El Vaticà i la caritat

Una altra història de Roma.

Només el Vaticà semblà salvar-se de l’exclusió de visitar esglésies en pro d’una excursió més centrada en la temàtica de l’Antiga Roma.

Quan érem prop de la plaça de Sant Pere, una munió de gent sortia del petit estat del Vaticà després d’haver sentit un missatge quaresmal del Sant Pare, Benet XVI. Imaginem-nos, salvant les distàncies, quan s’acaba un partit del Barça i els aficionats abandonen l’estadi, doncs aquella marea humana era similar, però sense banderes blaugranes i amb moltes cares de satisfacció dels assistents, vaja, com si els culers haguessin guanyat per cinc a zero al Real Madrid.

Tota aquella immensa gentada, assenyada i feliç, abandonava les immediacions de Sant Pere, desplaçant-se pels amples carrers que rodegen l’estat catòlic. Anant a contra corrent, intentant d’arribar a la plaça, topàrem amb un indigent, invàlid, que romania ajagut damunt d’una vorera. El captaire demanava, però la munió no semblava veure’l i passava de llarg. Em vaig fixar en una monja, entrada amb anys que al veure l’indigent, s’aturà i amb tota la parsimònia del món es tragué d’una butxaqueta un moneder, d’aquells rodons que portaven les nostres àvies. Recordo que abocà a les mans del pidolaire tots els diners que hi duia, molt pocs, però tots. El moneder quedà ben buit.

L’acció de la monja em recordà el que ens deia un mestre dels Germans de La Salle, l’hermano José, un religiós que encara duia hàbit, el darrer d’aquell col·legi de la Seu d’Urgell. Un cop, l’hermano ens parlà de la caritat, recordo que ens digué que qui realment en feia era aquella persona que, disposant de pocs diners, ho lliurava tot als pobres, mentre que els rics, que només donaven una part minúscula de la seva fortuna, fent molt de soroll, no en feien. Al contrari, els seu gest estava farcit d’egoisme.

Quina acció més honrosa la d’aquella senyora, donà tot el que portava a aquell pobre senyor. I els altres?

Quan arribàrem a les portes de la plaça uns guàrdies ens digueren que l’accés estava tancat fins que la gent abandonés del tot la plaça, una mitja hora més tard.

Com que el temps se’ns queia sobre, decidírem tornar a travessar el Tíber, bo i sense oblidar que la millor visita al Vaticà és la que vaig presenciar en aquell carrer amb l’acció de verdadera caritat d’aquella monja velleta.

Molt sovint no calen grans manifestacions de fe i d’acció si no es veu allò senzill i petit, realitzat per gent senzilla i anònima, molt més important i d'acord amb el que diuen els evangelis.

La Ciutat Eterna

Continuem amb Roma, el proper cop m’enduré el portàtil...

Visitar Roma significa que un ha de determinar el que vol veure a partir del temps disposat. Amb pocs dies és del tot impossible fruir d’una visita completa de la Ciutat Eterna, sobretot si es vol veure tot allò que surt a les guies turístiques i artístiques.

Una visita intensa, didàctica i encisadora ha de prescindir de la velocitat i de la pressa. No s’ha de córrer, només s’ha de conèixer.

Pensareu. és demanar un impossible. Oi?

Bé, fins i tot aquesta expressió que ara està tant de moda: “el turisme cultural, també sembla estar preparat i programat per al seu consum en massa. Recordeu el post que vaig dedicar a l’Escola de Frankfurt?

Posats a cercar més qualitat i encaminats a utilitzar les tisores per tal de convertir el nostre viatge en una via de coneixement i trobada, en comptes d’una carrera atlètica de 100 metres, amb els amics que visitarem Roma, decidirem eliminar de la nostra llista de visites les esglésies, deixant de banda, aquelles que pel seu interès, alberguessin als seus fonaments i estructures, mostres arquitectòniques d’antics temples. Vaja, que desestimarem l’art romànic, el gòtic, el barroc i el neoclàssic, en pro de l’arquitectura clàssica de la Roma republicana i imperial.

Sé que és un impossible deixar de banda les visites a esglésies, però suposo que aquestes seran l’excusa per realitzar un altre viatge a la ciutat dels cèsars. Una urbs que a cop d’avió, de companyia de baix cost i amb una bona oferta de combinacions, ofereix la possibilitat que s’hi realitzi una visita de només un dia, sortint de Barcelona per la matinada i prenent de tornada l’avió que s’enlaira de l’aeroport de Fuimicino a les 22.00 hores.

