Terra Santa

Israel pels uns, Palestina per uns altres, i Terra Santa per una altra colla, el nom és el que menys compta, sobretot quan es tracta d'un territori farcit d'història, llegenda i arrels.

Des de petit que hi volia anar, i fins ara, amb 38 anys, no se m'ha presentat l'oportunitat de conèixer de primera mà, com un peregrí, el lloc versat i prosat per la Bíblia, on arrelà el poble jueu i on visqué Jesús.

Espero acomplir-ne els objectius.

Plasmaré les meves impresions en un bloc que he preparat per l'ocasió, intentant emular el que va escriure Jacint Verdaguer, tot i les distàncies en el temps i en les limitacions de la meva prosa.

Aquí teniu l'enllaç: http://peregriterrasanta.blogspot.com/

En la mesura que em sigui possible, cada dia escriuré una impressió de la jornada.

11-S

Amb aquestes imatges, que valen més que mil comentaris, he volgut il·lustrar el meu particular 11 de setembre.

El principi satànic

-

L’Hèctor López Bofill ha presentat aquesta nit al Centre de la Cultura Catalana d’Andorra, el seu llibre de contes “El principi satànic”. L’acte, que ha estat conduit pel president de l’entitat cultural, l’Arnau Colominas, ha comptat amb la presència d’una vintena d’assistents.

Tot i tractar-se de contes, el principal nexe de totes les històries és un personatge, el Roger, professor universitari – que la gent confon amb l’autor, però no ho és – amb el qual diferents dones comparteixen fortes passions i actes sexuals. Tal com ens indica la nota del llom: “és una proposta d’alt voltatge eròtic servida amb exquisida elegància i un rerefons filosòfic que consoliden l’autor com una de les veus més potents del panorama literari català del moment”.

Un alt voltatge que també és aplicable a l’optimisme que el professor i doctor en Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, ha transmès a tots els assistents, quan ha parlat de Catalunya, just després d’haver exposat el seu llibre de contes. Lluny d’aplicar aquest optimisme a la classe política catalana, massa dedicada a la professionalització i a la mediocritat italianitzant del dia a dia, la seva idea i pensament consoliden una ampla visió constructiva del procés sobiranista de Catalunya.

En definitiva, avui hem vist el Bofill polític i l’escriptor.

El destí del nostre patrimoni

-

A principis del segle XX una colla d’espavilats provinents de ciutats com Barcelona i d’altres llocs, van posar preu a moltes obres d’art que romanien mig descuidades a les nostres esglésies, tot aprofitant-se de la manca de coneixement estètic per part dels fidels, i com no també de molts dels capellans.

Molts ho feren per salvar l’art d’una possible desaparició, i bé que feren, moltes peces que haguessin romàs a les esglésies haurien desaparegut durant la guerra civil sota la flama de les milícies anarquistes. D’altres, en canvi, ho feren per pur plaer de possessió d’un art, que en aquell moment es posà de moda a les ciutats europees i occidentals. Tenir una marededéu, per un romàntic de la renaixença, era similar a la possessió d’una mòmia, per part d’un egiptòleg.

Avui, la gent de la muntanya contemplem com les nostres esglésies resisteixen despullades d’ornaments d’art, ensenyant, en molts casos, només els seus rocs i carreus constructius, com si ignoressin que al seu interior s’hi conservava el tresor amb què els fidels foren instruïts en la fe catòlica durant molts segles. L’església de Tost, per exemple, està a punt de caure, mentre, el seu art moble s’exposa en els millor museus del país.

Però els muntanyencs, amb delit, esperem que tot el conjunt patrimonial que va sortir per la porta del darrera de dins de les nostres esglésies, torni de nou, per ser contemplat pel poble que el va veure néixer, en espais preparats, a les valls, als antics comtats, a la nostra terra.

El turisme cultural que visita llocs com el MNAC, també es pot desplaçar als Pirineus, d’on prové la majoria de les obres que s’exposen a les seves espaioses sales. Avui sembla inconcebible que existeixi a Catalunya un política museística que no tingui en compte el país, encrostada encara en les idees romàntiques d’una burgesia que ja no existeix, delerosa de grans museus passats de moda i decadents, convertits en una parada més del bus turístic que es passeja per Barcelona.

Ja n’hi ha prou que els governs trafiquin amb el nostre art, menyspreant gent, ciutats i territoris que tenen el dret de reclamar-lo, perquè és seu.

