el futur. Les esllavissades no van respectar ni els mil·lenaris camins construïts i redreçats per Ermengol bisbe, ni tampoc les arrencades del pont que veié el final de la seva vida.

 

Memòria 2

Per recordar aquesta efemèride, l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell ha tret del magatzem una interessant exposició organitzada fa uns anys pel Consell d’aquesta comarca. Els plafons informatius rememoren sobretot les àrdues tasques de redreçament davant de la catàstrofe a les altes valls del Segre, destacant –ne la mutilació de les vies de comunicació i la conseqüent desaparició de serveis bàsics, com el transport de persones i mercaderies.  

L’exposició es complementa amb una mostra de documents, procedents del fons de l’Arxiu Municipal de la Seu d’Urgell, que mencionen diferents crescudes del Segre al llarg de la història, la darrera d’importància, la del 1937.

 

Memòria 3

 

En l’aspecte principal de recordar i fer memòria, un grup d’urgellencs han escrit un més que interessant llibre sobre aquesta riuada (Aiguat, Salòria Edicions). Sense cap mena de dubte, es tracta del gran llibre dels aiguats, atès que feia anys que el públic l’esperava, i pel fet que els seus impulsors i redactors han estat l’alcalde de la Seu d’Urgell durant una colla d’anys, arquitecte, i també urbanista, Joan Ganyet; el seu germà Ramon, enginyer i ànima mater del Parc del Segre; Eron Estany, també enginyer, director de diferents departaments de l’administració andorrana durant molts anys, i avui conseller de comú a Andorra la Vella; Jordi Mas, fill d’una víctima de l’aiguat també polític i segona autoritat de la Seu al costat de Ganyet durant els anys del govern del Partit Socialista de Catalunya a la Seu d’Urgell; i Marcel·lí Pasqual, periodista i editor.

La presentació del llibre, a la Sala de la Immaculada, va ser tot un èxit, ja que era una obra esperada i perquè els autors -apart de la fama política de gairebé tots- van tenir responsabilitats en les tasques de redreçament de la catàstrofe i en la posterior reconstrucció d'aquest tros de país.

El llibre es presenta dividit en diferents parts, redactades per cadascun dels pares de l’obra. En destaco la descripció de la catàstrofe i l’organització posterior de la Junta d’Emergència. L'escrit ressalta també la implicació de les autoritats estatals i autonòmiques en el rescat i la reconstrucció de la regió amb diferents obres, la més emblemàtica de les quals va ser la canalització del riu Segre entre Alàs i la Seu d’Urgell.

Entre línies, el llibre explica la significació d’aquesta catàstrofe a la Seu d’Urgell: l’impuls d’un projecte de ciutat, nova i respectuosa amb l’entorn, que tingué el seu punt culminant amb l’organització de les proves de piragüisme d’aigües braves durant els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. El Parc del Segre i la canalització del riu simbolitzen part d’aquest projecte de ciutat que va acabar fa una colla d’anys. Una idea es transforma en realitat quan s’hi posa il·lusió, treball, convenciment i col·laboració. 

El redactat afalaga en cert excés la implicació d’altes autoritats polítiques i militars, i també d’altres alts funcionaris. La intencionalitat dels autors és bona i cerquen que el públic conegui com es van identificar amb la catàstrofe tots aquests polítics i alts treballadors de diferents administracions i de l'Estat. Però cal recordar que la seva missió era i és la de servir, la d’actuar i treballar correctament. Aquesta era la seva obligació, com ho era també la dels que van treballar en les tasques de reconstrucció. A un funcionari se’l paga per a què faci una feina, correctament. I així va ser. Ho van fer perquè era la seva feina i obligació.

Tot i la vessant descriptiva i tècnica, i també política, el llibre no pot amagar la preocupació sobre la de la seguretat de la canalització, refermada amb l’avís constant dels seus autors sobre la possibilitat que una nova crescuda de les aigües del Segre provoqui inundacions a la ribera de la Seu: la llera de riu està plena d’arbres i d’amuntegaments de còdols, i el curs de la corrent ha canviat. Els informes dels tècnics avisen a través del llibre del perill que els dics quedin superats per les aigües. Pel que sembla o he pogut esbrinar, en l’actualitat existeix un divorci entre la seguretat dels conreus i dels horts, o la canalització, i la regeneració natural de la flora i fauna que hi ha hagut en els espais de la llera.

