L'Orangerie

Feia més de deu anys que no xafava els carrers de la capital de França, la tan versada i prosada París. En un curt cap de setmana he tingut la sort de descobrir, millor dit, conèixer, un dels llocs més entranyables que alberga la coneguda ciutat de les llums, em refereixo al Museu de l’Orangerie, el qual aplega entre els seus reconstruïts murs de formigó, una de les obres o sèries estendard de Monet, la dels Nenúfars.

Estar assegut al bell mig d’una de les dues sales que exposen aquesta sèrie pictòrica, en un extrem de les Tuileries, constitueix per si sol, un dels plaers més grans que qualsevol mortal pot percebre o sentir.

Els raigs de llum que entren per la cúpula de la volta emblanquinada de l’ovalada sala es reflecteixen i reboten per tot l’interior. La bancada grisenca, també ovalada, que es disposa al centre de l’estància, sense cap recolzament per a l’esquena, proporciona el marc ideal per complaure la vista, tot mirant els quatre rectangulars quadres, situats en cada mur del local.

Per un moment, assegut i concentrat en la contemplació de les pinzellades, em vaig evadir del tot, una mena de sensació em va transportar cap a un altre lloc, lluny de la realitat, com si estigues a la portada del paradís, envoltat de lluminositat, de plaer, de pau......allí, esperant a algú, vingut del no-res, anant cap a l’infinit, qui sap on.

Aquesta és la sensació que em vaig endur d’aquest petit museu, allunyat de les aglomeracions del Louvre i d’Orsay, dels flaixos dels turistes i de la cridòria de les passes atrafegades dels visitants.

L’Orangerie significa entrar en contacte amb la pau interior, amb la solitud i la millor companyia al mateix temps. Com un temple d’aquells on la gent, després d’una consecució de despropòsits, semblen anar a cercar el perquè de la seva existència.

Seure davant dels Nenúfars, sense cap mena de dubte, una de les millors vivències, ja no tant per la sèrie de Monet, sinó per tot el que l’envolta, per tota la carcassa de la sala.

Aneu-hi, en sortireu nous.

“Jaume I, el rei que ens uneix a tots, 800 anys. Què ens cal fer ara per als Països Catalans?”

En motiu de la meva absència, aquest discurs va ser pronunciat el 20 de juliol per membres del Centre d'Agermanament Occitano Català (CAOC) per la diada del Pi de les Tres Branques, que té lloc cada tercer diumenge de juliol al Pla de Campllong, prop dels Rasos de Peguera, a la comarca del Berguedà.

“Jaume I, el rei que ens uneix a tots, 800 anys. Què ens cal fer ara per als Països Catalans?”

Parlar de Jaume I des d’Andorra se’ns pot fer estrany, sobretot quan tots els historiadors el relacionen amb les conquestes de València, Mallorca i Múrcia.

Qui havia de dir que aquell infantó capturat per Simó de Montfort i criat pels templers de Montsó, arribés a esdevenir una figura tan reivindicada per catalans i altres descendents dels territoris que en aquell temps eren súbdits de la Corona d’Aragó.

Per damunt de totes les disputes que se’n puguin extreure, queda clar i determinat, que a Jaume I li correspon un doble paper en la història política del que seran els Països Catalans:

Per una banda l’encert de conquerir i poblar territoris situats al sud dels Pirineus, constituint un nou marc en el qual s’hi va assentar població vinguda majoritàriament dels comtats catalans; i per una altra banda – amb connotació negativa – la divisió que efectuà de tot el seu territori, el nou i el vell, fos per convèncer l’àvida i assedegada noblesa aragonesa, entestada en cercar una sortida al mar per a la seva vasta nació; o fos per acontentar els seus fills, entre els quals es dividí la corona en diferents regnes.

Aquestes dues vessants encara defineixen avui la nostra personalitat col·lectiva, la nació catalana, i com no, la nostra “deconstrucció” nacional, la qual prové d’aquesta divisió del país, que ell creà amb la fidelitat inconscient que li devia al feudalisme, connotat en els territoris baronials de la Catalunya Vella, entre els quals hi trobem les Valls d’Andorra.

Jaume I, fidel a la tradició feudal franca, poc es deuria imaginar que amb les generacions, els fills dels territoris encara discutirien el perquè de la seva identitat, mostrant-se ancorats en la divisió que ell va efectuar en mala hora.

No intento esgarriar la festa, però cal esmentar aquesta faceta del rei, que amb una visió patrimonialista dels seus estats, no aplegà mai sota una sola bandera, la terra conquerida.