El temps té això, ens tabula les visites i ens mostra que has de saber discernir.

Roma no només és un símbol per a la nostra civilització, també conté una munió diferent de “coses” per veure, vaja, que tothom, pensi com pensi, en pot sortir content.

Gràcies al poc temps hem après a triar.

Ridícul

Una de les visites que m’he obligat durant la meva estança de tres dies a Roma ha estat la del Pantheon, construït per Agripa al Camp de Mart entre el 27 i el 25 aC.

L’edifici actual està molt remodelat respecte l’original, però convé entrar-hi per observar la fastuosa cúpula amb el seu ull rodó que en l’actualitat il·lumina l’interior, transformat en una església. A part de sants i altars, podem observar les tombes dels reis d’Itàlia, els Savoia, tota una família que conduí les regnes de l’estat que unificà Cavour i que embogí Mussolini.

En una vora , un senyor en posició ferma, al costat d’un tomba, i lluint un braçalet amb no sé quin signe, recollia signatures d’homenatge als membres d’aquesta dinastia que deixaren de regnar després de la Segona Guerra Mundial. En un primer moment vaig pensar en signar el llibre, sempre he tingut cert respecte cap a Itàlia, però després m’aparegueren al cap els bombardejos de l’aviació italiana sobre Barcelona durant la Guerra Civil del 1936- 1939. Una aviació, que tot i comandada per feixistes, pertanyia a un estat en el qual regnaven els Savoia.

Sortint cap a l’exterior, a la porxada del frontó, una gran ombra acollia molts turistes vinguts d’arreu del món. A la fresca d’aquell sol de tarda, potent, encara que fos hivernal, un grup de joves ballava sevillanes tot cridant i fent cops de mà. Molts visitants, bocabadats per aquell espectacle, deixaren de fotografiar les columnes i capitells corintis i centraren els seus objectius cap aquelles danses espanyoles.

Sempre s’ha parlat de tòpics de les diferents nacions i països, però mai m’hagués imaginat el nul sentit del ridícul que té molta gent quan surt de casa seva, que per no sé quina raó, comencen a exterioritzar allò que creuen que els altres admiren d’ells: que són els millors i els més idolatrats.

El millors en què? Em pregunto.

Més endavant, en una pizzeria, hi havia una colla de gent que cridava, com si estigués en una taverna portuària del segle XIX.

- Queremos un capuchino y una pitsa! - Deia un senyor amb un connotat alt to de veu i un accent espanyol meridional.

Suposo que en el meu judici sobre aquestes actuacions hi ha una fort tarannà català, però encara és hora que vegi escenificacions de tanta ridiculesa en algun lloc del món, protagonitzades per andorrans, catalans o illencs.

Avui, un amic meu, quan li he comentat aquestes dues escenes m’ha parlat d’una experiència similar, que ell visqué i presencià a Salzburg, davant de la casa nadiua de Mozart, on una colla d’espanyols, cridant més que cantant, entonaren l’”Asturias Patria Querida”.

La calçotada

Suposo que tots vosaltres ja haureu llegit més d’un post de la primera trobada o presa de contacte de diferents blocaires que tenim en comú que escrivim des dels Pirineus. Va ser el divendres 25 de febrer, durant el transcurs d’un sopar – calçotada, que tingué lloc al Restaurant Pobladó de Santa Coloma.

Arran d’aquesta presa de contacte, que va servir perquè molts de nosaltres ens coneguéssim, es van assentar les bases per a una futura trobada de blocaires a casa nostra que el més segur se celebri a la Seu d’Urgell.

Com que sóc un despistat, no vaig portar cap càmera de fotografiar i dec ser l´únic assistent que no deuria tirar cap foto. Aquests són els enllaços en què trobareu algunes referències a aquesta calçotada blocaire i com no, algunes fotos:

• Marc i Josefina (Reflexions en català).
• Perplex.
• David MS (Photolog).
• Albert Batalla (Pensament i acció).
• Noemí Rodríguez (Ningú és perfecte).

A través d'enllaços de tots aquests amics, arribareu a d'altres posts de més companys que també van assistir a la calçotada.

Manifest del Dia de la Cultura del 2007

Durant el 2007, el Centre de la Cultura Catalana ha estat l’entitat associativa que ha portat el Secretariat d’Àgora, si em permeteu la redundància, aquella associació d’associacions.

