Durant la tardor, els arbres perden les fulles i nosaltres pensem massa

Curiosament és pel novembre quan molta gent visita els cementiris amb una barreja de morbo i recolliment. Cada any, quan arriba Tots Sants, parlem, encara que sigui involuntàriament, entre mossegada i empassada de panellets i boniatos, de la mort.

La nostra societat postindustrial i tecnològica sembla que se les hagi empescat per negar la fi de la nostra existència, ningú en parla com un fet total i final, sinó com un accident, com una cosa suplementària a la nostra acció social. Com si es tractés d’un anunci de la tele, la mort... Hi estem tots avesats, cada dia la caixa tonta ens mostra notícies tràgiques, com accidents i atemptats; pel·lícules i novel·les en què morir és una acció normal, com la vida mateixa, com la realitat, però que resta apartada de les nostres consciències voluntàriament.

Se'ns amaga, no es centralitza en la nostra persona, en la vida que succeeix en un temps i espai tabulats pel principi i la fi.

Aquesta connotació de negar la fi de les nostres vides per part de la societat no és res més que una manera d’amagar la por i l’angoixa que provoca aquesta. Qui hi pensa en la mort?

Aquest any, amb la lectura de Jean-Paul Sartre he tornat a pensar molt en aquest fet, i justament, no serà per casualitat, en aquesta època de tardor, quan la gent fugisserament visita els cementiris en un ritual d’homenatge no-res.

propense dixit

Aquesta és la primer post que escric, ja feia dies que em rondava pel cap de crear un blog; però ahir, parlant durant un sopar amb la meva amiga i ex companya de fatigues al Col·legi Sant Ermengol, Noemí Rodríguez, em vaig acabar de decidir.

Aquí em teniu, m'he tirat a la piscina, espontàniament, com moltes de les accions que provoco, sense cap mena de mala fe, amb la necessària creativitat i amb els ulls posats en la comprensió del meu pensament.

La meva activitat política, en l'independentisme català, en el qual hi vaig començar a militar amb 16 anys, m'ha donat la facultat de ser receptiu, de lluitar per uns objectius i d' estimar, no només al meu país, sinó també a tota la gent que en aquesta existència que m'ha tocat viure s'ha entrecreuat davant de les meves allargassades passes.

Al contrari del que molts pensareu, parlaré poc de política, m'agradaria posar en aquest espai, tot allò que em commou, que vull transmetre, que em plau escriure i dir. Molts seran els posts dedicats al pensament, a la història que tant m'agrada, al medi ambient, a la igualtat social, al respecte i a les persones que m'envolten. Ja ho veieu, un poti-poti espontani, com jo.

Propense, espontàniament, en aquesta llengua llatina, comú per molts pobles d'Europa i que tant estimo. I serà amb aquesta impulsivitat, com penso escriure, no només en català, sinó en la resta de llengües que conec i m'agrada parlar, escriure i llegir.

Aquí em teniu companys, espero no defraudar-vos.