Tot i això, el rei Jaume ens uneix a tots, dins de la pròpia diferència que ell mateix inventà, i gràcies a aquesta voluntat de conquesta, impulsada per les diferents faccions de la noblesa i dels mercaders,avui podem parlar d’aquesta personalitat col·lectiva, que té un soler comú: la catalanitat.

Una personalitat amb la qual hem de saber trobar aquelles concordances de la majoria dels seus components, per tal de construir un nou marc relacional, basat en les persones, la llengua, la tradició i la creació, per damunt de les ambigüitats estatals actuals que semblen limitar-nos com a comunitat. Una construcció basada en la comunitat cultural, en la catalanitat.

Pot ser en Jaume I no estigué mai a les valls andorranes, però prou que en coneixia la seva existència, en aquell temps en disputa entre els vescomtes de Castellbò i els bisbes d’Urgell. Andorra, amb els anys, gràcies als Pariatges del 1278 i del 1288, va saber nedar entre les dues aigües que li proporcionaven per una banda els senyorius de Foix, vassalls del rei d’Aragó a través del vescomtat de Castellbò; i per una altra els bisbes d’Urgell. Unes valls, que amb el temps es convertiren en un estrany i atípic estat, que encabit entre dos grans gegants, aplega l’únic raig de llum d’aquell terrer bastit més enllà de la Sènia i mar enllà, per aquell rei fill de Montpeller.

Prenguem el positiu de la seva gesta, la conquesta de la nació, l’expansió cultural, el que ens projecta cap al futur, i ens ajudarà a sortir del fosc present.

Climent Miró i Tuset – vicepresident del Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra.

Multicultural i parisenc

El primer camí que vaig estar a París, poc em deuria imaginar que amb els anys seria una de les urbs europees que més he visitat. Sé que era un gener, en plena Guerra de Bòsnia, i que tot estava envoltat de fred. Una colla d’amics: el Marc, el Jordi, l’inefable Carles i jo, emprenguérem el camí del Transpirinenc cap a l’estació d’Austerlitz, situada al sud de la capital gala. Era la vigília de reis del 1994, tots comptàvem amb 23 anys, quin gel que feia.

París era i és una grandiosa ciutat, i en quedàrem més que bocabadats, sobretot en veure la seva gent, i pel que representava aquella munió ciutadana, vinguda d’arreu del món i plantada en aquell lloc, per arrelar-hi, cercant en la comunitat, en la societat ciutadana, allò que tenien en comú, la seva humanitat.

El garbuix multiracial, multicultural, multireligiós.... en definitiva, multi sense més, que es passejava amunt i avall, pel metro, pels carrers i pels autobusos, sense cap mena de por a l’exclusió, ens impressionà d’allò més. Nosaltres estavm acostumats a veure el de cal A o el de cal B, i a sentir que la gent tenien un arrelament, un passat genèticosocial, que els feia una cosa o una altra. Tots estaven col·locats ordenadament, en una banda, en un medi, en el qual et socialitzaves. Tot significava un retrat, una estància en un nínxol. En definitiva, es tractava d’una evolució lineal, situada en un lloc, sense més, en el qual viatjar o emigrar formaven part de disfuncions que històricament havien desnivellat l’ordre i que eren pràcticament desconegudes en ciutats i viles com les de la nostra procedència.

Per a nosaltres, viure, entremig de néixer i morir, estava englobat en un lloc, normalment el mateix, però a París, semblaven trencar-se les normes, la multiculturalitat ja es coneixia.

Ara, quan he tornat a París, ja no m’ha impressionat veure gent provinent de tot el planeta, asseguts al metro o passejant pels seus carrers. A casa nostra ja hi estem avesats, les distàncies, els prismes que ens separaven, s'han escurçat. El món cada dia se sembla més, fins i tot nosaltres ens desplacem amb més celeritat, amb avions, desafiant el temps i les distàncies.

La multiculturalitat de les grans ciutas europees fa dies que ha arribat sota els Pirineus.

Rumors

Baixar a la Seu d’Urgell, sigui estiu o hivern, sempre em relaxa. La ciutat dels bisbes prínceps disposa d’una personalitat especial, que canvia durant l’any, i que sembla repetir-se cíclicament. Durant l’estiu la lluminositat sembla envair-ho tot, la claror s’escampa pels seus frescos i porticats carrers, farcits d’història i vellúria, semblant amagar mil i un secrets que les generacions successives dels seus fills han anat vivint.