És per aquesta raó, que avui, en nom del Centre i del Secretariat d’Àgora us llegeixo aquest manifest, que tot i correspondre al Dia de la Cultura de l’any 2007, se celebra el 2008.

Entrem en matèria. Quan parlem de cultura, sobretot la que realitzem les entitats andorranes, més d’un tindrà consideracions paternalistes i mirant les nostres activitats amb certa commiseració pensarà: “són actes culturals de poca volada, locals, parroquialistes, massa populars i allunyats dels veritables centres de producció”.

Tot s’hi val quan la crítica és gratuïta i amaga una veritable dicció professional i acurada.
La nostra petitesa territorial i demogràfica provoca que als ulls de certa gent, la nostra cultura, tant la que prové de les associacions, com les que formen part d’Àgora, o la que realitzen les entitats governamentals, com el govern i els comuns, tingui un tic de localitat.

Una localitat, un localisme, que ve donat de la llunyania del nostre estat, i de tota la seva àrea geogràfica d’influència, de les conurbacions urbanes més properes: Barcelona i Tolosa.
És amb la primera, Barcelona, amb la que compartim més afinitats, però també amb la que podem arribar a tenir un complex més evident de certa inferioritat.

Estem lluny dels grans centres de producció cultural, és veritat, però aquesta llunyania no ha de traduir-se necessàriament en una baixa qualitat de la nostra creació. Tot al contrari.

De fet, si prenem certa fixació i deixem els possibles tics i complexes a un racó, la realitat és una altra. He parlat d’Andorra i de la seva àrea geogràfica d’influència, composada per l’Alt Urgell i les dues Cerdanyes. Una regió que constitueix la zona més poblada de la serralada pirinenca, ben comunicada entre ella, a través de la y grega que conformen les valls del Segre i del Valira. Una regió, que per si sola, durant els segles ha sobreviscut a l’aïllament i als ulls de la gent que l’ha volgut veure perifèrica.

Moltes són les propostes culturals que, amb un fort paper central han de transcendir d’aquesta y grega, en la qual Andorra, amb el seu paper d’Estat, desenvolupa certa centralitat. Convé que els agents culturals públics i privats ens posem d’acord en harmonitzar i desenvolupar la nostra pròpia oferta cultural, a través de col·laboracions d’entitats i institucions, amb caràcter transfronterer. La mesura és fàcil, es tracta de col·laborar i coordinar.

Cal i convé que la cultura d’Andorra i la de les zones veïnes deixi de tenir aquest caràcter perifèric i local i esdevingui central. Rols com els de l’Escena Nacional d’Andorra, el de les escoles de música, conservatoris, arxius, oferta universitària, entre altres, han d'esdevenir centrals. Papers com els de les entitats que conformen Àgora constitueixen aquesta centralitat que avui reivindiquem.

Els viatgers del segle XIX ens podien veure com un poble tancat, aïllat de la seva civilització, perquè estàvem allunyats, per l’orografia, dels grans centres de producció industrial, però de fet, aquest tancament no existia. Cap a nosaltres mateixos hi havia, hi convivia, tot un llegat cultural, que era transmès, per exemple, a través de grans centres difusors, com era el Seminari, una gran universitat de la regió. O el paper de Puigcerdà en temps de Napoleó I, cap del Departament del Segre, en el qual també hi era Andorra, o com no, la característica de les Valls d’Andorra, amb la salvaguarda de les institucions que desaparegueren a la resta de la regió.

Si penséssim en clau regional, comprovaríem que no som cap perifèria, i en cas que les circumstàncies ens conduïssin a aquest extrem, tenim les eines per impedir-ho.

Sense anar més lluny, el nostre Govern en l’actualitat col·labora en l’organització dels premis literaris més importants en llengua catalana, el Carlemany i el Llull. Lluny del ressò que la premsa de Barcelona li doni, constitueixen una clara voluntat, ja no només de promoció del Principat, sinó de trencar aquest motlle que ens anquilosa en el localisme. Amb aquest tipus d’accions, podem comprovar que des d’Andorra també creem centralitat.

Una centralitat, que en el cas de la cultura escrita i parlada en català, hem de mantenir, som l’únic país del món on la llengua de Verdaguer és oficial, i lluny de localisme santament embriagat de desconeixement, odi i grolleria, en l’actualitat, Andorra és una peça capital, en la creació i en la dinamització de la cultura.

Convé, per part de les associacions, emprendre el Govern i els comuns, que incentivin, coordinin i impulsin aquesta realitat cultural central.