El llibre conté una interessantíssima secció d’entrevistes, que fins i tot, podria conformar una obra diferent. Explica les vivències personals i fins ara anònimes de polítics, funcionaris, empresaris, obrers i altra gent. Conforma la part més humana, la que et transporta al terreny de les emocions i et refresca el record. Esperono als seus autors a ampliar encara més aquesta secció en un futur, qui sap en un nou llibre, proper amb la microhistòria, amb el record d’aquell patiment col·lectiu.
 

Memòria 4

El Museu delTabac de Sant Julià de Lòria organitza, des del proppassat 20 de novembre i fins al 31 de març, l’exposició “Aiguats 1982”, la qual se centra  en diferents aspectes com: la descripció d’un aiguat, la gènesi de les inundacions del 1982, la vulnerabilitat de les infraestructures i les afectacions sobre el territori, la solidaritat, el record, i una reflexió sobre la situació actual.

Es tracta d’una mostra molt explicativa, amb un fort tarannà didàctic, de la qual en destaco la divulgació científica, que prové de ben segur de l’Institut d’Estudis Andorrans, una de les entitats col·laboradores. En poc espai, aquesta exposició forma, informa, recorda i conscencia.

A moltes de les fotografies sobre les tasques de rescat i de neteja hi surt una multitud de ciutadans anònims,  la majoria treballadors d’empreses de la construcció, dependents de botigues,  o empleats, que davant de la destrucció van posar-se a treballar per tornar el més abans possible a una normalitat que va trigar mesos en arribar. Alguns els he conegut, però els seus noms no surten al podi dels herois. Són els mestres del treball silenciós, les formiguetes de tota la vida. Les granotes i les botes constitueixen part de la seva indumentària. Sabeu que a Andorra es van exhaurir les botes d’aigua?

 

 

Al final del recorregut, al costat del darrer panell hi trobem una taula amb un llibre de signatures i un recull de premsa que m’ha colpit. Aquest dossier estava obert per la còpìa d'una pàgina  de la revista Andorra 7 amb les fotografies de les víctimes: famílies senceres, gent que fugia, d’altres que simplement viatjaven, un que volgué salvar un poble sencer... El riu els arrabassà l’esperit. Els he mirat, he llegit els seus noms, encara els ploren.

 

Lo niu dels bandolers de Catalunya

Durant la dècada dels vuitanta, l’etnòleg Artur Blasco va aconseguir aplegar a la plaça d’Arsèguel tots els acordionistes que encara rondaven pels pobles i llogarrets de la muntanya catalana. Es tractava de gent del país, forjats per la terra que els va veure néixer,  a la qual hi estaven lligats per un grinyol, no apte per als gustos refinats, amb un nyigui-nyogui que encetà el segle XX musical a l’Urgellet i al Baridà.
 

L’acordió va venir de més enllà de les muntanyes. Els treballs de la vinya i de la verema, l’obertura de tota mena de carreteres i de línies de ferrocarril, i les explotacions mineres de ferro van atraure molta gent de les nostres contrades cap al Rosselló i el Llenguadoc. Solters, hereus, concos, mestresses, i molts emprenedors de les cases més humils, la gran majoria de les existents, van travessar la Perxa i la Quillana per guanyar diners per alimentar els de casa. La gran Guerra Europea va deixar França òrfena d’homes i calien mans per al treball rural.
 

Alguns van tornar a casa amb un raconet, acompanyat sovint de tota mena d’articles, massa cars o introbables als mercats catalans: cassoles de ferro colat, ensulfatadores, peces de roba i eines de tota mena. Altres van tornar carregats amb un nou instrument, cridaner i capaç d’arraconar les atrotinades orquestres que maldaven per aquests paratges. Estem parlant de l’acordió. Un home sol, carregat amb un mocador de farcell pels corriols i camins de ferradura de les valls i riberes del Segre,  era capaç de transformar el que duia en tota una orquestra. En poc temps, l’acordió va ser el protagonista de festes i aplecs de la muntanya catalana. Pràcticament a cada poble hi havia un acordionista.
 

El pas de les agulles del rellotge acceleraren l’envelliment dels acordionistes, que amb la seva sintonia, acompanyaren la decadència del nostre petit país: els joves guillaven per no tornar, els vells s’amaraven de l’olor de la terra, i les portes de les cases tancaven mentre els llosats s’ajeien.
 

