La millor manera de desitjar-vos el Nadal és a través d'aquest enllaç.
http://www.youtube.com/watch?v=HJ_Gw5sH_2g&feature=related
A reveure.
26 de des. 2007
19 de des. 2007
Revista Àgora
Avui hem presentat el darrer número de la revista d’Àgora Cultural, aquella entitat d’entitats que tenim a Andorra.
L’acte, que ha estat presidit pel ministre de Cultura, Juli Minoves, ha tingut un to molt emotiu, atès que la publicació d’enguany es dedica a la Lídia Armengol i al Manuel Mas. Dues persones a les quals la vida els quedà escurçada per aquelles malvestats que apareixen i que ni la millor de les medicines pot aturar. Moltes idees i projectes quedaren en un suposat calaix de sastre que Armengol i Mas deixaren per als que restaren en l’existència; però altres, que esdevingueren realitat, han fonamentat l’Andorra actual.
Minoves, en la seva intervenció, ha esmentat nació i nacionalisme sense pèls a la llengua i ha parlat del pòsit ideològic que la Lídia i el Manuel han deixat en l’estat andorrà, en l’estructura que envolta la nació andorrana i que li dóna forma.
I és veritat, en un país de pagesos, ramaders i pastors, tant l’un com l’altre representaren aquella generació de canalla que agafà els portants i es plantà a estudiar a les universitats. Ja només amb això trencaren motlles. La seva estima a la terra que els veié néixer i criar suposà que tots els coneixements que aprengueren a les facultats, conjuminats amb la saviesa popular del llegat de muntanya que duien al damunt, permeteren que, juntament amb l’Antoni Morell, encapçalessin una generació, si em permeteu, d’ideòlegs, que havia de bastir Andorra d’allò que totes les nacions tenen, un corpus intel·lectual i ideològic que permeti guiar el país cap a l’equiparació amb la resta d’estats europeus.
En la nostra llengua, d’aquesta gent, en diem homenots i també pares de la pàtria. A Catalunya hi ha un Prat de la Riba, un Macià, un Pujol, un Barrera, entre altres; i a Andorra podem parlar d’una Lídia Armengol i d’un Manuel Mas. Ells han agafat el relleu d’aquell Antoni Fiter i Rossell que s’escrigué el Manual Digest en plena consolidació dels estats nacionals francesos i espanyols, anorreadors per a les cultures que esdevingueren minoritàries; i també d’aquella colla d’andorrans que amb la Nova Reforma del 1866 veieren com el sufragi per a tots els caps de casa esdevenia un fet, fins i tot per als de les famílies de casalers; o aquells altres que des de la diàspora a Barcelona ideologitzaren la Revolució del 1933, la que importà a les valls el sufragi universal masculí, entre ells hi hem de comptar el mític “Orelleta”. Cada moviment, cada pas endavant, ha tingut sempre un ideòleg que n'ha sembrat el pòsit.
Convindria que fossin recordats, no només en una revista, sinó també en les escoles del país, sense gaire soroll, com ells volien, com mana la saviesa de muntanya.
L’acte, que ha estat presidit pel ministre de Cultura, Juli Minoves, ha tingut un to molt emotiu, atès que la publicació d’enguany es dedica a la Lídia Armengol i al Manuel Mas. Dues persones a les quals la vida els quedà escurçada per aquelles malvestats que apareixen i que ni la millor de les medicines pot aturar. Moltes idees i projectes quedaren en un suposat calaix de sastre que Armengol i Mas deixaren per als que restaren en l’existència; però altres, que esdevingueren realitat, han fonamentat l’Andorra actual.
Minoves, en la seva intervenció, ha esmentat nació i nacionalisme sense pèls a la llengua i ha parlat del pòsit ideològic que la Lídia i el Manuel han deixat en l’estat andorrà, en l’estructura que envolta la nació andorrana i que li dóna forma.