La Seu d’Urgell té un tempo particular, sobretot la seva gent, disposada sempre a saludar-se mentre travessen pels carrerons i es troben, bé alçant la mà, en els casos més eixuts, o bé parant-se a xerrar en els més pacients. De fet, les xerrades en els seus carrers sovint són monopolitzades per un veritable exèrcit de dones, que tot aprofitant per anar a comprar, intercanvien informacions de fets i rumors, molts dels quals s’exageren de mala manera, estic parlant de les tafaneres.

Ni els millors serveis secrets del món, ni cap guerrilla o legió, pot tenir cap arma més important que la de la informació. Goebbels ja hauria volgut comptar, per expandir les seves mentides, amb aquest esquadró de falda i bata que pobla els carrers urgellencs.

Una legió informativa formada involuntàriament i que des de diversos punts, com els mostradors de les botigues, les cues per demanar tanda en un comerç, sortint de missa, o al bell mig del carrer, expandeix i transforma la informació, sovint inventada i malintencionada.

Tafanejar pot ser no és un ofici, però les seves autores, les tafaneres bé podrien associar-se en un col·legi professional, com el dels periodistes o el de metges. El seu parlar fluix, el xiuxiueig al costat de la víctima, l’assistència massiva als funerals, la presència a oficis matrimonials, anar a donar un condol, pagar la contribució, o comprar quatre costelles de carn, conformen el seu modus vivendi i operandi.

Víctimes i precursores de la societat masclista, conformen el darrer bastió del matriarcat mediterrani i preindoeuropeu que fins fa poc dominà la contrada muntanyenca.

Les noves tecnologies, com els mòbils, ja han entrat en les seves mans, ara ja no cal el boca a boca pel carrer, el rumor pot viatjar encara més ràpid.

Convertides en verdaderes cronistes de la Seu d’Urgell, les tafaneres amb els anys semblen renovar-se amb noves generacions de benvingudes, filles i netes de velles professionals en l’art de l´alcavoteria i la rumorologia.

Anar a munt i avall, portant el carret de la compra buit, qualsevol excusa és bona per sortir de casa, comprar una dotzena d’ous, una lliura de formatge, tot s’hi val. Qui conté més informació per emetre passa a ser la més ben valorada de la ciutat. Una bona tafanera es guanya el respecte de la resta de conciutadanes, la perillositat de la seva llengua, acompanyada amb l’astúcia dels seus ulls i orelles completen la millor de les armes letals que victimitzen divorciats, arruïnats, malalts, casats, accidentats i morts. Ni els morts deixen en pau.

Fins el moment, cap entitat de la Seu d’Urgell no s’ha plantejat seriosament premiar la tasca que realitzen les alcavotes i tafaneres, veritable pedra angular del boca orella social.

Tot un món, a tenir en compte.

Un raig de llum

Volia deixar passar de llarg comentar una editorial del Full Dominical del Bisbat d’Urgell del 15 de juny, escrita pel bisbe Joan – Enric Vives i Sicília, però no puc, sobretot després de comprovar el poc ressò que aquesta ha tingut a la premsa catalana, com la barcelonina, massa avesada a veure’s el melic, sentint-se el centre del món, ignorant temes com els que tracta el dominical urgel·lità, una veritable airejada fresca davant de tantes ensulsiades radiofòniques i periodístiques provinents de fora de Catalunya, carregades d’odi i xenofòbia contra un poble, que el bisbe d’Urgell sap i demostra estimar, el dels seus fidels. L'article ressalta la figura de l'abat de Ripoll i Cuixà i fundador de Montserrat, Oliba de Cerdanya.

“Mil anys de l’abat Oliba de Cerdanya” ressalta per una triple dimensionalitat:

Primer, el bisbe Joan – Enric recalca la importància de l’Abat de Ripoll, Oliba, com a fill que era del bisbat d’Urgell, concretament del comtat de Cerdanya, una dada que els historiadors nacionalistes catalans de la Renaixença, massa parametrats en l’eix Barcelona – Vic – Ripoll, van oblidar en el seu moment i que en l'actualitat sembla també succeir.

Per a ells, Catalunya acabava allà on la via del tren finia, a Ripoll, la resta dels Pirineus, la major part dels comtats, quedava catalogat com un territori perifèric. Les consignes historiogràfiques s’aturaven a Ripoll, i allà també el seu imaginari i inventat país.

Segon, el bisbe d’Urgell no s’està d’esmentar una altra figura cabdal de l’època, coetani d’Oliba, es tracta de Sant Ermengol, bisbe d’Urgell, conqueridor de Guissona, seny ordenador de bona part dels territoris comtals, una persona que fins i tot gaudia de més capacitat de gestió territorial que els propis comtes d’Urgell.