Mentre això passava, i  abans que fos tot inevitable, l’Artur Blasco i una colla de gent, arreplegaren els acordionistes supervivents davant d’un públic fidel, compost per gent del terrer, a la plaça d’Arsèguel. La gent de la contrada hi anava per sentir els darreres espernetecs d’aquella vida de muntanya que moria amb la decadència d’aquesta terra, de la qual l’acordió n’era el notari. Arsèguel es va convertir en un punt d’aplec de referència per aficionats a aquella música, nostàlgics sense voler, d'una societat mil·lenària que es resistia a desaparèixer.
 

Centúries abans, aquest poble  va aplegar un seguit d’homes, també fills d’aquesta muntanya, avantpassats de molts urgellencs i cerdans, que un bon dia, seguint qui sap quina tradició, es van tornar bandolers, en el cas que ens ocupa sota el comandament  de Joan Cadell, senyor del castell d’Arsèguel. Potser entre els avantpassats d’aquells acordionistes i d’aquell públic fidel hi havia gent de partides i de bàndols, capaços de prendre si calia, el tret d'un pedrenyal. Els muntanyencs han estat sempre gent avesada a córrer amunt i avall, amb el seu posat murri quan cal, i obert quan convé. I com no, en cas de necessitat, amb enginy i un cop de geni, sortir endavant amb l'ajuda de la pòlvora o d'un cop del que sigui.
 

La disminució de les rendes senyorials, l’allunyament dels centres de decisió i el començament de la formació del que molt més tard serien els estats nacionals, van provocar que nissagues de petits barons, seguint costums antics, emprenguessin el camí del bandolerisme i de l’assalt de béns aliens, sempre acompanyats dels seus fidels. En poc temps, els seguidors de Joan Cadell s’anomenaren arreu de Catalunya els Cadell; i els d’una família contrària, senyors de Nyer, es coneixien com a Nyerros.
 

Lluís Obiols, historiador i arxiver de la Ciutat d’Urgell, igual que va fer l’Artur Blasco fa uns anys, però en l’àmbit de la recerca històrica, ha tret de l’oblit una realitat i ha emplaçat Arsèguel com el centre d’una senyoria que es va convertir al segle XVI en  “Lo Niu dels Bandolers de Catalunya”.
 

Obiols ha buscat en les arrels del conflicte que més tard va originar la partició del Principat de Catalunya en els dos grans bàndols esmentats. I ho ha fet indagant en fonts primàries que fins ara han restat inèdites per a la majoria de mortals. Els Cadell convertiren Arsèguel en l’epicentre de les seves accions polítiques i econòmiques (atracaments en tota regla).  Part d’aquesta investigació ha estat publicada en un llibre d’Edicions Salòria, de la Seu d’Urgell.
 

Aquesta recerca l’ha empès a conèixer encara més un país coronat pel niu d’Arsèguel, que s’estenia des d’Èvol (Conflent), fins a Cubells (Noguera). Conèixer el conflicte dels Nyerros i dels Cadell, significa comprendre l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Conflent.
 

 

Aquesta gènesi de la lluita de bàndols dels segles XVI i XVII ha estat sempre oblidada per la historiografia catalanista (sic), avesada al mític eix Barcelona – Ripoll – Vic. De fet, sempre ha girat l’esquena a aquesta terra. Parlen de Nyerros i Cadells, però obliden que tot es va originar a les  valls altes del Segre i del Tet: al Conflent, la Cerdanya i l’Alt Urgell.  El també historiador i amic, Carles Gascón, en la presentació del llibre d’Obiols, ho va remarcar davant d’un nombrós i interessat públic, concentrat a l’antiga església de la Immaculada.

 

 

El llibre d’Obiols desprèn un tarannà amè, de voluntat eminentment divulgativa, escrit amb una prosa senzilla i clara, seguint una mena de fil argumental, com si d’una novel·la es tractés, i que endinsa el lector en aquest marc històric, geogràfic i real de les lluites de bàndols. Esperem que sigui el preludi de més divulgacions de les seves recerques sobre els Guilla, els Boquet, els Cadell i els Nyer.
 

La cosa promet, i molt.
 

Arsèguel avui, amb cap acordionista dels antics viu, i amb cap ressò de pedrenyal dels Cadell, reviu entre les cendres del progrés allò que un dia va ser, tot un niu, un refugi d'aquesta terra tan magra que ens ha vist néixer.

 

Títol: Lo niu dels bandolers de Catalunya. Els setges del castell d'Arsèguel (1588-1592).
Autor: Lluís Obiols Perearnau.
Editorial: Edicions Salòria.

 

Lluís Obiols i Carles Gascón durant la presentació de "Lo niu dels bandolers de Catalunya"