I és veritat, en un país de pagesos, ramaders i pastors, tant l’un com l’altre representaren aquella generació de canalla que agafà els portants i es plantà a estudiar a les universitats. Ja només amb això trencaren motlles. La seva estima a la terra que els veié néixer i criar suposà que tots els coneixements que aprengueren a les facultats, conjuminats amb la saviesa popular del llegat de muntanya que duien al damunt, permeteren que, juntament amb l’Antoni Morell, encapçalessin una generació, si em permeteu, d’ideòlegs, que havia de bastir Andorra d’allò que totes les nacions tenen, un corpus intel·lectual i ideològic que permeti guiar el país cap a l’equiparació amb la resta d’estats europeus.
En la nostra llengua, d’aquesta gent, en diem homenots i també pares de la pàtria. A Catalunya hi ha un Prat de la Riba, un Macià, un Pujol, un Barrera, entre altres; i a Andorra podem parlar d’una Lídia Armengol i d’un Manuel Mas. Ells han agafat el relleu d’aquell Antoni Fiter i Rossell que s’escrigué el Manual Digest en plena consolidació dels estats nacionals francesos i espanyols, anorreadors per a les cultures que esdevingueren minoritàries; i també d’aquella colla d’andorrans que amb la Nova Reforma del 1866 veieren com el sufragi per a tots els caps de casa esdevenia un fet, fins i tot per als de les famílies de casalers; o aquells altres que des de la diàspora a Barcelona ideologitzaren la Revolució del 1933, la que importà a les valls el sufragi universal masculí, entre ells hi hem de comptar el mític “Orelleta”. Cada moviment, cada pas endavant, ha tingut sempre un ideòleg que n'ha sembrat el pòsit.
Convindria que fossin recordats, no només en una revista, sinó també en les escoles del país, sense gaire soroll, com ells volien, com mana la saviesa de muntanya.
Recapitulem?
Recapitulem?
Ja portem prop d’un parell de mesets amb el Propense i convé que m’aturi per realitzar un recull del que ha significat la sortida a la llum d’aquest bloc.
Per començar, vull agrair a tota la colla de gent que de tant en tant hi aneu entrant per llegir i tafanejar. Sé que molts de vosaltres esperàveu que parlaria de política i per això us sentiu una mica decepcionats. De certa manera, ho comprenc però actualment ja hi ha molts altres blocs que no fan sinó que parlar del que passa en la palestra dels polítics i de la lluita nacional.
A casa nostra també hem de parlar de pensament, d’història, de viatges, de la llengua, de desigualtat social, o de literatura. Per això ha nascut Propense, que com bé vaig posar al primer post, m’agradaria també poder-me expressar en altres llengües, una d’elles l’occità (però em falta temps, és una assignatura pendent). Tot i això, sé que un dia hauré de trencar el meu silenci, però com a veterà que sóc, permeteu-me que us obri la porta d’altres facetes de la meva personalitat que no estan relacionades amb la política .
Propense ha estat molt ben acollit per altres blocaires, com la Noemí Rodríguez, a través del Ningú és perfecte; el Jordi Dalmau i el Xavier Manyer. També voldria agrair a la gent de diari electrònic Viure als Pirineus per l’enllaç que m’han facilitat des de la seva web.
Ah! I d’entre els lectors, en destaco un, l’amic Carles Gascón, que m’ha proporcionat més d’una dada històrica.
Si fem un recull de la feina pendent, en els propers mesos m’agradaria destacar la d’un post més exhaustiu dedicat a la figura del meu oncle avi, el que va anar a la Guerra de l’Àfrica; i un parell de sorpreses que entusiasmaran a més d’un, com la d’una tasca d’espionatge a la Seu d’Urgell durant els anys vint del segle passat.
En Xavi proposa en una opinió del meu darrer post que s’actuï per la catalanització completa de les institucions locals i territorials catalanes, des d’aquí l’emplaço a ell, com a polític destacat a la reserva, i bon lluitador, que ho tiri endavant.
Bé, i per acabar, m’agradaria donar la benvinguda a dos companys de viatge nous en el món dels blocs, un el de la Mireia Pellicer; i un altre, el d’una entitat de la qual en sóc soci, la Societat Andorrana de Ciències, que es empesa per dos incombustibles guerrillers culturals: la Maria Àngels Mach i l’Antoni Pol, felicitats a tots dos.
Espero des d’aquí animar a tota la gent d’arreu que em llegeixi a què intervingui en els debats del bloc.