Ara, la gent de la muntanya no som una colla d’ignorants davant del poder i de la gent de les ciutats. De fet, mai ho hem estat, el nostre saber ens ha convertit en una gent particular, que hem estat sempre al costat del nostre patrimoni, com a societat que som des de fa molts i molts segles.

El nostre art ha de retornar dins del seu context cultural i artístic original, on ha de ser exposat sense cap mena de descontextualització, en llocs idonis i apropiats.

El retorn, no només significaria una obra de justícia, també enfortirà la nostra autoestima col·lectiva i com no, la nostra economia, a través d’un turisme que trobaria la cultura un al·licient afegit al de la natura i l’esport.

Aquesta notícia que esmento a continuació, és el darrer de tots els menyspreus a les comarques del muntanya.......

http://www.elpais.com/articulo/cultura/fresco/romanico/completa/coleccion/MNAC/elpepicul/20080905elpepicul_4/Tes

-

Integració o adaptació

-

Glossari.

Definicions extretes del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans

Integració: Procés que segueix una societat per a la incorporació d’elements humans, culturals, etc., que li són aliens.

Adaptació: Procés mitjançant el qual un individu, un grup o una col·lectivitat s’acomoden i viuen en llur medi físic i social.

///***///

A la “Jornada andorrana” de la Universitat Catalana d’Estiu d’enguany, els de la Societat Andorrana de Ciències van proposar un tema prou interessant: el de l’”Andorranitat”.

Aquest mot engloba i inspira tota una terminologia que el correspon a la del país al qual es refereix: Andorra; de la mateixa manera que per exemple, espanyolitat ens tramet a Espanya o catalanitat a Catalunya.

Tal com era de preveure, l’abstracció que acompanya aquest concepte va generar moltes interpretacions, que en forma d’exposició discursiva, els diferents ponents van transmetre als oients que ens vam desplaçar fins a la capital del Conflent, Prada.

Abans de continuar, vull clarificar que cada societat, amb tots els seus membres, queda definida per una cultura, en la qual els diferents components es socialitzen a través dels seus rols, dels seus papers socials.

Quan hom parla d’un terme com el d’andorranitat, el qual inspira una relació amb una comunitat social, l'andorrana, sempre ens tramet a un altre concepte, el d’integració; i com no, també a un que avui està molt de moda, el de multiculturalisme.

Amb mots com els que he esmentat, la Jael Pozo, una de les participants a la jornada i dirigent d' Els Verds, va pronunciar el seu discurs, molt conforme amb la seva ideologia, idea o pensament. La Jael es va presentar als assistents com a una andorrana, filla de la immigració. Ens va dir i recordar que el seu nom era d’origen hebreu, els seus cognoms espanyols, el seu marit senegalès i moltes altres coses més. Vaja, res de nou. Fins aquí tot normal. No hi trobo cap excepcionalitat. Molts altres ciutadans tenen noms bíblics, cognoms d'origen castellà i estan casats amb gent que han vingut d'altres latituds.

També ens va esmentar l’exemple d’una amiga seva del Pas de la Casa que, andorrana, un bon dia, després de creure’s rebutjada per la societat del Principat, es va sentir d’Almeria, lloc del qual provenien els seus pares. Una amiga que no se sentí “integrada” a una societat tancada, que potser no la va saber acollir. Aquest seria el significat del discurs que ens volia transmetre. Tampoc res de nou, això passa a tot arreu, i mal que ens pesi, sempre succeirà. De gent tancada de mires n'hi ha a tot arreu.

No em voldria esplaiar més en l’exemple que va posar ni en el discurs que va adoptar durant la seva ponència, però si m’agradaria recalcar un concepte que va esmentar unes quantes vegades, el d’”integració”. Un mot que va aplicar també per al seu marit, que provinent del Senegal, avui és un ciutadà més del Principat d’Andorra. Ens va dir que era una persona plenament "integrada" al Principat.

En el torn de debat posterior a la seva ponència, vaig intentar recalcar que la terminologia que utilitzà, amb mots com integració, mestissatge o multiculturalisme, ja estava desfasada. Resumint, vaig voler anar una mica més lluny del seu discurs.

M’explico:

Parlar avui d’”integració”, mestissatge i multiculturalitat és caure en un error. Dins d’aquest món postcontemporani, la majoria de cultures que defineixen les societats que podem anomenar occidentals, no són "pures", totes són fruit de l’intercanvi i de l’interacció dels humans, que existeixen des dels temps més remots.