Una realitat que com he dit, ha de treballar en col·laboració amb els territoris veïns més propers, l’Urgellet i les dues Cerdanyes. Ja ho he recalcat, una y grega que sobreviu per damunt de les fronteres administratives i estatals que els segles han posat i que la gent, ha ignorat, encara que, gràcies al nostre temperament de muntanya, també n’hem tret profit.

És aquest el missatge del manifest d’enguany, el paper d’Andorra en una regió veïna, important, potent, i clau.

Andorra ha de tenir, com a continuadora de l’antic llegat de la zona, manifestat en el seu estat, un paper central.

Andorra la Vella, 12 de febrer del 2008.

Autor:
Climent Miró i Tuset.
Vicepresident del Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra.

Llegit per:
Teresa Cabanas.
Presidenta del Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra.

Dues cites obligades.

Dimarts 12 de febrer, o sigui avui, se celebra a les 20.00 hores al Centre Cultural la Llacuna d’Andorra la Vella, el “Dia de la Cultura”. Aquest any el Centre de la Cultura Catalana ha portat el secretariat d’Àgora, l’entitat d’entitats que organitza aquest acte, en el qual s'homenatjarà a gent vinculada amb el món cultural. Us hi esperem.

D’altra banda, aquest divendres, 15 de febrer una colla de companys blocaires, organitzen la “Calçotada de Blocaires del Pirineu”, que tindrà lloc a les 21.30 hores al Restaurant Pobladó de Santa Coloma. Per assistir, segons ha deixat la Noemí Rodríguez de Ningú és perfecte en un comentari a Propense, cal enviar un correu amb el nom i l'adreça del vostre bloc a: blocairesdelpirineu@gmail.com. El termini d’inscripcions s’acaba a les 12.00 del migdia de dimecres, 13 de febrer. També us hi esperem.

Parlant de llengua

Que la Najat El Hachmi ha guanyat el Ramon Llull seria notícia en molts països per la joventut de l’autora, per tractar-se d’una persona novella en els alts cercles literaris o per la seva acurada prosa.

En un lloc normal una Najat passaria com una escriptora que comença a guanyar adeptes, uns lectors fidels, uns enamorats que parlen d’ella en les tertúlies literàries, en els suplements de cultura dels diaris i ens els “quecos” programes culturals de les televisions públiques.

La Najat és una escriptora, que escriu en català, com n’hi ha d’altres i, que a diferència d’altra gent, ha nascut lluny. En un país normal, que un ciutadà fill de la immigració escrigui en la llengua oficial no deixa de ser anecdòtic, a Catalunya i a la resta de territoris i nacions de parla catalana també ho hauria de ser, però la realitat encara no és aquesta.

De fet, ella vol ser reconeguda com una persona que domina l’art d’escriure i no pels seus orígens. Najat: perdona’ns que t’utilitzem.

Lluny d’afegir més llenya al foc parlant del seu origen tamazigh i musulmà, m’agradaria afegir que ens hem de començar a acostumar a veure més Najats escrivint, presentant telenotícies i sortint a la palestra política.

No fa gaire, vaig tenir l’oportunitat d’analitzar en una assignatura de la universitat, el projecte del Pla de Cultura de l’Hospitalet del Llobregat, la segona ciutat de Catalunya i un veritable magma de multiculturalitat. Una de les propostes que més em captivà era la d’utilitzar la llengua catalana com a eina vehicular comunicativa de les noves fornades migratòries, majoritàriament d’origen extracomunitari. M’agradà i em sobtà, sobretot tractant-se l’Hospitalet d’un lloc en què la llengua catalana és més que testimonial. El català llengua de trobada, una veritable koiné.

Sense anar més lluny, avui al Centre de la Cultura Catalana han aparegut dues noies castellanoparlants que buscaven un lloc per aprendre català. Les hem adreçat al Servei de Política Lingüística, amb el qual organitzem els Voluntaris per la Llengua. Per cert, manquen vountaris que vulguin invertir una horeta a la setmana per xerrar o prendre un beure amb algun aprenent.

M’agrada que el català s’estigui convertint en una eina d’intercanvi i d’ús entre els nouvinguts. I com no, m’agrada també la normalitat amb què hem d’acceptar més Najats en tots els àmbits de la nostra societat.

Estic content, la llengua està viva, mereix la pena l’esforç.

Per cert, el proper cop que parli de la guanyadora del Ramon Llull serà en termes estrictament literaris.