Voldria tancar aquest post dedicant una estona pel record de la Berta Isern, una antiga militant nacionalista que fa poc que ens deixà. He pogut aconseguir del meu arxiu, una fotografia en la qual hi surt acompanyada d'antics lluitadors com Bonaventura Niubó, antic militant de Nosaltres Sols; i dels traspassats Eduard Tell, del Front Nacional de Catalunya i del Sindicat Obrer Català; i de Jaume Ros i Serra, militant d'Estat Català i fundador d'Unitat Nacional Catalana.
Apa, ens veiem.
Ja portem prop d’un parell de mesets amb el Propense i convé que m’aturi per realitzar un recull del que ha significat la sortida a la llum d’aquest bloc.
Per començar, vull agrair a tota la colla de gent que de tant en tant hi aneu entrant per llegir i tafanejar. Sé que molts de vosaltres esperàveu que parlaria de política i per això us sentiu una mica decepcionats. De certa manera, ho comprenc però actualment ja hi ha molts altres blocs que no fan sinó que parlar del que passa en la palestra dels polítics i de la lluita nacional.
A casa nostra també hem de parlar de pensament, d’història, de viatges, de la llengua, de desigualtat social, o de literatura. Per això ha nascut Propense, que com bé vaig posar al primer post, m’agradaria també poder-me expressar en altres llengües, una d’elles l’occità (però em falta temps, és una assignatura pendent). Tot i això, sé que un dia hauré de trencar el meu silenci, però com a veterà que sóc, permeteu-me que us obri la porta d’altres facetes de la meva personalitat que no estan relacionades amb la política .
Propense ha estat molt ben acollit per altres blocaires, com la Noemí Rodríguez, a través del Ningú és perfecte; el Jordi Dalmau i el Xavier Manyer. També voldria agrair a la gent de diari electrònic Viure als Pirineus per l’enllaç que m’han facilitat des de la seva web.
Ah! I d’entre els lectors, en destaco un, l’amic Carles Gascón, que m’ha proporcionat més d’una dada històrica.
Si fem un recull de la feina pendent, en els propers mesos m’agradaria destacar la d’un post més exhaustiu dedicat a la figura del meu oncle avi, el que va anar a la Guerra de l’Àfrica; i un parell de sorpreses que entusiasmaran a més d’un, com la d’una tasca d’espionatge a la Seu d’Urgell durant els anys vint del segle passat.
En Xavi proposa en una opinió del meu darrer post que s’actuï per la catalanització completa de les institucions locals i territorials catalanes, des d’aquí l’emplaço a ell, com a polític destacat a la reserva, i bon lluitador, que ho tiri endavant.
Bé, i per acabar, m’agradaria donar la benvinguda a dos companys de viatge nous en el món dels blocs, un el de la Mireia Pellicer; i un altre, el d’una entitat de la qual en sóc soci, la Societat Andorrana de Ciències, que es empesa per dos incombustibles guerrillers culturals: la Maria Àngels Mach i l’Antoni Pol, felicitats a tots dos.
Espero des d’aquí animar a tota la gent d’arreu que em llegeixi a què intervingui en els debats del bloc.
Voldria tancar aquest post dedicant una estona pel record de la Berta Isern, una antiga militant nacionalista que fa poc que ens deixà. He pogut aconseguir del meu arxiu, una fotografia en la qual hi surt acompanyada d'antics lluitadors com Bonaventura Niubó, antic militant de Nosaltres Sols; i dels traspassats Eduard Tell, del Front Nacional de Catalunya i del Sindicat Obrer Català; i de Jaume Ros i Serra, militant d'Estat Català i fundador d'Unitat Nacional Catalana.
Apa, ens veiem.
11 de des. 2007
Els candidats a alcalde
Arran de les eleccions comunals que han tingut lloc a Andorra, tota la premsa catalana n’ha parlat, sobretot la més propera geogràficament, la que s’edita a la ciutat de Lleida. Dels diaris que veuen la llum a la capital del Segrià n’hi ha un que llegeixo quan en tinc ocasió, el Segre, que en el seu llibre d’estil hi deuen tenir com a premisses, la defensa del provincianisme lleidatà i de l’espanyolisme que s’imposà amb el Decret de Nova Planta.