Ermengol administrà un territori, el comunicà, l’agilità i l’estructurà. Per alguna raó el deurien de fer sant. Sense voler comparar els dos personatges, si que cal reivindicar, la figura del bisbe fill dels comtes de Conflent com un dels personatges cabdals en la naixença de l’actual Catalunya, tant des del punt de vista nacional com cristià. (Permeteu-me utilitzar la nomenclatura nacionalista).

L’any 1010 prengué el bàcul i la mitra. D’ací dos anys en celebrarem el mil·lenari, una ocasió única per posar Sant Ermengol en el lloc que correspon en la història de Catalunya.

Tercer, Joan – Enric Vives, parla sense embuts de país i de pàtria, en un moment que els catalans, molts dels quals són fidels catòlics, estan desorientats i dolguts davant de l’ofensiva de caràcter xenòfob que prové de certes ones eclesials espanyoles. Hi ha una Catalunya cristiana, la nostra història ho demostra, i un poble que entén aquest fet de manera i forma molt diferent de com ho viuen els locutors de la Cope. Parlar de cristianisme també és parlar de Catalunya, la nostra història ho demostra i aquesta religió constitueix part de la nostra arrel cultural.

El bisbe urgel·lità sap qui són els seus fídels, a quin bisbat representa, el de la mitra de Sant Ermengol, el que donà la vida a Oliba, per això en destaca aquest amor cap a la seva terra, parlant desacomplexadament, amb respecte, virtut cristiana que els enemics del nostre país desconeixen i que ell sap mostrar en aquesta editorial.

Carles Sabater

Avui ha tingut lloc a Andorra la Vella la lectura del veredicte del jurat del Novè Premi Carles Sabater a la millor cançó en català, el guanyador del qual ha estat el grup Anímic, amb “Hospital per a animals”.

Aquesta iniciativa del Centre de la Cultura Catalana d’Andorra, entitat amb la qual col•laboro des de fa una colla d’anys, és una de les fites més importants en l’actualitat del món de la cançó en català. El Sabater, deixant de banda el que significa, tot un homenatge a un dels millors cantants dels darrers temps i a la vegada una figura cabdal de tot aquell “Rock en català”, que es va impulsar a la dècada dels noranta, representa una iniciativa molt peculiar. Concretament la d’organitzar un premi d’aquestes característiques des d’un lloc perifèric per a molts, Andorra.

Mentre amb els altres membres del jurat repassàvem les cançons que es van presentar, em vaig adonar de la importància del premi: Com des de tots els racons dels Països Catalans, molts grups i solistes s’han decidit a participar i a mostrar el seu art musical. Només en la participació, es demostra molt el ressò del Premi Carles Sabater i com no, la seva importància o pes en la catalanitat.

“Hospital per a animals”, amb una melodia dolça, una lletra suau, que em ressona a l’Albert Pla, i una melancolia que ens retorna a la infantesa, trencarà motlles, de ben segur que agradarà a molts per la seva contemporaneïtat. Us ho asseguro.

El Carles Sabater i el Pep Sala, els Sau, conformaven amb la Companyia Elèctrica Dharma, el meu univers particular musical de la primera joventut, massa abnegada amb la lluita i amb molts viatges amb el Carles i el Joan cap a la Cerdanya. Recordo que en totes aquelles anades i vingudes fins al Bar de l’Agobi de Bellver, els Sau constituïen la nostra arma letal, la nostra companyia per quan travessàvem les Cabanotes o fins i tot, quan aquell camí enfilarem el Túnel del Cadí, per anar a la Patum de Berga, sense sopar i entossudits que no marxaríem de la capital del Berguedà fins haver-nos entaulat. Deuria ser l’any 1990, la nostra joventut, de quan el casal d’Esquerra de Berga, per la Patum, s’omplia dels companys del Solsonès, del Bages i de la Cerdanya. Temps era temps, quan escoltàvem Sau.

Però tornem al present.

D’entre els membres del jurat del Sabater, enguany hi havia un bon amic, en Lluís Sureda, de la Revòlver, una botiga que sense cap ànim de lucre ha col•laborat en la distribució de butlletes en les darreres dues edicions del Sabater. M’agradaria des d’aquí donar les gràcies al Lluís i a tot l'equip de Revòlver per la feina que estant duent a terme, ja no només en el Sabater, sinó en tot el món de la música que es fa al nostre país.

Bé companys i amics lectors, i abans d’acabar aquest post, us recordo que la inscripció per al proper Sabater, el desè, ja està oberta, vinga, animeu-vos a participar.