Per exemple, un cas el trobem amb la mateixa cultura andorrana, que dóna forma a la societat del mateix nom, la qual s’ha confeccionat amb els anys i el pas de les generacions, amb aportacions de gent vinguda d’arreu, que a través de la seva socialització en el nou marc en què s’han establert, fruit de l’intercanvi, han acabat adoptant la majoria de pautes de la cultura d’acollida. I això ha passat sempre, amb menys o més intensitat, a totes les societats.

Per exemple, sense anar més lluny, els espanyols són fills de moltes altres cultures, que a nivell d’adstrat s’han anat afegint a un substrat. Els visigots, els àrabs els berbers, etc.

Quan una persona o col·lectiu, pel motiu que sigui, canvien de lloc de residència i emigren cap a un altre territori, no s’integren a cap societat ni a cap cultura. Perquè?

Un cop canvies de residència, ja formes part del nou lloc, no cal que t’hi integris, és innecessari, n’ets una part, només pel sol fet d’estar-hi, de formar un element del conjunt. Com vols integrar-te al teu conjunt, si ja en formes part?

Ella va posar l'exemple dels seus cognoms, dient que no eren andorrans, s'estava equivocant. Si ella és andorrana, els seus cognoms també ho seran, i d'aquí uns anys, potser ningú s'adonarà que eren d'origen castellà.

Una integració es refereix a la incorporació d’un aliè, la persona nouvinguda no ho és pas, atès que ja forma part de la societat.

Ara bé, tot i no ser necessària una integració, i encara més en una societat com l’actual, en què tot se sembla cada cop més, si que existeix un intercanvi entre el nouvingut i la resta de la societat, sobretot per part dels elements que hi contacten directament, sigui personalment o a través de les institucions com els governs i les empreses.

Tots els individus, com a contenidors socials que som, de per si som fruit de l’intercanvi, el qual té lloc en el marc cultural on vivim.

Una persona d’un lloc, A, que se’n va a viure a un altre, B, no cal que s’integri, només s’ha d’adaptar a la cultura majoritària del lloc on ha anat a viure, el B. En aquest procés d’adaptació coneixerà la llengua, els hàbits, els productes culturals del nou lloc, resumint, tota la singularitat cultural de la societat d’acollida.

Tot això ho adquirirà sense necessitat de rebutjar aquelles facetes de la seva cultura d’origen que cregui vitals, còmodes i fins i tot millors que la d’acollida. Es tracta d'un procés, el d'adaptació a una nova cultura, que pot ser similar a aquell altre, també d'adaptació, a un nou clima o a un nou ecosistema.

Però el procés d’adaptació no acaba aquí, aquesta persona també aportarà nous hàbits culturals a la societat B, que també seran transmesos a traves de l’intercanvi, del seu rol com a membre d’aquesta societat. Per exemple, molts dels habitants de B podrien adoptar com a propis certs aspectes de la cultura gastronòmica del nou membre de la societat; o qui sap, també mots de la seva llengua, o alguna influència del seu vestir.

Per exemple, la immigració andalusa va aportar el consum de molts productes i plats que es desconeixien a Catalunya. Avui tothom pren gaspatxo, de la mateixa manera que d’aquí uns anys tothom prendrà cuscús. I per què això passi, no haurà desaparegut la cultura d’acolliment, simplement haurà existit un intercanvi, un factor molt positiu per a l’enriquiment social i cultural.

Però que quedi clar, no existeix cap integració, atès que una persona quan canvia de societat, ja forma immediatament part de la que l’ha acollit, sense que ella i la resta del magma sociocultural se n’hagin donat compte.

En definitiva, una adaptació a una cultura nova no requereix una integració, com si el nouvingut fos un “enfant sauvage”. Cal anar més enllà dels discursos arquetípics que pretenen donar certes ideologies, les quals cerquen la culpabilitat per a una majoria, a base de constructes terminològics sobre una realitat, única i dinàmica, que s'ha bastit generació rere generació.

I ja per finalitzar, també cal rebutjar el terme integració per tot allò que té de paternalista, com si es tractés del premi a una bona conducta. És l’adaptació a la norma cultural, a la majoria, i aquesta, repeteixo, s’aconsegueix amb l’intercanvi, en el qual tots rebem i aportem.

Rebutjar la integració és acceptar la dignitat humana, l'adaptació, l'intercanvi, la seva normalitat, sense tabús, basada en la unió d'individus dins d'una realitat, la societat.

---