Aquest rotatiu, quan parla dels càrrecs electes que han sorgit de les eleccions comunals andorranes, i per comparar-los amb els de Catalunya i Espanya, en fa una equiparació ben simple i que provoca mal d’ulls. Així, han escrit que els “Els candidats a alcalde” o “Quinze dels dinou candidats a cònsol major (alcalde)”. Anem equivocats.
A Andorra no s’escullen alcaldes sinó els consellers de comú, i aquests elegeixen els dos cònsols de cada parròquia. Però al Principat dels Pirineus no existeixen ni els alcaldes, ni els regidors, ni els concejals, i tampoc els ajuntaments, que no són més que unes institucions castellanes, que foren importades a Catalunya amb el Decret de Nova Planta.
Aleshores, la institució de l’alcalde, no només és aliena a la realitat política andorrana, les competències d’un comú són molt més àmplies que les d’un ajuntament espanyol, sinó que també ho hauria de ser a la realitat de la nació catalana.
Un cònsol i un comú no es corresponen a un ajuntament, el seu àmbit competencial és més gran i s’atenen a una tradició que a molts llocs desaparegué per la força com bé he explicat.
Fins i tot, la dicció del mot “alcalde” és difícil en la nostra llengua. Quantes vegades heu sentit “arcalde”, o “acalde”...?
L’ajuntament és l’organització municipal castellana i a Catalunya exemplifica el resultat d’una imposició que va proscriure i oblidar les institucions locals i territorials catalanes. Sense anar més lluny, les institucions andorranes, que més d’un beneit ha tractat de medievals, representen la darrera supervivència del règim polític que hi havia al Principat de Catalunya abans de Nova Planta.
Als pobles de l’Alt Urgell i de la Cerdanya els padrins encara parlen dels boscos i pastures comunals, i no municipals, ni tampoc de l’ajuntament. En altres, fins i tot encara trobarem una casa del comú en comptes d’un ajuntament. Al nou Pont de Bar, l’edifici de l’ajuntament es diu “Casa del Comú”, com també succeeix a Urús.
A la ciutat de la Seu d’Urgell, amb la reforma democràtica es rebatejà el nom de l’edifici que acull la seu del consistori amb el nom de “Casa de la Ciutat”, amb clara concomitància amb la “Casa de la Vall” d’Andorra i recordant l’antic Consell General que acollia.
Els comuns representen unes de les institucions més antigues de Catalunya, i a la vegada de les més properes al ciutadà. Segurament que prové d’aquelles assemblees muntanyenques anteriors al feudalisme. Gràcies a Andorra, els comuns perviuen en la seva plenitud i constitueixen una dels referents que els catalans han de tenir en compte a l’hora de restaurar les seves institucions ancestrals.
Els cònsols de les valls, com les de l’antic Vescomtat de Castellbò, eren elegits per les universitats, llegiu les assemblees, els quals amb un nombre de prohoms formaven el consell comunal. O el Consell General del Vescomtat, que es reunia a la vila de Castellbò, presidit pel veguer i que reunia els tres estats o estaments.
Convindria que les institucions locals i territorials catalanes fossin rebatejades amb els seus noms verídics, comuns, consolats, consells generals, o paeries, entre altres. Algú parlarà que es tractaven d’organitzacions medievals, és cert, però la seva nomenclatura i la seva estructura adaptada a les necessitats i característiques de la societat tecnològica, són del tot vàlides i efectives. Només cal mirar els comuns d’Andorra, que se’n prengui exemple
Sense anar més lluny, a la Seu d’Urgell es podria recuperar la institució del Consell General en substitució de l’Ajuntament, els regidors haurien de passar a denominar-se cònsols, i així podríem començar.
Aquest rotatiu, quan parla dels càrrecs electes que han sorgit de les eleccions comunals andorranes, i per comparar-los amb els de Catalunya i Espanya, en fa una equiparació ben simple i que provoca mal d’ulls. Així, han escrit que els “Els candidats a alcalde” o “Quinze dels dinou candidats a cònsol major (alcalde)”. Anem equivocats.
A Andorra no s’escullen alcaldes sinó els consellers de comú, i aquests elegeixen els dos cònsols de cada parròquia. Però al Principat dels Pirineus no existeixen ni els alcaldes, ni els regidors, ni els concejals, i tampoc els ajuntaments, que no són més que unes institucions castellanes, que foren importades a Catalunya amb el Decret de Nova Planta.
Aleshores, la institució de l’alcalde, no només és aliena a la realitat política andorrana, les competències d’un comú són molt més àmplies que les d’un ajuntament espanyol, sinó que també ho hauria de ser a la realitat de la nació catalana.
Un cònsol i un comú no es corresponen a un ajuntament, el seu àmbit competencial és més gran i s’atenen a una tradició que a molts llocs desaparegué per la força com bé he explicat.
Fins i tot, la dicció del mot “alcalde” és difícil en la nostra llengua. Quantes vegades heu sentit “arcalde”, o “acalde”...?
L’ajuntament és l’organització municipal castellana i a Catalunya exemplifica el resultat d’una imposició que va proscriure i oblidar les institucions locals i territorials catalanes. Sense anar més lluny, les institucions andorranes, que més d’un beneit ha tractat de medievals, representen la darrera supervivència del règim polític que hi havia al Principat de Catalunya abans de Nova Planta.
Als pobles de l’Alt Urgell i de la Cerdanya els padrins encara parlen dels boscos i pastures comunals, i no municipals, ni tampoc de l’ajuntament. En altres, fins i tot encara trobarem una casa del comú en comptes d’un ajuntament. Al nou Pont de Bar, l’edifici de l’ajuntament es diu “Casa del Comú”, com també succeeix a Urús.
A la ciutat de la Seu d’Urgell, amb la reforma democràtica es rebatejà el nom de l’edifici que acull la seu del consistori amb el nom de “Casa de la Ciutat”, amb clara concomitància amb la “Casa de la Vall” d’Andorra i recordant l’antic Consell General que acollia.
Els comuns representen unes de les institucions més antigues de Catalunya, i a la vegada de les més properes al ciutadà. Segurament que prové d’aquelles assemblees muntanyenques anteriors al feudalisme. Gràcies a Andorra, els comuns perviuen en la seva plenitud i constitueixen una dels referents que els catalans han de tenir en compte a l’hora de restaurar les seves institucions ancestrals.
Els cònsols de les valls, com les de l’antic Vescomtat de Castellbò, eren elegits per les universitats, llegiu les assemblees, els quals amb un nombre de prohoms formaven el consell comunal. O el Consell General del Vescomtat, que es reunia a la vila de Castellbò, presidit pel veguer i que reunia els tres estats o estaments.
Convindria que les institucions locals i territorials catalanes fossin rebatejades amb els seus noms verídics, comuns, consolats, consells generals, o paeries, entre altres. Algú parlarà que es tractaven d’organitzacions medievals, és cert, però la seva nomenclatura i la seva estructura adaptada a les necessitats i característiques de la societat tecnològica, són del tot vàlides i efectives. Només cal mirar els comuns d’Andorra, que se’n prengui exemple
Sense anar més lluny, a la Seu d’Urgell es podria recuperar la institució del Consell General en substitució de l’Ajuntament, els regidors haurien de passar a denominar-se cònsols, i així podríem començar.
4 de des. 2007
El got i el sudaca
Aquest cap de setmana que hem passat es recordarà per les eleccions que s’han celebrat a Andorra i a Rússia, el referèndum de Veneçuela, la manifestació dels mil lemes a Barcelona, l’empat dels pericos i els culers a Montjuïc i l’estranya mort de dos agents de la Guàrdia Civil a mans de militants d’ETA prop de Baiona.
Però no us preocupeu, no parlaré de cap d’aquests temes, ja ho sabeu, vaig prometre que no parlaria de política, i de moment no ho penso fer, tot i que la situació que ens envolta m’incita cada cop més a realitzar el pas i expressar i caure víctima d’aquest pecat, l’opinió política. Però això no toca.
Aquest dissabte vaig tenir la sort d’estar a Barcelona, no sabeu el bonic que és poder passejar per aquella ciutat en un dia semifeiner. Així denomino jo els dissabtes, doncs una mica més tranquils que qualsevol dels laborables, conserven aquella frescor improvisable de la barriada, de l’activitat del mercat i dels comentaris matinals de cafè dels fills de la ciutat comtal dels dies en què la majoria de gent treballa i s'estressa.
Quan feia poc que havia deixat el cotxe en un aparcament, prop una d’aquestes granges pastisseries que brollen enmig de l’immens eixample, vaig presenciar una d’aquelles escenes que costen d’oblidar: un matrimoni, d’aquells tan senyors, ben vestits, d’una seixantena d’anys, que no sé cap on deurien anar en aquella hora del matí, es va aturar en un cantonada davant d’un got de plàstic que romania al terra davant d’una vorera.
La senyora li va dir al seu marit:
“Has vist aquesta “guarrada”?”
I ell respongué:
“Sí, l’ha llençat aquell sudaca.”
No vull imaginar l’escena prèvia que havia originat el destí del got, ni l’autoria de l’incident. Simplement em molestà el comentari: el sudaca. Sobretot venint d’una gent que per l’aparença semblava respectable. L’hàbit no fa el monjo i no us en fieu de les aparences.
Qui o què és més incívic? El senyor que va llençar el got? O el poc respecte del matrimoni?
Amb actituds incíviques com la de l’home que llençà el got al carrer i la dels dos prejubilats capitalins no podem anar enlloc.
El civisme ens ha de presenciar en totes les facetes i actes de la nostra vida, des de llençar un got a la paperera fins al moment en què puguis culpabilitzar l’autor de la malifeta, respectant en tot moment la seva identitat. En el moment d’insultar, el matrimoni eixamplí es posà al mateix nivell que l’altre incivilitzat.
Què costa llençar un got a la paperera i tancar la boca per dir segons què?
Però no us preocupeu, no parlaré de cap d’aquests temes, ja ho sabeu, vaig prometre que no parlaria de política, i de moment no ho penso fer, tot i que la situació que ens envolta m’incita cada cop més a realitzar el pas i expressar i caure víctima d’aquest pecat, l’opinió política. Però això no toca.
Aquest dissabte vaig tenir la sort d’estar a Barcelona, no sabeu el bonic que és poder passejar per aquella ciutat en un dia semifeiner. Així denomino jo els dissabtes, doncs una mica més tranquils que qualsevol dels laborables, conserven aquella frescor improvisable de la barriada, de l’activitat del mercat i dels comentaris matinals de cafè dels fills de la ciutat comtal dels dies en què la majoria de gent treballa i s'estressa.
Quan feia poc que havia deixat el cotxe en un aparcament, prop una d’aquestes granges pastisseries que brollen enmig de l’immens eixample, vaig presenciar una d’aquelles escenes que costen d’oblidar: un matrimoni, d’aquells tan senyors, ben vestits, d’una seixantena d’anys, que no sé cap on deurien anar en aquella hora del matí, es va aturar en un cantonada davant d’un got de plàstic que romania al terra davant d’una vorera.
La senyora li va dir al seu marit:
“Has vist aquesta “guarrada”?”
I ell respongué:
“Sí, l’ha llençat aquell sudaca.”
No vull imaginar l’escena prèvia que havia originat el destí del got, ni l’autoria de l’incident. Simplement em molestà el comentari: el sudaca. Sobretot venint d’una gent que per l’aparença semblava respectable. L’hàbit no fa el monjo i no us en fieu de les aparences.
Qui o què és més incívic? El senyor que va llençar el got? O el poc respecte del matrimoni?
Amb actituds incíviques com la de l’home que llençà el got al carrer i la dels dos prejubilats capitalins no podem anar enlloc.
El civisme ens ha de presenciar en totes les facetes i actes de la nostra vida, des de llençar un got a la paperera fins al moment en què puguis culpabilitzar l’autor de la malifeta, respectant en tot moment la seva identitat. En el moment d’insultar, el matrimoni eixamplí es posà al mateix nivell que l’altre incivilitzat.
Què costa llençar un got a la paperera i tancar la boca per dir segons què?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
